LA PROGRAMACIÓ 

banner1
Concursos Aus Fira Sant Martirià Banyoles
banner1
Concursos Aus Fira Sant Martirià Banyoles
banner1
Concursos Aus Fira Sant Martirià Banyoles

Darrers articles al blog

  • 14 novembre, 2020
    La gallina Penedesenca va ser coneguda pels diferents concursos i exposicions promoguts per la Mancomunitat de Catalunya durant la dècada dels anys 20. El 21 de desembre del 1921 s’organitzà un concurs a Vilafranca del Penedès en què la Mancomunitat ja va exigir unes característiques morfològiques bàsiques en la cresta, orelletes, color del plomatge i potes. No obstant això, no va ser fins al 1928 que el professor Pere Màrtir Rossell i Vilar va tipificar morfològicament aquesta raça en una conferencia pública amb el nom ‘La raça de gallines del Penedès’. El professor Pere Màrtir Rossell i Vilar explicava que els exemplars d’aquesta raça tenien la característica de produir un ou de color marró rogenc molt intens i que en els mercats de Barcelona es pagaven dues o tres pessetes més cara la dotzena que ponien aquestes gallines. L’any 1931, tot just recuperada la Generalitat de Catalunya, el Departament Tècnic i de Pràctiques Agrícoles del Servei de Ramaderia encapçalat per Ramon Donès i Casabosch va organitzar un concurs d’aviram al Vendrell i un any després es va començar a seleccionar la varietat de color blanca i negra de la mà de criadors com ara Josep Milà, de la localitat d’Avinyonet, i Josep Montserrat, de Sant Cugat Sesgarrigues. L’any següent va sorgir l’Agrupació de Criadors de Penedesenques que van elabo- rar un primer patró de la raça.
    Aquell mateix any, el 1933, va morir el professor Pere Màrtir Ros- sell i Vilar i es frenà la continuïtat de la raça. No va ser fins a l’any 1946 que, de la mà del criador Josep Montserrat, es va aconseguir aprovar la varietat Negra coneguda com a ‘Vilafranquina Negra’ en la II Assemblea Nacional d’Avicultors celebrada a Barcelona.
    Recerca
    Després de passar una situació certament crítica a mitjans del segle XX per l’entrada de poblacions d’aviram molt millorades en la producció d’ous, a l’any 1982 la Diputació de Tarragona va encarregar al veterinari Antoni Jordà la tasca d’aconseguir exemplars en diferents masos ubicats en diferents localitzacions de tot el Penedès per ser controlats en el Centre de Mas Bové, a Constantí (Tarragona).
    El color de l’ou molt fosc en venedores ambulants de mercat van ajudar en la recerca, com també la seguretat de que s’estava davant dels últims exemplars que quedaven de l’antiga raça de gallines del Penedès. Al 1985 es va iniciar el programa de millora de la raça dirigit per el biòleg genetista avícola Amadeu Francesch, a qui es va homenatjar a la Fira de Sant Martirà fa uns quants anys, amb una població d’uns 300 exemplars. Les característiques morfològiques d’aquells animals eren molt semblants a les dictades anys enrere, però faltava uniformitzar els colors generals per poder optar a la categoria de raça. Així doncs, en els següents tres anys es va treballar aquest punt i es van obtenir quatre varietats: la Negra (antiga Vilafranquina Negra), l’Aperdiuada, la Blat i la Barrada. Patró El patró racial comú entre les quatre varietats seria: una cres- ta de cinc o sis puntes, mitjana, i és característica la presència d’apèndix o clavell en el lòbul posterior, tret conegut com a ‘cresta de rei’; orelletes blanques, algunes vegades esquitxades de vermell; potes de color blau pissarra en totes les varietats a excepció de la barrada, que les té blanques; la pell és blanca.
    DADES PRODUCTIVES
    Les polletes de la gallina Penedesenca tradicional inicien la posta a l’entorn dels 5 o 6 mesos de vida. La mitjana d’ous al final del primer any de posta és d’uns 160. El ous tenen la closca de color marró rogenc força intens i solen pesar més de 65 grams. La gallina adulta pesa uns 2,2 quilos en la varietat Negra i uns 1,8 quilos en les altres varietats.
    GALL DEL PENEDÈS
    Mantenint la línia per conservar poblacions de la raça semblant a la Prat, es procedeix des de l’IRTA a una millora genètica del pollastre de la varietat Negra a partir de l’any 1989, obtenint un pollastre millorat al voltant del 1991. D’aquesta manera es va aconseguir passar de les 18 setmanes d’engreix a 11, amb un índex de conversió més favorable (per assolir 2,2 quilos de pes són necessaris 6 quilos menys de pinso). A més a més, a les 20 setmanes pesaria uns 4 quilos enfront als 2,2 quilos del tradicional, i conservant les mateixes qualitats. És el conegut ‘Gall del Penedès’, com l’anomenen els penedesencs, el protagonista de la Fira del Gall de Vilafranca, iniciada als anys 80 i que any rere any es va consolidant. El visitant el pot degustar i optar a la seva compra, viu o ja sacrificat i desplomat, pels seus àpats nadalencs. L’any 2014 es va registrar oficialment com una espècie protegida.
  • En les darreres dècades s’ha accelerat el ritme de desaparició d’espècies animals arreu del món, provocada en bona mesura per l’acció humana i el seu impacte sobre el medi ambient. La fragilitat dels ecosistemes i les espècies que els habiten és un fet global, com també ho és la lluita per preservar la riquesa biològica i evitar les conseqüències negatives que comporta. Aquest fenomen no es produeix només amb les espècies salvatges, sinó també amb els animals domèstics i d’ús ramader. A Catalunya, com en tants altres països, les profundes transformacions socioeconòmiques al camp al llarg del segle XX han tingut com a resultat, entre altres, la disminució i fins i tot l’extinció de les races autòctones del país.
    Les races autòctones catalanes Es consideren autòctones les races que tenen origen i implantació en un territori determinat, tot i que també s’hagin pogut estendre a altres zones amb el pas del temps. Cada raça presenta una identitat genètica i una morfologia específiques. Des d’un punt de vista oficial, 16 a Catalunya hi ha registrades actualment 14 races autòctones, que són les que recull el Catàleg de Races Autòctones d’Espanya. A banda d’aquestes, en el passat existien més races autòctones, avui ja extingides. El conill del Penedès, la cabra catalana, les vaques marinera i cerdana i el porc català, entre altres, han desaparegut dels nostres camps. Què ho ha fet? Els investigadors Pere-Miquel Parés, Amadeu Francesch, Jordi Jordana i Xavier Such apunten que en l’extinció d’una espècie s’hi relacionen múltiples factors: econòmics, perquè les races autòctones són menys productives que les industrials, i els ramaders en tanquen les explotacions o bé les substitueixen per races més comercials; demogràfics, a causa de l’abandonament del medi rural; tècnics, en promoure’s la inseminació artificial i aixídesincentivar la necessitat de mantenir mascles autòctons; i de desconeixement sobre la utilitat i aptituds de les races del país.
    Els valors de les races autòctones Tanmateix, les races autòctones aporten valors i beneficis en diversos àmbits, que es tornen a tenir en compte de nou i que poden ser importants per al futur dels ecosistemes rurals catalans. En primer lloc, perquè constitueixen un reservori genètic únic, que pot ser de gran utilitat per adaptar-se a les noves necessitats productives i al clima canviant. Pel que fa al medi ambient, les races autòctones contribueixen a la regulació de la massa vegetal, que actualment ja no té tant ús com a recurs energètic. Així, la pastura d’aquests animals és un aliat fonamental en la conservació del paisatge i en l’aprofitament dels terrenys menys aptes per al cultiu. També cal tenir en compte el valor econòmic dels animals autòctons, atès que els productes que se’n poden extreure presenten qualitats diferencials, com ara la pro- ducció ecològica i el benestar animal, que poden ser apreciades pels consumidors. Finalment, les races autòctones són part del nostre patrimoni, no només en termes de singularitat genètica, sinó també perquè han generat al seu voltant unes formes de vida i una cultura que corren el risc de desaparèixer. Iniciatives i mesures per afavorir la conservació En les darreres dècades s’han promogut a Catalunya diverses inici- atives, a partir de l’esforç conjunt d’administracions, centres de recerca i particulars, per conservar i promoure la cria i manteniment de races autòctones. Les principals actuacions en aquest àmbit són les associacions de productors, l’elaboració de llibres genealògics i els programes públics de suport i foment a la cria.
    Les associacions de productors agrupen ramaders que crien una raça autòctona i que sumen esforços especialment per a la selecció dels exemplars i la comercialització dels productes derivats dels animals, a banda de difondre’n els valors i fomentar-les. Així mateix, realitzen una funció essencial de portar el registre de pedigrins i definir i mantenir l’estàndard de cada raça. Repartides arreu del territori, la tasca d’aquestes entitats és clau per a l’elaboració dels llibres genealògics. Aquests documents, promoguts a través del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya, estableixen i preserven les característiques pròpies d’una raça i configuren un model de cria per als ramaders. Els primers, els de la vaca bruna dels Pirineus i l’ovella ripollesa, es van establir respectivament el 1990 i el 1991; tanmateix, llavors ja feia anys que la Generalitat col·laborava amb associacions i centres de recerca –particularment la Universitat Autònoma de Barcelona– per ajudar-los a determinar els estàndards de les races i obtenir la inclusió al Catàleg de Races Autòctones. El 2020 s’està treballant en la recopilació de la informació estadística, estructural i genètica de la gallina pairal catalana comparant-la amb les altres d’aviram autòcton. Des del 2005, el departament impulsa ajuts a races autòctones en perill d’extinció perquè se’n gestionin els llibres genealògics i es duguin a terme programes de millora. D’aquesta manera, s’han salvat de la desaparició races com la vaca pallaresa i l’ase català, que han estat al caire de l’extinció i actualment es mantenen i augmenten el nombre de caps gràcies als programes de conservació i altres me- canismes de suport. Aquests darrers anys, una important línia de subvenció de la Generalitat és la que s’emmarca en el Programa de Desenvolupament Rural de Catalunya - PDR.cat 2020, que comprèn el conjunt d’estratègies encaminades al sosteniment del món rural i que està cofinançat pel Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural (FEADER). Dins el programa hi ha una partida específica de conservació de les races autòctones, de la qual s’han realitzat cinc campanyes, entre 2015 i 2019, amb un desemborsament total de 9,7 milions d’euros, al voltant de 2 milions per any, distribuïts entre 11 ra- ces diferents.
    Considerar que la preservació de les races autòctones és una qüestió que només afecta els ramaders i l’administració seria tenir un visió simplista de la problemàtica. Com hem exposat, aquestes races tenen un impacte positiu en molts nivells i constitueixen un patrimoni viu de Catalunya. Conèixer-les, conservar-les i promoure-le esdevé un repte social, en què la ciutadania també ha d’implicar-se, 17 per preservar un important actiu ecològic, econòmic, social i cultura del país.
  • ENTREVISTA A PERE COMA Veterinari especialista en odontologia de cavalls En altres paraules, en Pere és dentista de cavalls. A Catalunya n’hi ha de comptats. El seu perímetre d’acció és la província de Girona, tot i que en ocasions puntuals fa alguna aventura fora. Si teniu un èquid amb problemes bucals, o bé que ha de passar la revisió anual, no us ho penseu: poseu-vos-hi en contacte i no patiu perquè, per a la vostra comoditat, la consulta es desplaça amb ell.
    Des de quan es té cura de les dents dels cavalls? És una especialització recent? “No! Els humans sempre s’han preocupat de cuidar les eines que els han permès subsistir. I en aquest sentit, els èquids han estat primordials. Per tant, la seva cura ha estat necessària i ha experimentat una evolució constant en funció del creixement del seu valor econòmic”. Continua... “Totes les civilitzacions se n’han preocupat. Es té constància de tractats de l’època romana en què es descriuen malalties i tumors bucals, així com els respectius tractaments. Els coneixe- ments i les tècniques han anat evolucionant amb el temps fins a arribar a l’actualitat. Avui dia es dispensa un tracte diferencial a l’odontologia perquè els veterinaris del món del cavall s’han especialitzat en aquest camp”. En sou molts, a Catalunya? “Gairebé tots els veterinaris que es dediquen als èquids tenen cura també de les seves boques, com si el metge de capçalera mirés les boques dels seus pacients. Però hi ha qui, per afició o per interès, ha fet un pas més enllà i ha desplaçat la seva activitat cap a l’odontologia, oferint més possibilitats de tractaments. D’aquests, a Catalunya en som ben pocs, potser deu. És bàsic crear sinergies entre nosaltres perquè, d’aquesta manera, millorem el coneixement de les patologies. L’alt cost dels mètodes de diagnòstic és un altre motiu pel qual ens especialitzem, ja que d’aquesta manera podem oferir els nostres serveis a altres veterinaris. Fins i tot, segons l’àmbit d’especialització, també ens referim pacients”. Quines són les principals tasques d’un dentista de cavalls?  “Bàsicament, condicionar la boca perquè l’animal pugui menjar amb normalitat i, a més a més, pugui tenir una vida esportiva òptima. Per menjar bé, la boca ha d’estar en bones condicions... però per què un cavall tingui un bon rendiment esportiu també ha de tenir la boca en bon estat? Doncs sí, això també influeix. Aquesta és la nostra feina i té moltes repercussions tant en el comportament com en la funcionalitat general i la condició física”.

    “Sedem l’animal abans de començar a tractar-lo, però alguna ungla m’ha saltat”

    Són molt diferents les dents dels humans que les dels cavalls? “En un món salvatge els humans seríem depredadors i els cavalls, preses. Aquest sol fet ja condiciona com és la dentició dels uns i dels altres. A més, els hàbits alimentaris (omnívor versus herbívor) fa que la forma dentària i l’ús que se’n fa sigui diferent en ambdues espècies. L’humà ha de tenir una boca preparada perrosegar i l’equí, per moldre i aprofitar tant com pugui els recursos que deixen altres herbívors que no tenen comportament de fugida.”
    Com és la boca d’un cavall? Quins tractaments necessita? “La boca d’un cavall està dissenyada per tallar herba i perquè després passi un procés de mòlta, com el que es duia a terme en les antigues moles de gra dels molins. A tot això cal afegir-hi un efecte abrasiu que es produeix pel moviment de mastegament lateral de la mandíbula. Els tractaments es faran en funció d’aquestes característiques. Amb la domesticació, l’home ha provocat patologies en la dentició dels cavalls que serien molt minoritàries en estat natural i que, avui en dia, són molt habituals: per exemple, un creixement excessiu dels incisius”.

    “Avui dia és inimaginable comprar un cavall sense fer-li una bona revisió bucal abans”

    Algunes patologies poden ser greus? “En el dia a dia, el principal tractament per evitar problemes és llimar les puntes creades pel procés de mastegament que poden arribar a ser molt greus i provocar talls i nafres a la mucosa bucal. La gravetat també prové per un mal recanvi en les dents de llet, càries, diastemes, malformacions, fractures o fissures en les peces dentals o en la mandíbula i maxil·lar, tumors...”.
    L’objectiu del tractament, quin és? “En una visita normal, aconseguir que l’animal pugui menjar i tre- ballar amb comoditat: així doncs, es llimarien les puntes creades en el procés de mastegament. Això és una mecànica que es realitza (o s’hauria de realitzar) un cop l’any. Es miraria que no hi hagués dents anormals i que el recanvi dental fos el correcte i, si convingués, s’extraurien”. La consulta va allà on tu vas, oi? “Els veterinaris de cavalls sempre ens hem desplaçat allà on és el pacient. El meu àmbit d’actuació és la província de Girona, tot i que faig escapades puntuals fora. Per a casos molt greus solem referir l’animal a una clínica amb la qual solem col·laborar i amb la qual compartim informació i formació”. Com us ho feu per mantenir els dits sans i estalvis? “Sempre sedem els cavalls. Segons el grau de manipulació a fer, es combinen diferents sedants i anestèsics amb dos objectius clars: que no hi hagi dolor i que el risc per al dentista sigui mínim. Disposem d’un aparell obre-boques amb graduacions que no els fa mal perquè, si el cavall tanca la boca, no ho pugui fer del tot. I per mirar dins, fem servir la clàssica frontalera”.
    I les inspeccions, com es fan? “Visualment i palpant amb la mà cada peça. Per fer-ho, s’ha d’introduir a la boca gairebé tot l’avantbraç. Sempre que es fan coses incorrectes poden passar coses inesperades... Sí, alguna ungla m’ha saltat”.
    Per últim, què et suggereix la dita “a caballo regalado no le mires el dentado”? “Crec que aquesta dita ve del temps dels nostres avis. Feia referència al fet que quan et regalaven un cavall, segurament era molt vell i, per tant, duraria poc i seria un niu de problemes. Antigament, la manera d’esbrinar l’edat dels cavalls era mirant-los les dents. Avui dia crec que és inimaginable que algú pugui comprar un cavall sense fer-li una bona revisió bucal abans.”
  • L’evolució del cavall fins a esdevenir l’herbívor de quatre potes que coneixem avui en dia es remunta a fa uns 55 milions d’anys. L’exactitud en què va fer els primers passos pel planeta és impossible de conèixer, però els científics estan d’acord que el seu primer avantpassat va ser l’Eohippus (en grec, cavall de l’alba), una animal amb trets similars al gos que va viure a l’Amèrica del Nord, concretament en els territoris que avui conformen l’Estat de Wyoming, a l’oest dels Estats Units. Just on s’ubica el Parc Nacional de Yellowstone. A poc a poc, els equins van expandir-se cap a Europa i a l’Àsia abans fins i tot que els continents se separessin, i des d’allà van fer salt també a l’Àfrica mentre l’evolució natural seguia el seu curs. Els experts adverteixen aleshores de l’aparició, al voltant d’aquest període, de l’espècie salvatge anomenada tarpan (equus ferus ferus) que tenia característiques molt similars als cavalls representats en diverses coves prehistòriques. L’últim exemplar documentat de tarpan va morir en captivitat a Rússia l’any 1909, amb temps suficient perquè els científics el poguessin estudiar a fons i concloure que d’ell provenien totes les espècies que actualment campen pel món. Fa uns dos milions d’anys va sorgir, també a Amèrica, l’equus ferus caballus, el primer cavall amb l’aparença actual.
    Domesticació Quan i on va aconseguir l’home domesticar el cavall per primer cop? No hi ha consens entre la comunitat científica, tot i que la teoria més acceptada és que va tenir lloc a mitjans de l’any 3.500 abans de Crist al Kazakhstan (Àsia). Sens dubte, va tractar-se d’un dels majors punts d’inflexió de la història de la humanitat, ja que és a partir d’aquell instant quan l’home comença a treure profit de la força i noblesa dels equins per focalitzar-los en l’assoliment d’unes fites concretes, segons els temps i les civilitzacions.
    El cavall i l’home han lligat els seus destins des d’aleshores, però mai en forma d’igualtat, sinó de sotmetiment. Avui dia veiem els equins als hipòdroms, en festes i desfilades, en tas- ques agràries, en activitats d’oci, de turisme rural o esporti- ves, ajudant a complir missions terapèutiques i de desenvolu- pament del lideratge, i com un signe identificador de l’estatus del seu propietari. També es promou la seva faceta com a vigilant forestal adreçada a la conservació del medi ambient. Però pocs recorden que la seva contribució a les finalitats de l’home va resultar determinant en la posterior transformació del món i en el progrés de l’espècie humana.
    Usos La relació entre l’home i el cavall va començar sent de depredador-presa, amb l’interès d’aprofitar la seva carn per alimentar-se i la seva pell per guarir-se del fred. Anys més tard, em- prar la força de tracció i de treball dels equins es va convertir en necessitat. Aquest binomi esdevindrà cabdal pel futur de la humanitat perquè es van revolucionar i potenciar àmbits tan estratègics com ara el transport (per primera vegada es podien recórrer grans distàncies), la guerra (els grecs els van preparar per a la batalla, malgrat el seu tarannà afable, amb el desenvolupament dels estreps, brides, arnesos i selles, i durant molts anys la potència militar d’un país es va mesurar en funció del nombre de cavalls disponibles per a les operacions militars), la conquesta de nous territoris i la creació de nous imperis. El pas del temps va comportar una intensificació del conreu de l’agricultura i, en conseqüència, l’impuls de l’economia, mo- ment en què els cavalls es van estabular, es van controlar les manades, i es va començar a exercir la castració i la selec- ció dels millors exemplars per millorar-ne les races i optimitzar-les per a usos concrets.
    Relegament En el segle XIX ja s’albira la fi de l’època daurada dels cavalls. La mecanització suposa el seu relegament i substitució per trens, camions i tractors, però encara participen en les dues grans guerres mundials. Moren un gran nombre d’exemplars i algunes races desapareixen per la manca de control en la cria i la reproducció, i perquè la seva carn va ser un recurs alimentari en temps de penúria. Els equins formaven part de les ano- menades càrregues de cavalleria. L’excessiva xifra de morts d’exemplars va fer possible que, a partir d’aquell moment, cessés la seva utilització en les batalles. A partir de l’any 1950, moltes associacions duen a terme una gran tasca de protec- ció, desenvolupament i de consolidació de la puresa i els estàndards propis de totes les races arreu del món. La població actual de cavalls al planeta suma un total aproxi- mat de 60 milions de caps. El país on més n’hi viuen és la Xina, entre 8 i 9 milions.
  • La connexió de molts petits productors sensibilitzats amb el problema de la pèrdua de llavors tradicionals i la negació d’un model agrícola hegemònic i poc sostenible va fer possible la creació, l’any 2004, de la Xarxa Catalana de Graners (XCG), organitzada de forma horitzontal i assembleària. Des d’aleshores, treballen plegats com un equip de graners locals autogestionats i s’ajuden els uns als altres per assolir objectius comuns: la conservació de les llavors autòctones i ecològiques, la compartició d’experiències i metodologies, la dotació d’una base de dades que permeti conèixer totes les varietats conservades i el foment del lliure intercanvi i infor- mació. Tot plegat, perquè redundi en la qualitat dels nostres aliments. Proposen l’agroecologia com una solució als problemes ecològics, socials i culturals que afecten la societat actual perquè, 8 a més a més, també és una eina que permet independitzar-se del sistema agroalimentari corporatiu i fomenta l’autonomia i el benestar dels pobles.
    Membres La xarxa compta, avui en dia, amb onze membres, entre els quals hi figuren empreses plenament consolidades, com ara Ecollavors (en funcionament des del 1995), i n’hi ha que s’han especialitzat en un sol producte; per exemple, Triticatum, que ha centrat els seus esforços recol·lectors exclusivament en el blat; o bé Arboreco, dedicada a les varietats tradicionals de fruiters ecològics. Per la seva banda, La Panotxa té com a objectiu principal la conservació i la divulgació de les nostres varietats tradicionals d’horta. Els coneixements i les llavors de la Xarxa Catalana de Graners estan a disposició de tothom al territori, però també els intercanvien amb conservadors de les illes Balears, del País Valencià i amb la xarxa de llavors en l’àmbit estatal. Per més informació: www.graners.wordpress.com
  • 09 novembre, 2020
    Aquest any la Fira de Sant Martirià no serà físicament al Parc de la Draga, però no deixarà d’acudir a la seva cita anual amb el món del cavall i les races autòctones. L’Associació de la Fira de Sant Martirià, amb el suport de l’Ajuntament de Banyoles, han fet un esforç per reinventar la mostra i adaptar-la a la situació actual.
    El cap de setmana del 14 i 15 de novembre la Fira de Sant Martirià estrenarà un nou format com a fira virtual. L’organització de la Fira ha arribat a un acord amb Banyoles Televisió i Ràdio Banyoles perquè l’essència de la mostra es mantingui a través dels continguts que els dos mitjans locals emetran durant tot el cap de setmana. Serà una edició única i especial perquè els veïns i veïnes de Banyoles i comarca no deixin de connectar-se amb el sector del cavall, les hípiques, les exhibicions eqüestres o les races autòctones. Banyoles Televisió oferirà una programació de continguts durant tot el cap de setmana que inclourà demostracions de salts, carrusels o doma en llibertat, que s’han elaborat en col·laboració amb els centres eqüestres i hípiques que habitualment participen en la Fira de Sant Martirià. Pel que fa a les races autòctones s’oferirà una mostra virtual que, a través d’entrevistes amb diferents representants del sector, farà un repàs a les principals races autòctones dels Països Catalans, per conèixer-ne les prin- cipals característiques, la història i la situació actual i futura de cadascuna d’aquestes races, que habitualment són presents a la mostra que s’organitza al Parc de la Draga. La programació s’oferirà per Banyoles Televisió, es podrà consultar a través del web firasantmartiria.banyoles.cat i des de les mateixes xarxes socials de la Fira de Sant Martirià. Durant el cap de setmana del 14 i 15 de novembre Ràdio Banyoles oferirà també una programació especial centrada en la Fira de Sant Martirià on emetran programes especials sobre la mostra emesos per l’emissora i fragments de la història de la Fira, com per exemple una edició especial del programa Records i memòries on Joan Saubí i Joan Olivas explicaven els orígens de la mostra. Tota la programació es podrà seguir en directe al 107.3FM de Ràdio Banyoles o bé a través del web www.radiobanyoles.cat.
    Exposició de cartells i concurs
    Prèviament a la celebració de la Fira de Sant Martirià virtual, l’Associació Banyoles Comerç i Turisme i l’Àrea de Promoció Econòmica de l’Ajuntament han organitzat una mostra de cartells antics de la mostra que es podran veure als aparadors dels diferents establiments associats a l’entitat.
    A més, també han convocat un concurs de fotografies a Instagram amb diferents premis valorats amb un total de 2.000€. S’hi podrà participar compartint fotografies dels aparadors dels establiments que participen a l’exposició o bé dibuixos o manualitats inspirats en la Fira de Sant Martirià. Totes les fotografies s’hauran de publicar a la xarxa social Instagram entre l’11 i el 20 de novembre amb l’etiqueta #firasantmartiria20. Tota la informació actualitzada d’aquesta edició virtual de la Fira de Sant Martirià es podrà consultar a través de la pàgina web www.firasantmartiria.com, on es podrà descarregar també la nova edició de la revista de la fira que serà únicament en format digital.
  • 06 novembre, 2020
    La Fira de Sant Martirià de Banyoles acudeix, un any més, a la seva cita anual. Però enguany ha hagut de reinventar-se, donada la gravetat de la situació sanitària. La Fira doncs tindrà lloc de manera digi- tal, en línia el cap de setmana del 14 i 15 de novembre. Aprofitarem la tecnologia per mantenir-la viva iconnectada amb la gent. La programació es podrà consultar a través de la pàgina web de la Fira (www.firasantmartiria.com), s’ha elaborat respectant al màxim les mesures de seguretat i comptarà amb demostracions de salts, carrusels, doma en llibertat, xerrades o entrevistes sobre temàtiques relacionades amb el món del cavall i de les races autòctones.
    Tots els continguts es retransmetran per Banyoles Televisió, Ràdio Banyoles i per les xarxes socials de la Fira. Així mateix aquesta edició de la revista de la Fira és en format únicament digital. Volem que tothom pugui viure i gaudir de la Fira d’enguany, encara que sigui d’una manera diferent. Desitgem que el proper any ens puguem retrobar en el marc habitual de la Fira. Gràcies als que feu possible que cada any puguem gaudir de la nostra Fira. Associació Fira de Sant Martirià
  • La gallina Pairal, una raça autòctona catalana, té una particularitat que no tenen les altres: una gran aptitud materna que, possiblement, serà determinant per a la seva subsistència en uns moments en què la seva recuperació avança, tot i que a petits passos.
    Origen i primer patró Antigament, aquestes gallines de petita grandària autòctones de Catalunya anomenades popularment periques, quiques o pe- leies havien estat molt presents en les nostres masies i cases de pagès situades al voltant de la Serralada Litoral, que comprèn les comarques del Maresme, el Vallès i el nord del Barcelonès. Ja tenim constància de la seva existència en arxius fotogràfics i en alguna notificació documental de principis del segle passat en la zona del Vallès i del Maresme. No obstant això, els nostres page- sos han estat qui més informació han aportat sobre la gallina Pai- ral. En els seus testimonis ja es destaca la seva aptitud materna 14 i que, principalment, eren utilitzades per incubar els ous propis i també els d’altres gallines o espècies d’aus. L’any 2012 em vaig animar a posar en marxa el procés de recupe- ració de la raça després de detectar diversos grups dispersos de gallines en diverses cases de pagès que presentaven una forma i un tipus molt semblants entre elles. Amb l’ajuda i l’orientació del Doctor Amadeu Francesch, expert genetista avícola, vaig iniciar un estudi de freqüències de les principals característiques mor- fològiques de diferents poblacions, aconseguint definir les dues principals varietats de color en la raça: l’aperdiuada i la blat. Amb totes les dades, en el mes de juliol del 2013 vaig establir el primer patró morfològic orientatiu de la gallina Pairal catalana.
    Principals atributs Tal com ja he comentat, aquesta gallina té com a principal ca- racterística la seva gran aptitud materna. Té molta facilitat per quedar-se lloca (quan emet calor per incubar els ous), cova molt atenta i és molt solidària (entre elles s’ajuden per protegir els ous sota l’atenta vigilància del mascle). Cuida i defensa els seus po- llets de qualsevol imprevist com cap altra gallina fa (d’aquí possi- blement el nom de peleies) i aquest instint ha estat i serà crucial per a la seva supervivència. Gent del món rural explica que les lloques s’amaguen sigil.losament, sense deixar rastre, quan volen incubar i que un bon dia apareixen de sobte, ben contentes, amb els seus pollets darrere. Tracten la seva descendència amb molta cura i delicadesa, evitant sempre llocs perillosos en què pugui haver-hi depredadors, en què els marges siguin grans o bé hi hagi massa aigua. Per tot plegat, els pollets creixen amb molta vitalitat i l’astúcia necessària per sobreviure i arribar a joves, i després a adults, amb èxit.
    El seu temperament és eixerit. Els exemplars més veterans volen com perdius en cas de perill i dormen ben amunt dels arbres i de les teulades per evitar riscos. L’instint matern ha aconseguit que es perllonguessin en el temps, però també la seva capacitat per estar sempre alerta i amagar-se quan detecten la més mínima amenaça. D’aquesta manera, poden completar el cercle criant. Present i futur En l’actualitat, la Pairal ha deixat de ser imprescindible en la seva principal funció d’incubar ous d’altres espècies d’aus. Eren galli- nes que substituïen les modernes incubadores artificials, però avui en dia qualsevol pagès o criador pot adquirir un d’aquests ginys per un preu molt assequible i estalviar-se el manteniment d’aquests animals. Al Maresme, curiosament, també havien estat utilitzades a mitjans del segle passat en hivernacles de planta ornamental destinats al cultiu de rosers per controlar les males herbes d’una manera molt ecològica. Una activitat que ja tampoc desenvolupen. Per tot plegat, amb l’afegitó que no es tracta d’una raça especialment atractiva pel que fa a la productivitat, el seu estat censal és certament crític. En els darrers anys ha augmentat el nombre d’exemplars, però encara queda molta feina per fer. Però sóc optimista! Aquestes gallines tenen uns índexs d’èxit materns en criança realment excel.lents i la cura que tenen les mares dels seus pollets és, sens dubte, un valor natural insubstituïble. La creació d’una associació com la nostra és un exemple més de què la societat actual està molt més conscienciada en recuperar i protegir animals amb problemes d’extinció. Aquesta actitud positiva de donar valor al passat ens ofereix una clara esperança pel manteniment i conservació d’aquest patrimoni genètic viu que tenim en les nostres races autòctones. Desitjo que gaudiu d’aquesta magnífica Fira que enguany arriba a la seva 40a edició, dedicada a les nostres races catalanes. Si doneu un tomb per les carpes, trobareu una petita representació dels tipus i colors més abundants de la nostra gallina Pairal.   Jaume Berenguer i Boix President d’Associació d’Amics de la Gallina Pairal (AGP)
  • La Fira de Sant Martirià i la recuperació de l’ase català han evolucionat de forma paral.lela els darrers 40 anys. A mitjan anys 70, ambdues eren al llindar de l’extinció. El 24 de novembre de 1978 van començar a reeixir; i així, de forma ininterrompuda, han anat mantenint i creixent fins avui dia.
    Gràcies a aquell tractant de bestiar de Berga i un parell d’il.lusionats veterinaris de Banyoles, es va salvar el que semblava insalvable. Uns romàntics. Aquell any 78 es va reobrir el Llibre de Registres de l’ancestral raça catalana, amb vuit someres i dos guarans. Els iaios de l’actual Llibre Genealògic; i es va fundar l’as- sociació de la raça: l’AFRAC. Avui dia, el llibre comptabilitza 1.715 animals enregistrats. No tots vius, per descomptat. Que campin i controlats per l’associació n’hi ha, a hores d’ara, 908. De guarans 340 i 568 someres; joves i vells, és clar. D’aquests animals en tenen cura un total de 131 criadors. Quan l’any 1995 es va iniciar el Programa de Conservació (AFRAC- DARP-UAB), se’n van comptabilitzar 98 (36 mascles i 62 femelles), i 16 esforçats que els criaven. Quin canvi, oi? I com han guanyat en tots aquests anys! Des del 2006 hem fet diversos concursos morfològics oficials i cada cop és més costós escollir els tres que han de pujar al podi. Millor així, veritat? Les darreres avaluacions morfològiques als reproductors (en una escala fins a 100) ens han classificat el 37% de les someres i el 67% dels guarans com a molt bons o excel.lents (puntuació superior a 75 punts). Això ens reconforta pensant que les coses no s’estan fent tan malament.
    D’estudis se n’han fet molts. Sobretot de genètica i genealogia. Volem saber en cada moment què tenim i com va evolucionant la població. Procurar que la consanguinitat no se’ns surti de mare i ens ocasioni problemes, i poder donar les recomanacions més adients als criadors perquè continuïn proporcionant individus tan alts, forts i eixerits com sempre han estat els ases catalans.
    Jordi Jordana  
  • Sabies que en algunes masies s’utilitza com a guarda en substitució del gos? O que un dels seus principals usos avui en dia és com a animal de companyia? El perquè del seu nom és una de les úniques coses que, per deducció, és fàcil de conèixer d’aquesta raça autòctona catalana... L’oca empordanesa és una raça autòctona pròpia de Catalunya el nom de la qual –per esbrinar el perquè no s’ha de ser pas un prodigi en la deducció- prové d’haver estat la més comuna en l’àrea de l’Empordà. Segons diversos estudis, el seu origen s’ha de buscar en les poblacions salvatges de l’espècie Anser anser(l’oca comuna o vulgar, l’ancestre silvestre de totes les classes d’oques domèstiques encara existents a Europa) que campaven lliurement pel vell continent.
    Tot i tenir aquest origen compartit amb altres oques blanques europees, com ara la Romana, la Babat o l’Emden, el fet que du- rant molt de temps romangués en altres zones on es van moure aquestes espècies, va fer possible que esdevingués una població ben diferenciada. Es documenta la seva existència per primera vegada a finals del segle XIX com a oca del país o oca blanca, es- sent molt popular a les zones de Girona i a Barcelona, on es criava per la seva carn i per la posta. No va ser fins al 1992 quan va que- dar perfectament definit el seu estàndard, confeccionat per Pere Vacarisas, un important criador de la raça de Reus. Com és? Té una característica diferenciadora que no presenta cap altra raça del món: una protuberància (un monyo) al cap. És un animal esvelt, de color blanc, amb els ulls blau cel, el bec ataronjat, les potes rosades i les bosses abdominals ben desenvolupades. De- fensa el territori que ocupa amb caràcter, molt més durant l’èpo- ca de zel. És agressiva amb els estranys (no pas amb el pagès) i arran d’això se l’ha utilitzat molt, i encara es fa, com a guarda de les masies en substitució d’un gos. Referent també als seus usos avui en dia, s’ha convertit en un animal de companyia i no pas productor, encara que els seus rendiments, tant en posta com en carn, són força acceptables.
    Actualment la podem trobar en diferents comarques i en altres comunitats autònomes, així com a França i a Alemanya. Pel que fa als efectius a Catalunya, s’estimen en unes 170 parelles. Però l’interès per aquest animal és creixent, i això fa preveure que es pugui anar allunyant –a poc a poc– del perill d’extinció. Una cu- riositat per acabar: si mai visiteu el claustre de la Catedral de Barcelona, hi trobareu una bassa vora un brollador. Allà hi ha tretze oques empordaneses, tantes com, segons la llegenda, anys tenia Santa Eulàlia quan va ser martiritzada.
  • Avui en dia existeixen diverses maneres de connectar amb els èquids, segons els interessos de la persona: l’equitació esportiva, l’equitació social o d’oci i l’equitació terapèutica. Al Pla de l’Estany s’ubiquen un bon grapat de centres eqüestres que fan possible que el sector al nostre territori sigui divers, innovador i de qualitat.
    Antigament s’empraven els cavalls per a les dures feines del camp, per a tasques militars i perquè prenguessin part en curses de tota mena. En temps de pau i amb l’arribada de la mecanització, els èquids van quedar relegats a certs àmbits esportius associats a les classes benestants i a la producció de carn. No obstant això, amb el pas del temps, la seva interacció amb els humans ha anat augmentat a mesura que han anat sorgint noves maneres de connectar-hi, fins al punt que, en l’actualitat, es poden citar tres grans vessants del cavall: l’equitació social o d’oci, l’equitació esportiva i l’equitació terapèutica. El món del cavall encara és desconegut per a molta gent, però quan s’ha tastat i s’han despertat les passions que genera, és molt difícil resistir-s’hi. Vessants El vessant esportiu és, sens dubte, el més estructurat i desenvolupat. Catalunya és pionera en tres disciplines concretes: el Raid (realització d’un determinat recorregut en el menor temps possible), el T.R.E.C., Tècniques de Rutes Eqüestres de Competició (el genet i el cavall han de dominar totes les habilitats i dificultats per dur a terme un llarg passeig o una ruta pel camp) i el Horseball (el bàsquet a cavall), tot i que s’està millorant en moltes altres gràcies al foment d’aquest esport entre els més petits mitjançant els Poni Clubs.
    El vessant terapèutic (l’equinoteràpia, en què s’utilitza el cavall com a eina terapèutica) ha guanyat molta importància en els darrers anys perquè s’ha vinculat a projectes molt interessants en els quals el contacte amb l’animal i la natura ajuda a millorar la salut física i psicològica (en definitiva, la qualitat de vida) de certs col·lectius que tenen unes necessitats concretes. L’equinoteràpia es divideix en tres grans àrees: la hipoteràpia (tracta persones amb trastorns d’origen neurològic, traumàtic, genètic o degeneratiu), la munta terapèutica (tracta disfuncions psicomotors, sensoriomotors i sociomotors) i l’esport terapèutic (indicat per a persones amb certa discapacitat física i funcional). Finalment, trobem el vessant social o d’oci i el seu desenvolupament a les zones rurals com a Turisme Eqüestre. De totes tres, per cert, hi ha oferta a la nostra comarca. Al Pla de l’Estany s’ubiquen un bon nombre de centres eqüestres que fan possible que el sector del cavall en el nostre territori sigui ampli, divers, innovador i de qualitat (vegeu taula). La gran varietat de disciplines existents per practicar l’equitació afavoreix que tothom qui ho vulgui pugui gaudir-la a la seva manera: nens i nenes, joves i adults poden escollir aquella que s’adapti millor a les seves necessitats o interessos. La mateixa persona és qui posa els límits. Però el que és segur és que totes les persones rebran, d’alguna manera o altra, els beneficis per a la salut que comporta la pràctica de l’equitació, tant en l’aspecte físic com psicològic, així com els valors positius i de creixement personal que transmet.
    ALGUNS BENEFICIS DE L’EQUITACIÓ: 1- Apropa a la natura i, per tant, facilita el foment i el respecte pel medi ambient i també pels animals. 2- Desenvolupa la responsabilitat i l’afectivitat -el cavall és un ésser viu que s’ha de cuidar-, la superació personal i la superació de pors, la paciència, la constància, l’autocontrol, la intuïció, la comunicació, la confiança, l’autoestima, la seguretat, la concentració i la disciplina, valors ideals per a les persones. 3- Afavoreix la correcció postural i estimula la coordinació motriu, l’equilibri, l’agilitat, els reflexos i el sentit de l’orientació. 4- Permet desenvolupar i mantenir una bona forma física i el to muscular, ja que s’exerciten i es tonifiquen els muscles de tot el cos: braços, cames, abdominals, esquena, glutis... 5- Augmenta la capacitat respiratòria i l’enfortiment del cor. 6- Potencia el treball en equip i es fomenta la socialització. 7- El contacte amb el cavall millora l’estat anímic, carrega d’energia i aporta relaxació i desconnexió, alliberant-se estrès. 8- Es tracta d’una activitat divertida i a l’aire lliure. 9- És un potent mètode de rehabilitació i teràpia en psiquiatria, psicologia i pedagogia. La seva pràctica, sota supervisió, pot aportar beneficis a pacients amb autisme, trastorn pel dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat, paràlisi cerebral, síndrome de down, deficiència visual, auditiva o del llenguatge...
    Les hípiques del Pla de l’Estany i les seves especialitats
    Associació Esportiva la Bruguera. Formació en salts.
    Can Baió. Ensinistrament del cavall per saltar en competicions d’alt nivell.
    Mas Alba. Equinoteràpia.
    Cavalls de Terraprim. Benestar i motivació.
    Centre Hípic Equilibré. Teràpia assistida amb cavalls.
    Club Hípic Banyoles. Organització de competicions esportives en l’àmbit estatal i internacional.
    Club Hípic Pla de l’Estany. Passejades i rutes a cavall.
    Club Eqüestre Esportiu les Alforges. Competició (horseball) i iniciació (Poni Club).
    Centre Eqüestre la Campana. Escola d’equitació i competició en doma clàssica.
    Equinatur. Centre de formació homologat per a professionals. Western i espectacles.
    Hípica Bosquerós. Formació i competició en salt i Pony Ride.
    Hípica Can Costa. Competició (horseball).
    La Saga Horseball Team. Poni Club, horseball i doma.
       
  • La gallina empordanesa és una raça autòctona amb orígens molt antics. Tan vetusta com la resta de la seva parentela, que deriva -tota- directament dels dinosaures. Sí, dels dinosaures. Podríem perfectament definir la gallina, en general, com un llibre d’història amb potes si es té en compte que es comença a tenir notícies del seu origen ni més ni menys que a principis del cretaci (entre 125 i 110 milions d’anys enrere). Amb aquell període de la prehistòria es connecten unes restes fòssils trobades al nord de la Xina d’uns dinosaures que presentaven unes estructures semblants a plomes que, segons els experts, servien perquè suportessin millor els hiverns freds d’aquella època i zona del planeta. Diverses investigacions científiques posteriors han descobert que aquella gallina primerenca tenia un bec amb dents i que caminava de manera molt semblant a com ho feien els seus avantpassats dinosaures. Així doncs, la ciència ha aconseguit provar de manera inequívoca que existeix una relació directa (per tant, una filogènia) entre dinosaure i gallina. Noves informacions fidedignes i contrastades indiquen que les gallines van ser domesticades fa uns 10.000 anys abans de Crist a la Xina, segurament exemplars provinents de l’actual Tailàndia i Birmània. D’aquí es van estendre cap a l’Índia i, després, cap a l’oest. Els grecs van ser la civilització responsable de la seva introducció al Mediterrani i els romans, els que van consolidar la seva presència a l’antiga Hispània un cop els celtes ja les havien distribuït per tota la península Ibèrica. Identificació Un nou salt en la història ens porta fins a l’any 1920 quan, a Catalunya, el professor  Rossell i Vilà va citar per primera vegada una raça de gallina pròpia de la comarca de l’Empordà (Girona) que ell mateix havia seleccionat i criat en els galliners de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. En moltes fires de l’època, algunes d’elles promogudes per la Mancomunitat (el que després seria la Generalitat), criadors i gent del món rural exposaven dues varietats de l’empordanesa: la blanca i la rossa. Però tota aquesta feinada d’identificació, divulgació i conservació de la raça se’n va anar en orris quan, amb l’arribada de la dictadura del general Primo de Rivera, la Mancomunitat es va dissoldre i tots els grups que s’havien format van anar desapareixent a poc a poc. A partir del 1933, el mateix Rossell i Vilà, en qualitat de director dels Serveis Tècnics de Ramaderia de la primera Generalitat de Catalunya, va recollir exemplars de masies de Pals i del voltant, i va reactivar la criança amb un grup de galls i gallines de color blanc i pota groga. La Granja Avícola de Caldes de Montbui va ser el feu de l’empordanesa fins que, un cop acabada la Guerra Civil, la manca d’aliments va fer minvar-ne la població. Per acabar-ho d’adobar, durant els anys 50 es van introduir al país races estrangeres més productives que van apartar les autòctones del món rural abocant-les gairebé a l’extinció. Va ser, sens dubte, l’època més fosca de la nostra gallina. Però, per sort, en algunes masies empordaneses apartades encara n’hi havia de ben vives, sanes... i en un estat de puresa força bo. Recuperació L’any 1982, per iniciativa de la Diputació de Tarragona i de la Generalitat de Catalunya, es va endegar un ambiciós projecte per recuperar les gallines pròpies de l’Empordà de la mà del veterinari Antoni Jordà. La tasca de purificació va tenir lloc al Mas Bové de l’Institut de Recerca i de Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), adscrit a la Generalitat, ubicat a Constantí (Tarragona). Entre els anys 1985 i 1988, el cap del programa de genètica avícola, el doctor Amadeu Francesch, va seleccionar un grupet inicial d’uns 300 exemplars, obtenint les varietats de color blanca, rossa, roja i blanquirossa. Tanmateix, a l’IRTA es van realitzar diferents estudis de millora genètica i posteriors controls productius. L’any 2004 es va reconèixer també la varietat de color aperdiuada. El 2008, Joan Pou va crear l’Associació de Criadors de Gallines de Raça Empordanesa amb l’objectiu de millorar-ne el patró morfològic, divulgar i conservar les diferents varietats de color entre els socis criadors i controlar-ne el cens. Es va iniciar un conveni amb l’IRTA, en què criadors de l’associació vam participar en un programa de conservació de la raça. L’any 2015, la Mei Pastor va refundar la citada associació, ja desvinculada de l’IRTA, que va adoptar el nom definitiu d’Associació de Criadors de la Gallina de Raça Empordanesa mantenint els mateixos objectius. El nombre d’exemplars censats i controlats a Catalunya se situa al voltant dels 600, aproximadament. Així mateix, també se’n troben fora de les nostres fronteres, com per exemple a Espanya, França i Alemanya. L’evolució a l’alça de les estadístiques poblacionals ens permet ser optimistes, tot i que encara queda molta feina per fer per assegurar-nos, de forma definitiva, la seva presència en un futur a llarg termini. Cinc varietats, un patró comú És una au lleugera, molt rústega i resistent a malalties, de la qual es valora molt el seu ou de color marró rogenc força intens. La posta màxima se situa en 180 ous. Hi ha cinc varietats amb un patró racial comú: aperdiuada, rossa, blanca, blanquirrossa i roja. És sensible a la calor, però resistent al fred. Al voltant d’un 14% de les gallines es posen lloques (quan emet calor per incubar els ous), segons estudis realitzats ja fa uns anys a l’IRTA, mostrant un bon comportament matern. Si voleu més informació sobre la gallina empordanesa, sobre les fires i exposicions en què s’exposen, accediu al web www.empordanesa.org  i també al perfil de l’Associació de Criadors de la Gallina de Raça Empordanesa a Facebook.   Jaume Berenguer i Boix President d’Associació d’Amics de la Gallina Pairal (AGP) Expresident i actual soci criador de l’Associació de Criadors de la Gallina de Raça Empordanesa (ACGRE)    
  • 14 novembre, 2018
    D’ençà que l’any 2016 la Fira de Sant Martirià va apostar pels espectacles eqüestres amb la intenció de fer un pas endavant i d’emmotllar-se als nous temps, sempre han actuat a Banyoles artistes de renom. En una edició especial com la d’enguany es repetirà la mateixa fórmula i, per tant, a la pista central es podran veure espectacles eqüestres per a tots els gustos de molta qualitat, innovadors i sorprenents. Respecte a anteriors edicions, la gran novetat per a aquest 2018 és el francès Laurent Galinier, que ens oferirà un número còmic el diumenge al migdia juntament amb dos artistes que ja han actuat a Banyoles: Lluís Pell i Florin Cristinel Harabor. Dissabte a la tarda, quan el dia s’apagui, la companyia Excalibur ens presentarà un espectacular xou amb foc. Comèdia burlesca Laurent Galinier va cultivar la seva passió per l’equitació de ben petit, però no va ser fins que va presenciar en directe una actuació de la companyia Zingaro que va prendre la decisió de dedicar-se a aquest món i planejar un espectacle propi amb el seu cavall. Actualment, és un dels artistes francesos millor valorats. A l’escenari combina destresa tècnica i comèdia burlesca, acrobàcies amb humor. La complicitat amb els seus animals, que segueixen fidelment cada un dels seus gestos, deixa tothom bocabadat. Tot plegat, en un context de diversió i simpatia que agrada a petits i grans. Habilitat suprema Conegut i admirat arreu d’Europa, Florin Cristinel Harabor, també francès, ha realitzat un gran nombre d’actuacions pel vell continent –fent parada també a Banyoles- que no han deixat ningú indiferent. Les cabrioles que duu a terme sobre el cavall deixen palès que la seva habilitat és suprema. De fet, és considerat el rei del volteig cosac i de la posta hongaresa. Les seves exhibicions són, a ull de la crítica, les millors que es poden veure en l’actualitat. Doma natural Lluís Pell, català de Monells, fa temps que es dedica a la cria de cavalls de pura raça espanyola i el seu entrenament amb doma natural i doma clàssica. Els equins, imponents, galopen en cercles, s’aturen, s’agenollen i s’aixequen sobre les potes posteriors. L’espectacle de Lluís Pell, que va començar a ensinistrar cavalls quan tenia 20 anys, és una mostra de l’estètica dels moviments dels cavalls. Atrea La companyia Excalibur presenta el seu espectacle Atrea, en què els cavallers demostren la seva destresa sobre l’equí duent a terme diverses accions increïbles amb un nivell de realisme sorprenents. L’espectacularitat augmenta quan s’introdueix un nou element: el foc. Quan hagi caigut la nit, els crits dels genets i el galop dels equins ens faran remuntar a temps pretèrits... Artistes amateurs L’Associació de la Fira de Sant Martirià vol potenciar artistes del Pla de l’Estany i, per aquest motiu, aquest any es començaran a veure propostes d’artistes amateurs. La primera a trencar el gel serà Inti Schenkel, que ens oferirà un espectacle de doma en llibertat. Serà el dissabte a partir de dos quarts d’una de la tarda.
  • 13 novembre, 2018
    A la pista (de sorra suau), vuit cavalls, vuit jugadors -quatre en un equip i quatre, en l’altre-, dos genets per bàndol a la reserva, dues cistelles en forma de cèrcol vertical a cada extrem del camp i una pilota envoltada per sis nanses de cuir. Tres, dos, un...  a jugar! El ritme esdevé frenètic de seguida. L’acció és predominant, amb atacs i defenses constants, perquè la normativa facilita que l’espectacularitat aflori i el joc se n’aprofita. Alguns moviments tècnics deixen els espectadors bocabadats, com quan la pilota és a terra i els jugadors la recullen sense desmuntar del cavall. Aleshores, els “oooohhh!” i els “uaaaaaau!” s’escolten entre el públic en mode repetició. Tot l’enfrontament és un mostrari de jugades de combinació, d’habilitat i de precisió, sobretot en el moment de llançar a cistella. I així, fins a la finalització del matx... El horseball, una disciplina hípica en què es barregen tres esports -l’equitació, el rugbi i el bàsquet-, ha experimentat un creixement espectacular en els darrers anys al nostre país fruit de la feina ben feta per persones que senten una veritable passió per un esport en què Catalunya n’és una potència mundial. I tot plegat va començar aquí, al Pla de l’Estany... Origen Les primeres referències ens porten a l'Afganistan (el buzkashi es jugava amb una pell de cabra sense cap com a pilota) i a l'Argentina (de l’esport de tradició nacional anomenat pato). A la dècada de 1930, un militar de l'exèrcit francès, el capità Clave, que era campió del món de salt, era a l’Argentina, on va presenciar en directe un partit de pato. Li va agradar tant que va decidir adoptar la idea i importar-la a França, això sí, modificant lleugerament el reglament. A poc a poc, el vent va anar girant a favor i el horseball va expandir-se com una epidèmia (va ser certament molt popular a les regions de la Provença i la Vall del Loira) fins que en la dècada dels anys 70, la Federació Francesa d'Equitació no va tenir més remei que acceptar-lo sota el seu paraigua. Catalunya La història del horseball en territori català és més recent, però no per això menys interessant. Jordi Serra, del Club Les Alforges de Banyoles, va visitar el 1997 el Salon du Cheval de Tolosa de Llenguadoc i allà va veure in situ diverses exhibicions. De seguida va adonar-se que aquella disciplina tenia molt potencial: es jugava en equip, amb una pilota... i això feia que, sens dubte, fos una proposta molt atractiva pels joves; alhora, podia ser una eina molt eficaç perquè els més petits aprenguessin les bases de l’equitació. Com en tot, els inicis no van ser fàcils. En aquest sentit, la Fira de Sant Martirià va tenir una importància cabdal, ja que des de sempre ha donat aixopluc a aquest esport avenint-se a programar exhibicions. Avui en dia, després de 20 anys, Catalunya és la segona potència mundial de horseball per darrere de França. En els últims anys, el nombre de llicències federatives, clubs i competicions ha augmentat de manera exponencial. La nostra lliga compta amb uns 400 participants i 14 clubs, dos d’ells campions d’Europa: el Cardedeu, en categoria absoluta, i el Malla, en sub’16. Els jugadors catalans són considerats els millors del món i formen la columna vertebral de totes les seleccions espanyoles que competeixen al més alt nivell internacional. Pla de l’Estany I al Pla de l’Estany, què? Quin paper ha jugat la nostra comarca en l’expansió del horseball? Doncs ha tingut un paper crucial, com es pot llegir en els anteriors paràgrafs. Banyoles no només és coneguda pel rem, la natació i el triatló, sinó també i molt especialment per ser el bressol del bàsquet a cavall a Catalunya. A la comarca tenim quatre equips, el Club Alforges, el Can Costa, el Club Hípic Banyoles i el Club Horseball Banyoles, dos seleccionadors estatals (Jordi Serra, que va deixar el càrrec ara fa dos anys) i Pau Crous (que també va ser seleccionador català i actualment és el coordinador esportiu de la Federació espanyola), 12 jugadors internacionals i un Open en què hi prenen part equips de França, Itàlia i Anglaterra. Futur La previsió per als pròxims anys és prometedora. La Federació Internacional (FIHB) està enllestint un programa d’expansió mundial que inclou països en què ja es practicava el horseball, com ara Àustria i  Alemanya, però que de mica en mica va anar desapareixent. A més, el debat sobre la seva inclusió en la llista de d’esports oficials dels Jocs Olímpics continua ben viu. A casa nostra, el gran repte és que sigui més conegut, més visible i més valorat.   ON ES POT PRACTICAR HORSEBALL AL PLA DE L’ESTANY? CLUB EQÜESTRE ALFORGES Cal Veler s/n  - 17834, Camós 670440587 En Jordi Serra, responsable de l’hípica i qui va introduir el horseball a Catalunya, comenta que “les coses han canviat molt. Ara ja no és un passatemps, sinó que s’ha convertit en un esport amb tots els ets i uts que transmet uns valors als joves: disciplina, preparació física i mental, companyonia, respecte, treball en equip...”. Respecte a la importància del horseball pel Pla de l’Estany, assegura que “ha contribuït posar la comarca en el mapa. Per exemple, amb el torneig internacional. La gent ve a veure la competició i acaba gaudint de l’entorn natural que tenim”.   CLUB HÍPIC CAN COSTA Camí de Can Capell, 8 - 17844, Cornellà del Terri 693572519 En Carles és el gran dels quatre germans Costa que practiquen horseball. Per ell, aquest esport està carregat de valors positius pels més joves. Explica que “fa 8 anys que ens hi dediquem i l’experiència és molt positiva. Agrada molt als joves perquè es juga en equip i això els ajuda a socialitzar-se. A més, pel mig hi ha una pilota, una garantia d’èxit”. Amb la idea d’expandir aquests valors, fa una clara demanda: “Cada cop hi ha més federats i les administracions i les empreses interessades haurien de fer més pel horseball. Construir una pista coberta de caràcter públic serviria perquè aquest esport encara fos molt millor a casa nostra”.   CLUB HORSEBALL BANYOLES Ctra. de Banyoles a Mieres, s/n (quilòmetre 31) - 17834, Porqueres 618151644 En Pau Crous té una àmplia trajectòria en clubs i hípiques de Catalunya i també de França i, per tant, és una veu autoritzada. Ell i el seu germà Adrià van ser jugadors durant 7 anys de l’equip d’elit de Chambly, al país veí, “on també entrenàvem, érem professors i preparàvem els cavalls”, recorda. “El horseball és un esport dinàmic, divertit, apassionant, que et fa sentir sensacions fortes. Té aquest vessant col·lectiu que fa que tu i els teus col·legues d’equip tireu endavant, us ajudeu i us motiveu”, subratlla.
  • 12 novembre, 2018

    Els cavalls vivien lliures en la natura, dedicant-se únicament a cercar aliment, quan els humans, en adonar-nos del seu potencial, vam decidir domesticar-los. Aleshores, els vam començar a  utilitzar com a mitjà de transport i també per feinejar al camp i al bosc, unes tasques que erosionaven els seus casquets que no estan anatòmicament dissenyats per trepitjar superfícies dures. La necessitat de ferrar-los, de posar-los sabates per protegir els seus peus, neix aquí. Posteriorment, amb la utilització del cavall per a les guerres, aquesta feina va passar a tenir una rellevància cabdal. A la Corona de Castella, els responsables de posar les ferradures als cavalls s’anomenaven albéitars, una paraula d’arrel àrab. En canvi, en els regnes de la Corona d’Aragó rebien el nom de manescals o manescals, un terme derivat de l’alemany. En els dos casos, els dos mots fan referència als veterinaris reials que tenien funcions diferents segons a quina corona pertanyessin; el catalanoaragonès atenia l’estabulació, doma, alimentació i sanitat dels cavalls, mentre que els del regne de Castella complien una funció exclusivament militar.

    Amb els anys, l’ofici es va anar especialitzant cada cop més fins que van aparèixer els ferradors, que s’integraven dins el gremi de ferrers. Solien treballar als afores dels pobles, al costat dels camins i carreteres, perquè era el lloc on hi havia més trànsit de muntures i carruatges, i on tenien més feina. Els caps de setmana, l’activitat augmentava perquè la gent sortia més de viatge. Essència En l’actualitat, l’essència dels antics ferradors perdura. Continuen essent sabaters de cavalls, fent-los un calçat a mida anomenat ferradura, la sola que protegeix el casc que prevé del desgast excessiu i el resguarda del deteriorament. Ha de permetre que el cavall camini i troti correctament i corregeix lesions, malformacions, patologies, desequilibris, etc. Ara, els ferradors també els fan de podòlegs, als cavalls, perquè vetllen pel benestar dels seus peus gairebé d’ençà que neixen. Els poden arribar a fer, al llarg de la seva vida, diferents tipus de ferrats: ortopèdics, terapèutics, correctius. Els ferrats són necessaris quan el casc creix i això passa un cop han transcorregut entre sis i set setmanes. Abans, el farratge era molt més rústic perquè eren cavalls per treballar al bosc o al camp i ara són per diversió, passeig, oci i competició, i l’equí ha de gaudir d’una completa comoditat. Calçar l’animal amb la ferradura adequada a les seves característiques anatòmiques i funcionals, adaptant-les a cada casc i tenint en compte l’activitat que durà a terme (esportiva o de passeig, bàsicament), és el principal objectiu del ferrador. Les tècniques, les màquines i els materials emprats han canviat i fan una mica més fàcil la vida al ferrador, però continua essent un ofici cent per cent artesanal en què cada professional posa el seu toc personal. És una feina d’autor que mai podrà fer un robot. No hi ha dos ferradors iguals, com no hi ha dos cavalls iguals. A diferència del que passava abans, ara són ells, i no pas els cavalls, els que es desplacen: tots tenen una furgoneta en què carreguen tots els estris que necessiten i... a fer quilòmetres! Posar ferradures –no només a equins, sinó també a ases i muls- sembla una cosa senzilla, però no ho és. Es necessita una alta dosi de paciència, memòria visual, habilitat, experiència, una  connexió perfecta entre la ment i les mans, prudència, força física, saber estar, tranquil·litat...

    Dos amics

    L’ofici (avui dia, minoritari) s’aprenia de pares a fills o també anant d’aprenents. Ara és necessari un curs de dos anys que s’ofereix a la Seu d’Urgell i un mínim de 9 anys al costat d’un mestre. Una dita entre els mateixos ferradors diu: “S’ha d’aprendre dels bons i dels dolents, perquè dels pitjors aprens allò que no s’ha de fer”. Doncs això. No deixar de formar-se i assistir a congressos especialitzats, reciclar-se al cap i a la fi, és clau per no perdre pistonada. A la comarca del Pla de l’Estany tenim molt bons ferradors. A tall d’exemple, dos amics que es coneixen de ben petits i que, a més a més, van estudiar plegats: l’Oriol Marés, pertanyent a la quarta generació de ferradors, i en Màrius Alsius. Fa tretze anys que es dediquen a aquest ofici, l’un perquè la seva família ho duu a la sang (és fill d’en Jaume Marés, un referent mundial) i l’altre perquè a casa seva tenien cavalls i en veure ferrar-los s’hi va aficionar fins a convertir-ho en la seva professió, en la seva vida. “El benestar del cavall i treballar allà on et sents valorat, per mi aquesta és la meva principal satisfacció”, comenta l’Oriol. Per en Màrius, “veure que la teva feina realment serveix perquè els animals estiguin bé” és el que l’omple. Al llarg del temps, han viscut tota mena de situacions difícils. Una, de ben recent: “Estava ferrant un cavall per segon cop i vaig decidir no sedar-lo. A l’hora de clavar els claus, es va esverar massa, em va tirar contra la paret, etzibant-me coces a l’esquena. Jo, a terra, veia passar les seves potes a escassos mil·límetres de la meva cara. Aquell dia no tocava...”, explica en Màrius. Professió de risc En efecte, és una feina amb un grau de risc destacat. El simple volar d’una mosca pot desencadenar un comportament inesperat del cavall que pot tenir conseqüències importants. “No et pots confiar mai. Parlar de riscos laborals en la nostra professió és un acudit. Al final, són animals. Però també et pots cremar, perquè treballem amb temperatures de 1.300 graus, tallar, etc.”, subratllen. L’anècdota de l’Oriol és més amable: “Estava ferrant un cavall quan, a mitja feina, em diuen: compte, eh, que demà el vénen a provar i en pagaran 500.000 euros. En aquell moment, la meva resposta va ser: I això, no m’ho podies haver dit un cop hagués acabat?”. Solen ferrar entre tres i cinc cavalls al dia. Si tenen un ajudant, algun més. De mitjana, triguen una hora i mitja per cada animal. Uns 9 anys van trigar a començar a treballar sols, sense l’aixopluc del mestre. “Tenir un bon feeling amb l’equí ho és tot”, coincideixen. La seva primera vegada va ser complicada. “Vam trigar unes 4 hores!”, recorden. L’Oriol va debutar amb el cavall d’un amic ferrador, en Pepe; en Màrius, amb un cavall de casa seva: “Vaig acabar amb un mal d’esquena terrible!”. Els catalans, els millors del món No són gaires els professionals que hi ha a Catalunya. Els de la comarca es compten amb els dits d’una mà. La feina és dura. Malgrat tot, els catalans són els millors del món perquè no estan sotmesos a cap estil en concret, a cap escola. Amb el guiatge del banyolí Jaume Marés, un dels pioners, es van analitzar totes les tècniques utilitzades i es va elaborar una manera de fer pròpia que ha dut als ferradors catalans a ser, avui dia, un referent. Tots segueixen el camí del desaparegut mestre Jaume Marés, qui va ser ferrador de l’equip olímpic espanyol en quatre Jocs Olímpics.
  • Una nova Fira de Sant Martirià va néixer l’any 1979 després de la crisi que va amenaçar de fer-la desaparèixer. Calia reinventar-la i es va optar per donar més protagonisme al món del cavall.  D’aleshores ençà, la mostra, s’ha consolidat i s’ha fet gran en tots els sentits: en nombre d’edicions (40), en noves propostes per a tots els públics i en la xifra de visitants.

    Crisi als anys setanta En els seus millors moments, la Fira de Sant Martirià aplegava milers de caps de bestiar rossam, bous, vaques o vedells, que es concentraven a la plaça de les Rodes. Malauradament, a mitjans dels anys setanta, la mecanització de l'agricultura i la crisi rural varen comportar el seu llanguiment. El 24 de novembre de 1978, la decadència era manifesta i la Revista de Banyoles (en el número de la segona quinzena de novembre) ho mostrava: “Enguany va ser més o menys com un divendres qualsevol (...). A les dues de la tarda, la plaça de les Rodes havia quedat disponible per l'aparcament acostumat de cotxe.La Fira es reinventa Calia, doncs, reinventar-la. Això va passar el 1979 i es va refer com a concurs d'animals de bestiar rossam. I es va donar més protagonisme al món del cavall. El nou organitzador va ser el Club Hípic de Banyoles, que l'hi va donar una nova concepció que, més o menys, perdura fins avui dia. Per al Club Hípic de Banyoles es tractava d’“una manifestació hípica a la vegada que acapara una dimensió comercial i folklòrica". Aquell any va haver-hi el primer Concurs d'Animals de Peu Rodó o de bestiar rossam. Varen participar-hi unes setanta bèsties. I es va procurar fer-la en diumenge (encara que la data no fos el 24 de novembre) per tal d'atraure més concurrència. Quaranta anys de Fira renovada Des de llavors, es deixa de fer el 24 de novembre i es busca fer-la coincidir en cap de setmana. En aquests quaranta anys s'ha potenciat aquesta nova Fira de Sant Martirià. S'hi ha implicat més l'Ajuntament de Banyoles i s'ha encarregat, des de 2007, la seva organització a una entitat constituïda específicament per a aquesta funció, l’Associació Fira de Sant Martirià (creada el 2006). Abans, a la dècada dels vuitanta, anava a càrrec de diferents entitats, englobades en una Comissió, com el Club Hípic de Banyoles, l'Associació de Comerciants de Banyoles, la Cooperativa Agrícola de Banyoles, la Cambra Agrària, l'Associació de Veïns de la plaça de les Rodes, els Joves Agricultors o l'AFRAC (Associació de Foment de la Raça Asinina Catalana). Fins a la dècada dels noranta el diumenge es feia el concurs i s'aprofitava el dissabte per inaugurar-la i fer altres actes festius, com ara sardanes, una festa infantil o alguna cercavila. L'afició creixent a la cria de cavalls va fer que a la Fira cada vegada es potenciés més el cavall esportiu, els cavalls de raça, les races productores de carn i els matxos i mules destinats a arrossegar troncs. Des de 1984 es va decidir reforçar el bestiar equí i decantar la Fira cap a una especialització en aquest tipus de bestiar: cavalls, eugues, ases i el burro català. El 1991 es va traslladar el lloc de celebració al passeig Dalmau i, finalment, el 1993 se situa al parc de la Draga, un lloc amb més capacitat. Tres dies Un gran canvi, però, es va produir el 1994, amb la incorporació a la Fira de Sant Martirià de Firestany, la fira pròpiament comercial (“multisectorial”), que havia començat fent-se durant la Festa de Sant Martirià i que posteriorment s'havia passat al juny. I s’incorporen les fires del Dibuix i la Pintura (abans a la plaça Major) i el Mercat d’Artesania. Amb el temps, la Fira s’ha allargat i dura tres dies (de divendres a diumenge). Actualment s’intenta atraure les escoles a la Fira (amb la visita els divendres) i es vol incorporar cada any algun aspecte o espectacle distintiu per tal d'atraure més públic. Ara la Fira de Sant Martirià conté una fira eqüestre, la mostra de races autòctones, Firestany, la fira d’artesania i la fira del dibuix i la pintura. Josep Grabuleda Sitjà Arxiver municipal
  •  Aquest 2018, la Fira de Sant Martirià de Banyoles arriba als 40 anys d’història amb una salut envejable que li permet mirar el futur amb optimisme. En una edició tan especial com aquesta, s’ha de reconèixer la feina feta per totes les persones que durant tot aquest temps han treballat perquè la Fira sigui el que és en l’actualitat: un referent del món del cavall i de les races autòctones dels Països Catalans arrelada completament al territori. Continuarem fent feina com fins ara perquè això no s’aturi aquí i perquè la gent de Banyoles, de la comarca i de tot Catalunya pugui continuar gaudint d’un esdeveniment per a tots els públics. Moltes gràcies a tothom!

    Recuperada fa 39 anys, la de Sant Martirià és la Fira comarcal per excel·lència del Pla de l’Estany i de referència a la província de Girona en què també es reivindiquen els oficis tradicionals de la ramaderia i l’agricultura, i el paper clau que encara tenen a casa nostra. És una mostra plenament consolidada, arrelada a Banyoles i a la seva gent, que dinamitza el comerç de la ciutat. Representa un punt de trobada molt esperat per a tots aquells professionals que treballen en el sector agrari, però també pels milers de persones que la visiten cada any.

    Amb l’objectiu d’augmentar l’interès i atraure més públic, sense trair la seva essència i el seu esperit tradicional, la Fira de Sant Martirià va fer l’any 2016 un pas endavant modificant la programació dedicada als cavalls. La nova i ferma aposta de futur van ser i continuaran sent els espectacles de doma de cavalls que tenen lloc en una nova pista de dimensions més reduïdes. El vessant artístic dels cavalls és el gran reclam de la nova Fira, que pretén exhibir la cara més brillant del món de l’hípica. Enguany, s’han tornat a programar xous eqüestres d’enorme bellesa i plasticitat dirigits a petits i grans. Us esperem a tots!

       Benvinguts a La Fira 2018!

     PROGRAMACIÓ 2018

  • 09 novembre, 2017
    Menut (de 250 a 320 gams), fa l’efecte que és més gran pel seu pit ample i arrodonit, i pel seu posat dret i esvelt. El seu cap és petit i un pèl quadrat, sense arestes, en forma d’avellana. El plomatge és enormement divers i es divideix en diferents varietats segons l’abundor i la distribució del color blanc. Per aquest motiu, és conegut com ‘el colom dels mil vestits’. De caràcter alegre, vivaç, actiu i manyac, és alhora desconfiat i reticent a posar-se en llocs aliens al seu colomar. Despert, sempre està alerta al més mínim moviment. Bon criador. D’ençà que el doctor Josep Antonín Cuatrecasas va estandarditzar la raça, es va revifar l’interès per aquest colom propi de Catalunya perquè, d’entre les 1.500 races de coloms que hi ha al món, la de vol català és la que dóna més joc als aficionats a la investigació genètica dels colors. No fa gaires anys va ratllar el llindar de l’extinció, però actualment s’ha aconseguit revertir la situació, tot i que encara falta recuperar moltes varietats, una feina que s’està fent conjuntament entre els socis del Club del Colom de Vol Català. Partint d’un tronc racial d’origen oriental (Índia, Turquia, Síria, Líban, Jordània i nord d’Egipte), va ser introduït a la península Ibèrica per l’intens comerç mediterrani dels Països Catalans durant els segles XII, XIII i XIV. Amb el temps, i mitjançant encreuaments amb altres races existents a Catalunya, es va anar obtenint el caràcter, la forma de volar, la morfologia actual i una immensa i bonica gamma de colors que configuren la raça actual. S’ha trobat una de les varietats més emblemàtiques d’aquest colom representada en un gravat del segle XIII i les primeres referències documentals les trobem el 1613. De bon començament, va ser seleccionat per al vol en estol (o vol en bàndol), una pràctica que era molt apreciada pel tipus de joc conegut com a ‘guerra de colomars’. La raça va gaudir del seu màxim esplendor a la Barcelona de finals del segle XIX. En aquella època, un de cada quatre terrats de la ciutat tenia un colomar dedicat a aquest joc, on els colomistes passaven hores amb els seus coloms i s’oblidaven durant una estona de les seves preocupacions. Durant la Guerra Civil i en els anys posteriors, el nombre d’exemplars es va reduir dràsticament fins a arribar gairebé a l’extinció. Guerra de colomars Com ja s’ha dit, la raça va ser utilitzada durant anys per les guerres de coloms. A mitjans i finals del segle XIX, l’afició estava molt estesa. Els afeccionats feien volar els coloms en esbart després d’haver-se passat hores ensinistrant-los en els colomars, unes grans estructures de fusta aixecades als terrats. Els colomistes solien tenir entre 150 i 200 individus que, obeint a palmes, espetecs i moviments de bandera, arrancaven a volar agrupant-se de seguida i elevant-se fins a formar un cercle o una el·lipse al voltant del seu colomar, fent diferents girs, sense allunyar-se mai prou perquè el seu propietari no els perdés de vista. Allò, que era ja un espectacle en si mateix, encara adquiria més emoció quan, de sobte, apareixia al cel l’estol d’un colomar proper aviat a l’aire en el moment oportú per un colomista rival. Quan coincidien les òrbites dels dos estols, es formava un gran grup i el desafiament ja estava servit... Després d’haver deixat volar plegats els dos esbarts una bona estona, es produïa la crida (simultània, moltes vegades, i a través d’un so convingut que les aus associaven al repartiment de gra) i, llavors, els coloms més veterans tiraven cap al seu colomar, arrossegant en la seva ràpida maniobra algun despistat o inexpert animal del bàndol contrari que apareixia a la lleixa d’entrada equivocada. La resta de feina l’acabava de fer un enginyós sistema de politges i comportes establert a l’entrada superior. Un cop ben analitzada la qualitat de la peça, i en funció de les relacions amb el colomista vençut, se li tornava el captiu, es canviava per un rescat en metàl·lic prèviament acordat o s’amagava per aparellar-la. Si les relacions no eren amistoses, no es tornava el presoner i, fins i tot, s’arribava a donar-li mort. Aquell frenesí competitiu responia a la rivalitat per comprovar quin estol tenia uns patrons i colors més perfectes, quin colomista exhibia una millor habilitat per maniobrar el bàndol en l’aire i en les picardies per tancar les contràries. Els esperits d’aquells homes quedaven presos de la màgia dels seus coloms, dels seus dibuixos, dels seus colors, de l’estètica única dels seus bàndols en vol. El 1990 s’inicià un procés de recuperació per part d’uns pocs criadors que s’ha vist recompensat en l’actualitat amb la consolidació d’algunes de les varietats més típiques (l’enter, el cap de frare, el mongí, el girat, el cua blanc, el xarel·lo o el cap i cua). A més de la seva terra d’origen, aquest colom sempre ha estat molt apreciat a les Illes Balears i a València. Avui dia, la raça s’ha escampat entre els afeccionats a la cria de coloms i es poden trobar a França, Alemanya, Anglaterra, els Estats Units, Portugal i Holanda.
  • El cavall sempre ha estat un animal admirat pels homes, sigui per la seva força o per l’elegància innata del seu cos. El desig de domar-lo ha fet possible el desenvolupament d’un seguit de tècniques al llarg del temps destinades a sotmetre’l. Un estudi realitzat fa pocs anys per la Universitat d’Exeter (Anglaterra) i publicat a la revista Science revela que els cavalls es van començar a ensinistrar fa uns 5.500 anys per l’antiga cultura Botai, localitzada en el que és ara el Kazakhstan. Va ser un avenç molt important que va tenir un gra impacte en la història, ja que va revolucionar el transport, les guerres i l’economia. L’ensinistrament va convertir els cavalls en animals més intel·ligents, tot i que van haver de pagar un alt preu genètic. La doma és l’art d’ensenyar a un cavall a ser dòcil, equilibrat i obedient mitjançant l’establiment d’un sistema de pautes entre l’equí i el genet. Tradicionalment, sempre s’ha aplicat la metodologia de la doma clàssica, un seguit de pràctiques que es fonamenten en la por i la submissió del cavall cap a la persona, cap a l’ensinistrador. Origen Té el seu origen en les escoles renaixentistes sorgides els segles XVI i XVII en què l’equitació va passar a ser reconeguda com un art i no només com un seguit d’exercicis amb finalitat bel·licistes. Temps abans, Xenofont, que fou un escriptor, historiador i militar cèlebre a Grècia, ja havia redactat dues obres en els segles III i IV abans de Crist sobre l’ensinistrament dels cavalls posant l’accent en el bon tracte envers els animals. A poc a poc, i a còpia d’anys, va emergir una nova manera de fer en contraposició a la clàssica, una nova via batejada com a doma natural. Les primeres dades que s’obtenen sobre la també anomenada doma racional o doma índia daten de fa molts segles. Les tècniques que s’utilitzen en l’actualitat ja s’aplicaven a Sud-amèrica pels indígenes, que consideraven els cavalls com uns animals essencials per a la seva supervivència i progrés. Únicament amb l’ajuda del seu cos, el domador era capaç d’amansar-los amb moviments i senyals. Es té constància també que els indis nord-americans tenien com a màxim objectiu que els poltres els tinguessin confiança perquè això els donava seguretat. Veneraven els cavalls com un animal sagrat i els respectaven fins que es creava un vincle difícil de trencar. Posteriorment, a Europa se certifiquen casos en què alguns cavallers aconseguien una relació molt especial amb les seves muntures sense emprar tècniques violentes d’ensinitrament. D’aquesta manera, aconseguien que els cavalls fessin un tipus de moviments sorprenents en plena batalla que els permetia sortir vencedors dels combats. Difusió A mitjans dels anys 80 es comença a difondre amb molta força la doma natural arreu del món per grans mestres que coincidien en el fet que, per ensinistrar un cavall, el genet s’havia de posar del seu bàndol, ajudant-lo i comprenent les seves pors. La doma natural s’entén com un concepte global, però pel damunt de tot és una filosofia. Existeixen gairebé tants mètodes com professionals que s’hi dediquen, però tots comparteixen uns punts coincidents perfectament identificables. En primer lloc, s’ha d’establir una línia de diàleg gestual amb el cavall perquè és així com es comuniquen entre ells. Per aquest motiu és bàsic conèixer en profunditat les seves pautes de comportament en estat salvatge. També és molt important que el genet assumeixi el paper de líder (com si fos el cavall dominant de la manada) i no pas de dominador. Exercir el lideratge sobre l’animal és la base de la doma natural perquè si no veu així al genet, mai el seguirà de forma voluntària. L’obediència es converteix en alguna cosa tan senzilla com seguir al líder de la manada en plena natura. Per tant, la violència, els xiscles i els cops perden tota la seva utilitat. Finalment, la base de tot és aconseguir la confiança mútua entre cavall i persona, establir una relació d’amistat, de cordialitat, que l’animal estigui alegre i relaxat. Els experts consideren que la doma clàssica i la doma natural són compatibles, ja que comparteixen un mateix objectiu: aconseguir un cavall equilibrat, dòcil, atent i sensible. L’única diferència rau en el fet que la natural intenta amollar l’home al cavall, i la clàssica aposta justament pel contrari. Dos camins per arribar a un mateix destí.
  • El popular Santi Serra actuarà diumenge a la Fira de Sant Martirià. És un enamorat dels cavalls, els quals ensinistra emprant només la veu i els gestos perquè actuïn en espectacles, anuncis de televisió i fins i tot en pel·lícules. Els equins acaben fent coses tan insospitades com ara ballar, parlar o pintar quadres. Nascut a Manlleu el 1988, va saltar a la fama quan va guanyar el programa de Telecinco ‘Tú sí que vales’. A la petita pantalla també va formar part del jurat de ‘Vaya fauna’. L’èxit a Europa li va arribar arran d’imposar-se en un programa televisiu a Alemanya. Respecte a la publicitat, ha participat en anuncis d’Adidas, Euromillón, Qatar Airways, Movistar, Vodafone, Desigual, Sònar, Sony Ericson, Coca-Cola i Volkswagen. Per aquest últim, produït per l’estudi Garbarz & Partner i que només es va emetre a Alemanya, es va endur dos guardons al Cannes Lions, el festival internacional de la creativitat; un lleó d’or per la idea de l’espot i un de bronze per la seva bona execució. Pel que fa als videoclips musicals, ha treballat amb artistes com ara Shakira i grups com ara Love of Lesbian. De tota la vida L’afició li ve de tota la vida, ja que els seus pares eren criadors de cavalls àrabs de competició, en la modalitat de morfològic, raids i carreres. Va començar fent ‘rodeos’, però de seguida (a 15 anys) es va adonar que havia de fer un pas endavant i va apostar pels espectacles. D’aquí va néixer l’empresa Sercam Shows, especialitzada en els xous amb cavalls i en el rodatge d’anuncis publicitaris amb tot tipus d’animals. De fet, les bestioles d’en Santi apareixen en el 80% dels espots realitzats a Espanya. Ha actuat a tot el món i en escenaris de tot tipus (teatres, centres comercials, platós de televisió, platges) davant de fins a 12.000 persones. Actualment, compta amb uns 7 cavalls, diferents gossos, àligues i falcons per fer els seus espectacles. Les idees per crear-los li brollen constantment de la ment i, per a ell, res és impossible. Innovar l’apassiona. Sorprendre, deixar bocabadat el públic. Va voler que un cavall volés i fes una coreografia aèria i ho va aconseguir penjant-lo d’uns arnesos i una grua. Impressionant, no?
  • L'Ajuntament de Banyoles i l'Associació de la Fira de Sant Martirià han fet un balanç molt positiu de la celebració de la 38a edició, que va tenir lloc els dies 18, 19 i 20 de novembre. El gruix de les propostes es va concentrar el cap de setmana amb la principal novetat dels espectacles eqüestres professionals, dissabte a la tarda i al vespre, i diumenge al matí. Concretament, segons dades del consistori, unes 250 persones van assistir a l’espectacle de dissabte al vespre i més de 400 el diumenge al matí. En total, doncs, més de 600 persones van presenciar en directe les evolucions dels equins en la nova carpa que es va instal·lar per a l'ocasió. La regidora de Turisme i Promoció Econòmica de l'Ajuntament de Banyoles, Joana Vilà, ha valorat l’afluència de gent als diferents espais i propostes, i el canvi d’ubicació de la Fira del Dibuix i la Pintura, a la part de dalt del pavelló. Tot i això, el consistori s’ha anotat un seguit de millores a tenir en compte per a l’edició de l’any que ve. Entre d’altres, la senyalització i la il·luminació del pavelló o la instal·lació de més lavabos portàtils. Pel que fa als espectacles eqüestres, que es duien a terme per primer cop, s’estudiarà la millora del tancat de la pista i la gestió del control d’entrades i sortides. Es calcula que unes 30 mil persones s’han passejat aquest cap de setmana pels diferents espais de la Fira.
  • La Fira de Sant Martirià acull, per primera vegada en la seva densa història, una exhibició d’Agility puntuable pel campionat del 2017 que organitza el Club del Gos d’Atura Català que tindrà lloc el diumenge 20 de novembre a partir de les 11 del matí. Sens dubte, una excel·lent ocasió per gaudir d’un esport caní que consisteix a dirigir un gos sobre una sèrie d'obstacles (salts, túnels, passarel·la, rampa, balancí) que ha de superar de la manera més exacta possible i competint contra rellotge, sense corretja, incentius o joguines.

    El guia no pot tocar el gos ni els obstacles, excepte de manera accidental, i el control rau en la veu, els senyals manuals i el llenguatge corporal. Per tant, és essencial que l’animal estigui ben entrenat perquè la base de l’Agility és la disciplina i l’obediència. Un jutge dissenya l’ordre en què el gos haurà de completar el circuit conforme al reglament i marca els obstacles amb números que els guies han d’estudiar i recordar per a transmetre’ls després a l’animal, quan ambdós competeixin a la pista.

    Catalunya és pionera en aquest esport caní tan divertit. L’any 1992, la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat va inscriure el Club Caní Catalunya de Vilassar de Mar com el primer club esportiu d’Agility al país, i el 2009 es va reconèixer oficialment la Federació Catalana d’Agility (FCAG), la primera de tot Espanya i d’Europa.

    programa-agility
     
  • A la Fira de Sant Martirià d’enguany es podran presenciar els millors números eqüestres dels millors artistes europeus del moment en el marc d’una programació dedicada als cavalls que s’ha modificat de soca-rel per adaptar-la als nous temps. Innovadors, dinàmics, atrevits, frescos i divertits. Breus números encadenats en què s’aconsegueix captivar i involucrar els espectadors. Així són els xous que es veuran a la carpa del parc de la Draga. assire-becar Els  cavalls mostren un gran ventall d’habilitats guiats només pels peus i la veu de l’ensinistrador, aconseguint crear un ambient màgic que estremeix el públic per la seva creativitat i bellesa. Tot plegat, esquitxat amb pinzellades còmiques que agraden especialment als més petits. La programació abasta quatre números eqüestres ben diferents, però amb una característica comuna: l’alta qualitat.

    Els artistes  

    Florin Cristinel Harabor, de nacionalitat francesa és considerat com un gran mestre en volteig cosac i posta hongaresa, mentre que el també francès Guillaume Assire-Becar fusiona l’art i l’humor en una posada en escena singular, original i atrevida. El català Lluís Pell es dedica a la cria de cavalls de pura raça espanyola i al seu entrenament amb doma natural i doma clàssica. Finalment, el grup Excalibur realitza tornejos medievals amb cavalls des de fa temps amb un nivell de realisme i espectacularitat sorprenents.

    Per no perdre-s'ho!

    INFORMACIÓ VENDA D'ENTRADES

    fira-sant-martiria-banyoles-espectacle-cavallsfira-sant-martiria-banyoles-espectacle-cavalls
     
  • La Fira de Sant Martirià convida des de fa dos anys exemplars d’animals de races autòctons de zones pròximes per gaudir de l’oportunitat de conèixer-les ‘in situ’. L’any 2014 la regió convidada va ser les Illes Balears, mentre que l’any passat ens van visitar bestiar del País Basc. Per a l’edició d’enguany, s’hi podran veure races autòctones de l’Aragó, un territori limítrof amb Catalunya la capital del qual és Saragossa, que té una superfície de 47.720 quilòmetres quadrats i 1.277.471 d’habitants.

    Segons els últims registres, a l’Aragó existeixen 15 races autòctones reconegudes de forma oficial, algunes d’elles en perill d’extinció, com ara les ovelles Churra Tensina i l’Ansotana, el cavall Hispà-Bretó o la gallina del Sobrarbe. Per contra, la cabra Moncaina ha experimentat una recuperació espectacular en els darrers anys. Una de les races més conegudes és, possiblement, la vaca Serrana de Terol, originària del sud. No obstant això, la més estesa és la Parda de Muntanya, amb més de 28.000 exemplars. A la província de Terol també es localitzen la Gallina Serrana i l’Ovella Ojinegra i la Rasa Aragonesa. Al marge d’aquestes, hi ha quatre altres races pendents de reconeixement oficial, com ara el Can de Chira, el gos pastor aragonès, el gall dindi d’Osca, la gallina serrana de Terol i l’ovella Merina de les Muntanyes Universals.

    Alguns exemplars d’aquestes races es veuran al Parc de la Draga de Banyoles els dies 18, 19 i 20 de novembre.  
  • Sabíeu que durant la Fira de Sant Martirià ja és tradició que s’hi faci una exposició monogràfica i tingui lloc una trobada de criadors de gallines pertanyents a l’Associació d’Avicultors de la Raça Flor d’Ametller (ARFA)? Doncs enguany s’arriba a la sisena edició i se celebrarà el diumenge 20 de novembre a partir de les 10 del matí al parc de la Draga. El programa ja està tancat i consta d’una presentació del manual de selecció, de consultes veterinàries, d’un espai pràctic de debat i d’assessorament per a la selecció d’animals i, finalment, l’intercanvi de gallines d’aquesta raça entre els socis. Sens dubte, es tracta d’una molt bona oportunitat per conèixer una mica més aquesta gallina peculiar autòctona de Catalunya.

    Des de fa molts anys que es cria en zones rurals i es caracteritza per ser una gallina de mida reduïda, elegant i desperta, de diferents colors de base, però sempre clapada de blanc, recordant els pètals de les flors de l'ametller. La seva gran utilitat en el galliner ha estat sempre la de covar, tant els seus propis ous com els d'altres espècies. Destaca també pel seu caràcter dòcil, raó per la qual és un animal molt fàcil de criar. Des de fa poc temps es va iniciar la seva recuperació i selecció, ja que el nombre d'exemplars era molt escàs i es temia per la seva desaparició. A l’ARFA treballen per unir els criadors i garantir la conservació d’una gallina que és molt catalana, que és molt de casa nostra.

     fulleto-trobada-de-criadors-02

  • La Fira de Sant Martirià de Banyoles d’enguany serà especial pels motius de sempre (el bestiar, els concursos, les parades, el racó dels pintors i dels artesans, les exhibicions, el Firestany, la tradició, la història, l’arrelament social…) i també per les novetats d’aquesta 38a edició, que són moltes i molt importants. El primer canvi, tot i que lleu, fa referència a la distribució dels diferents espais de la Fira per adaptar-se a les modificacions del nou programa i facilitar l’accés dels visitants. Així doncs, s’instal·larà una nova pista, mentre que la Fira del Dibuix i la Pintura s’ubicarà just al costat del pavelló. També se senyalitzarà millor la zona d’aparcament pels cotxes.

    Però la principal modificació rau en el paper dels cavalls, que a partir d’ara es convertiran en autèntics artistes. Vivim en l’era dels espectacles de masses i els que tenen els cavalls com a protagonistes cada vegada agafen més rellevància, i la mostra no se’n podia quedar al marge. Amb l’objectiu d’augmentar l’interès i atraure més públic, sense trair la seva essència i el seu esperit tradicional, la Fira de Sant Martirià fa un pas endavant modificant la programació dedicada als cavalls; s’eliminen els concursos morfològics, però es conserven els del burro català i els animals híbrids. La nova i ferma aposta de futur són els espectacles de doma de cavalls que tindran lloc en una nova pista de dimensions més reduïdes. Una graderia permetrà sopar mentre es gaudeix en directe de les habilitats dels equins. La Fira pretén exhibir la cara més brillant del món de l’hípica. S’han programat xous eqüestres d’enorme bellesa i plasticitat durant els tres dies dirigits a petits i grans.

    El compte enrere pels dies 18, 19 i 20 de novembre, quan el vessant artístic dels cavalls inundarà el parc de la Draga, ja ha començat…

  • L'origen d'aquesta raça pròpia i, per tant, patrimoni natural de Catalunya, és el mateix que el dels altres gossos de pastura de les altes muntanyes europees: provenen dels gossos asiàtics arribats amb les invasions de bàrbars orientals i escampats pels romans. El gos d’atura català és, morfològicament, molt semblant al Bergamasc (Itàlia) i es feia servir per vigilar els ramats a la zona del Pirineu durant el dia per la transhumància (migració estacional a la recerca de les pastures). Durant generacions, se l'ha seleccionat per treballar i per això és extraordinàriament llest, amic de l'home i fàcil d'ensinistrar. Tanmateix, no és una d'aquelles races tristes que sempre esperen ordres. El gos d'atura té un punt d'independència, d'alegria, de murrieria, d’iniciativa, sempre dins els paràmetres de l’obediència. Com que és alegre, fa molta companyia i es guanya en poc temps a les persones. Aquesta és la seva principal utilitat avui en dia. El gos d’atura català pot presumir de ser una raça pura, és a dir, que no ha patit cap modificació durant la seva existència. I cap raça ho pot dir, això. Un exemplar actual és idèntic a un de 1929. IMG_6725 Després de la Guerra Civil (1936-1939), va ésser impossible frenar la davallada del nombre d’exemplars pel fet que molta gent del camp va marxar a les ciutats  a treballar. A sobre, l’arribada del turisme als Pirineus   va provocar la introducció de races foranes i el gos d'atura va ser infravalorat i es va anar abandonant i barrejant amb altres races. Però un bon dia de 1974, amb 17  anys, qui escriu aquestes línies era al llit amb grip i la meva mare em va regalar una enciclopèdia anglesa especialitzada traduïda al castellà en què apareixien totes les races de gos conegudes. Entre elles hi havia la nostra i li donava la mateixa importància que el pastor alemany o el pastor suïs, per posar dos exemples. ‘Això no pot ser’, em vaig dir. Així doncs, em vaig  llevar del llit d’una revolada i vaig posar-me a fer trucades. Uns dies després ens vam reunir quatre entusiastes dels animals amb una única missió: recuperar la nostra raça autòctona de gos. Vam    buscar i trobar exemplars purs a algunes granges, uns 50 en total, i a partir d’aquests registres inicials vam començar la recuperació de la raça respectant escrupolosament els aspectes estètics i morfològics, i mirant de millorar-ne el caràcter. Això sí, sense perdre les característiques del gos de treball. I la cosa va funcionar. La sang i el tipisme d’aquells gossos corre per les venes dels gossos d’avui i han marcat per sempre més la raça. Actualment, a Catalunya deuen haver-hi uns 4.500 gossos d’atura i uns 5.000 arreu del món repartits en països com ara Alemanya, França, Itàlia, Anglaterra, Finlàndia, Holanda, Israel, Japó i Mèxic. La primera exposició monogràfica es va fer a Banyoles el 1980, i gairebé  paral·lelament, vam crear el Club del Gos d’Atura Català. D’allò ja fa 35 anys i, també hem fet parada a Campllong, al Montseny, a Barcelona, a Puigcerdà o a Ripoll. Darrerament, la seu permanent és la ciutat de l’estany. Enguany, el monogràfic, per primer cop, tindrà lloc dins la Fira de Sant Martirià perquè la mostra de races autòctones ha anat agafant embranzida i és de lògica i justícia que també s’hi exposi l’única raça autòctona de Catalunya reconeguda que porta el nom del país arreu del planeta. També per primer cop es farà en dissabte perquè sempre s’ha fet en diumenge. Us hi esperem a tots!
  • La hipoteràpia utilitza el moviment del pas del cavall per tractar persones amb diferents afeccions físiques i mentals. El caràcter afable i perceptiu de l’equí juga un paper molt important perquè els resultats obtinguts siguin tan bons.

    Liz Härtel era una gran practicant de l’equitació a la seva Dinamarca natal quan el 1943, a l’edat de setze anys, va contraure la poliomielitis. Durant un llarg període de temps, la malaltia li va impedir moure’s, però Liz no es va donar per vençuda i va decidir lluitar. Es va prometre que tornaria a tenir mobilitat a les cames i que tornaria a caminar. Així doncs, va deixar aparcades la cadira de rodes i les crosses en un racó de casa seva, i en contra de la voluntat de la seva família i de l’equip mèdic que l’atenia, va recuperar la vella afició de muntar a cavall. Va posar-hi coratge i esforç, i nou anys més tard va guanyar una medalla de plata en ensinistrament en els Jocs Olímpics d’Hèlsinki (1952). El públic només va adonar-se de les conseqüències físiques que li havia produït la poliomielitis a Liz quan va baixar del seu cavall i es va valdre de dos bastons canadencs per pujar al podi a recollir la medalla. Quatre anys després, en els Jocs Olímpics de Melbourne, va sumar la segona medalla de plata del seu palmarès en la mateixa disciplina. Cavall_1 El cas de Liz Härtel és paradigmàtic en el món de la hipoteràpia perquè la seva història va aconseguir despertar, finalment, l’interès de la medicina empírica en l’efecte beneficiós del moviment del cavall sobre les persones, que ja es coneixia des   de l’època antiga. En efecte, els grecs aconsellaven l’equitació per millorar l’estat anímic dels malalts terminals, i en el segle VII també es receptava per combatre la gota, una malaltia que en aquella època va causar estralls. Les primeres dades contrastades arriben el 1875, any en què el neuròleg francès Chassiagnac va adonar-se, corroborar  i demostrar que els pacients paraplègics o amb trastorns neurològics milloraven l’equilibri, les articulacions i el control muscular. Resposta No obstant això, l’auge de la hipoteràpia no va arribar fins als anys 50 i 60, principalment a Alemanya. Des d’aleshores s’utilitza el mètode actual basat en l’establiment d’una relació directa entre el moviment del cavall i la resposta del pacient. La hipoteràpia va saltar a posteriori d’Europa als Estats Units i Canadà, on va augmentar la seva importància en la dècada dels 70, per tornar al vell continent, on països com Itàlia, França o Alemanya compten avui en dia amb més de 30 anys d’experiència en aquest camp. A Catalunya, aquesta teràpia s’ha anat introduït progressivament des de fa poc temps, tot i que ja existeix un reconeixement generalitzat respecte als beneficis que aporta. Cada vegada són més els centres especialitzats (prop de Banyoles també se’n troben) i els particulars afectats que s'interessen per aquest tractament i que l’incorporen en el seu programa de recuperació. Però què és exactament la hipoteràpia? La paraula prové del grec Hippos (cavall) i es refereix a l’alternativa terapèutica basada en la utilització del moviment del cavall per tractar diferents afeccions físiques i mentals que ha obtingut mo lt bons resultats. S’han donat casos de nens autistes que no mostraven cap tipus d’estimació pels seus familiars que han acabat abraçant el seu cavall, o joves en cadira de rodes que han aconseguit tornar a caminar, o nens hiperactius que són capaços de relaxar-se després de passar una temporada muntant. Es tracta de l’únic tractament en què el pacient està exposat al moviment de vaivé de l’equí, molt similar al que realitza el cos humà quan camina. Això significa que el malalt no s’enfronta passivament al moviment, sinó que es veu obligat a reaccionar enfront un seguit d’estímuls produïts pel cavall quan camina. Ha d’adaptar-se i respondre davant múltiples i diferents sensacions. Benefici global El pas suau transmet al genet uns 110 moviments diferents per minut. Així doncs, no hi ha ni un sol múscul ni cap zona corporal, del còccix fins al cap, als quals no arribi un estímul. Tot plegat, en conjunt, fa que el malalt experimenti sensacions que mai abans havia viscut. La reacció no és només muscular, sinó també sensorial, i afecta a tot el cos; per tant, el benefici és global. Físicament, es milloren l’equilibri i la mobilitat, però també incideix en altres aspectes, com ara la comunicació i el comportament. És per això que aquesta teràpia s’utilitza també en pacients que pateixen dificultats d’inadaptació social, ja que trenca l’aïllament d’aquestes persones respecte al món. Muntar a cavall serveix per fer front a la por, per agafar confiança i aprendre a concentrar-se, i alhora oblidar-se de les tensions i inhibicions físiques i emocionals. Però si hi ha un punt diferencial que facilita notablement l’obtenció de resultats positius és, sens dubte, que la hipoteràpia és assumida pel malalt com una diversió. Com que es duu a terme a l’aire lliure, gaudeix de tot allò que l’envolta, sent que el cavall és viu, com ell, i percep el caràcter afable i enormement perceptiu de l’animal, que de seguida s’adona que aquella persona és diferent de la resta i es comporta de manera especial. Tot i que són molts els bons resultats obtinguts que omplen d’esperança a molta gent, la hipoteràpia no és una cura miraculosa. Està considerada com un tractament alternatiu i complementari als que s’utilitzen habitualment que permet obtenir nous estímuls que s’afegeixen als assolits mitjançant els mètodes tradicionals. Motius de sobre per, com a mínim, donar-li una oportunitat.
  • La cresta de clavellEn la cresta de la majoria de galls i gallines de raça catalana observarem un tret característic molt peculiar: presenten, en la seva part posterior, uns apèndixs que ens recorden una flor, el clavell.

    Abans, però, d’entrar en detall sobre aquest apèndix o clavell, detallarem primer la morfologia de la cresta en general.

    Podem observar diferències entre crestes de galls i gallines de diferents races. Observarem que la cresta del gall de raça Prat és més gran, carnosa i ampla que no les de raça Penedesenca i Empordanesa, per exemple. Però la descripció morfològica principal i comuna de la cresta de gallines de raça catalana seria la d’una cresta senzilla, serrada amb cinc o sis puntes planes (en les nanes, el patró contempla cinc puntes en la raça Flor d’Ametller i entre quatre i sis en la raça Pairal) i on la primera i l’última punta serien més petites que les del mig, amb la base arquejada i amb tendència a seguir la nuca sense arribar a tocar-la. En les femelles trobaríem també diferències entre crestes de les diferents races, i així tindríem, segons les tres races abans comentades, crestes tombades morfològicament diferents. El patró d’aquestes races detalla que tenim una cresta totalment caiguda a un costat en la raça Penedesenca, a diferència de la Prat, que està també caiguda a un costat però amb la primera dent dreta, i en la raça Empordanesa, on la tindrà només caiguda a un costat de la meitat enrere. En les races nanes catalanes, com la Flor d’Ametller i la Pairal, aquestes crestes són dretes, tant en mascles com en les femelles.

    Tal com hem dit al principi, aquesta cresta presenta un apèndix característic en la part posterior de la cresta de clavell, coneguda també popularment com a “cresta de rei”, i que en la seva descripció morfològica es descriu com a lòbul amb tendència a seguir la nuca sense arribar a tocar-la, de color vermell, i que ens ha de recordar una flor.

    Després de la meva observació personal en la cria de força animals i d’observació en diversos concursos i exposicions, concloc que la simetria d’aquest clavell ha de ser en forma de creu; o sigui, amb quatre parts ben diferenciades: a dalt, a baix i als dos laterals. La sola manca d’una de les quatre parts o fins i tot un excés d’aquest dentat (rebrots) suposaria un defecte a nivell d’enjudiciament.

    Aquests apèndixs ha de ser en forma plana, i es consideren un defecte apèndixs en forma rodona.

    *Fotos amb detalls de cresta amb clavell correctes i amb defectes.

     

    Jaume Berenguer i Boix. President de l’Associació d’Amics de la Gallina Pairal (AGP)

  • Els recursos genètics animals es troben dins el grup de béns més valuosos i estratègicament més importants que té un país, ja que conformen un patrimoni de valor inestimable.

    Cada regió o zona geogràfica té la seva biodiversitat natural i particular de plantes i animals. En el cas de les Illes Balears, aquesta particularitat és molt més marcada a causa d’un aïllament més dràstic, que ha condicionat l’aparició d’un gran nombre de races d’animals pròpies.

    Aquests animals fa molts anys que conviuen, i formen part no sols del patrimoni genètic, sinó també del patrimoni cultural de les illes, ja que aquestes races no només han evolucionat a causa del caràcter de la seva pagesia, dels cultius i alimentacions, sinó també del costum i tradicions d’un poble.

    Gràcies a l’esforç de molts criadors illencs, avui dia encara podem gaudir de la seva existència.

    Des de la fira agraïm a totes les persones i organismes que amb el seu esforç fan possible la continuïtat d’aquestes races.

    Entre elles hi podem trobar:

    Races Illes Balears

  • Ubicada entre la plana de l’Empordà i els contraforts del Pirineu, el Pla de l’Estany presenta una bellesa singular. Al voltant de l’estany es desplega un mosaic de camps, eres, boscos i turons esquitxats per ermites, masies i petits veïnats. Tot plegat dibuixa la fesomia de la comarca, un equilibri harmoniós entre l’activitat humana i la natura.

     

    Aquest patrimoni natural constitueix, indiscutiblement, un atractiu turístic. El paisatge del Pla de l’Estany convida el visitant a endinsar-s’hi i a descobrir-ne els múltiples racons. Una de les opcions per fer-ho és en una ruta eqüestre. No és casual que aquesta comarca registri l’índex de cavalls per habitant més alt de tot l’estat espanyol; un dels fets que ho explica és la idoneïtat de l’entorn natural per a les activitats hípiques. És per això que ens hem volgut fixar en com treballen les rutes a cavall els centres hípics del Pla de l’Estany i la relació d’aquesta activitat amb el turisme.

    Les rutes eqüestres són una manera sostenible de gaudir del paisatge i de descobrir la natura de prop.

    Les nombroses hípiques de la comarca ofereixen tot tipus de rutes eqüestres: des de passejades de poques hores, normalment pels paratges al voltant de la mateixa hípica, fins a sortides de diversos dies, fins i tot d’una setmana. Així, les rutes no només permeten conèixer el paisatge dels municipis del Pla de l’Estany, sinó que s’encaminen cap a la Garrotxa o l’Alt Empordà. Aquests diferents tipus de rutes responen al pes que té l’activitat en cada centre. D’una banda, hi ha hípiques que enfoquen el seu model de negoci cap a la pràctica esportiva –la doma clàssica, els salts o el horseball, per exemple– i veuen les rutes eqüestres com una font d’ingressos menor i complementària; de l’altra, n’hi ha que aposten per les rutes i hi dediquen més recursos, de manera que ofereixen itineraris més llargs i complets.

    Una ruta eqüestre té avantatges evidents sobre altres vies per descobrir un indret. D’entrada, els recorreguts poden abastar més quilòmetres i perllongar-se molt, com acabem de veure, amb un esforç físic molt menor que en les rutes a peu o en bicicleta. També permeten passar per zones d’accés difícil per a caminants i ciclistes, com ara rius i senders muntanyosos. Però les rutes eqüestres són, sobretot, una manera sostenible de gaudir del paisatge i de descobrir la natura de prop.

    Descoberta del territori

    Els cavalls que normalment s’utilitzen per a les rutes són animals amb molta experiència, que fa anys que es fan servir per a activitats hípiques. Algunes hípiques fan tot el procés de criança, de manera que els cavalls coneixen perfectament el territori que els toca recórrer. Convé aclarir que no hi ha una formació específica per als cavalls que fan rutes, sinó que s’escullen els animals més bregats en altres disciplines hípiques i que, per tant, són dòcils. Es tracta de muntures que ofereixen un molt bon comportament. Aquesta condició és bàsica per evitar ensurts a qui opti per fer una ruta eqüestre –sobretot si es tracta d’algú que no ha muntat mai. Les rutes eqüestres estan força separades de la resta del sector de l’hípica, perquè s’adrecen a tot tipus de públic, des d’aquelles persones que no han tingut contacte amb cavalls fins a aquelles que han practicat l’equitació durant tota la seva vida. Tot i això, es pot afirmar que existeix un turisme hípic, que cerca específicament experiències amb cavalls, i que troba en les rutes eqüestres una bona manera de conèixer les destinacions que vol visitar. Aquest tipus de turisme està consolidat i estès a països com Irlanda o els estats del centre d’Europa, on té un pes significatiu en el sector turístic. En aquest sentit, les hípiques del Pla de l’Estany coincideixen a l’hora d’assenyalar el turisme estranger com un mercat en auge, que convindria tenir en compte i potenciar en una comarca que ofereix tan bones condicions per a la pràctica hípica, tant pel que fa al relleu com al clima. I és que les rutes i, en general, les activitats vinculades al món del cavall generen al seu voltant beneficis substancials per a sectors com l’hoteler, la restauració i el petit comerç.

    Les activitats vinculades al món del cavall generen al seu voltant beneficis substancials per a sectors com l'hoteler, la restauració i el petit comerç.

    Els responsables i administradors d’algunes hípiques de la comarca expliquen que de vegades han tingut problemes amb l’administració o la policia local a causa de les rutes eqüestres. Es queixen d’una restricció excessiva que els prohibeix el pas per determinats camins i carreteres. Això els impedeix, per exemple, acostar-se a l’estany de Banyoles i voltar-lo. D’aquesta manera, algunes hípiques han optat per restringir elles mateixes el recorregut de les rutes, i estalviar-se així conflictes. Des dels centres s’apunta la necessitat d’arribar a un acord entre les parts implicades per tal que ningú es vegi perjudicat. Així doncs, reclamen una actitud més responsable per part de les hípiques, i més comprensió per part de les administracions. En definitiva, caldria replantejar la convivència entre les diverses activitats al voltant de l’estany i altres paratges per garantir-ne l’equilibri mediambiental i, al mateix temps, potenciar-ne l’atractiu turístic.

    El món de l’hípica no s’escapa dels efectes de la crisi, que ha fet disminuir molt els marges de guany per mantenir la competitivitat.

    La disminució d’ingressos s’ha notat sobretot en activitats com les classes d’equitació o el pupil·latge de cavalls. Molts propietaris s’han endut els seus cavalls de les hípiques on els tenien. Tanmateix, la crisi ha tingut un efecte en aparença insospitat: ha crescut el nombre d’hípiques arreu, perquè hi ha gent que ha trobat una sortida laboral en la creació d’un centre hípic.

    De tota manera, i malgrat l’estancament generalitzat en el consum que ha provocat la crisi, els centres de la comarca no han detectat cap disminució significativa en la demanda de rutes eqüestres. Això demostra que és un sector que es manté estable. L’oportunitat d’estar en contacte amb la natura i amb els cavalls, els preus assequibles i l’atractiu del paisatge asseguren el futur d’aquest tipus d’activitat al Pla de l’Estany.

    Eloi Camps. Periodista

  • "Una vaca àgil i de petita estatura, que  es desplaça fàcilment per terrenys accidentats"

    Els ecosistemes es creen les condicions que necessiten. Poc més i poc menys. I en el del massís de l’Albera hi ha una vaca que, al costat de la resta d’elements, harmonitza i equilibra el conjunt. Hi ha viscut des de fa segles tot i que no se’n fa esment fins al 1868 i no se’n fa la descripció genètica fins a mitjan segle XX.

    VacaAlberaD’aspecte massís i allargat, extremitats fortes i pèl abundant, la de l’Albera és una vaca àgil i de petita estatura, amb la qual cosa es desplaça fàcilment per terrenys accidentats. No en va, la seva alimentació és més propera als herbívors salvatges com ara el cérvol i el cabirol que no pas a les vaques que estem acostumats a veure als prats. Entre els seus aliments, a més de l’herba i plantes de sotabosc, és capaç de menjar les fulles i el fruit del faig, d’aquí que també se la conegui com a vaca fagina. És una desbrossadora natural valuosíssima en la lluita contra els focs, especialment en finques amb pocs accessos i aïllades. A més, pel seu pes, aixafa el sotabosc, amb la qual cosa permet obrir camins.

    Tot i això, la població d’aquesta raça estava en franca regressió, la cabanya era de menys de tres-cents animals però, gracies a tots els treballs de recuperació, actualment ens trobem amb tres-cents cinquanta exemplars a la serra l’Albera i cent cinquanta més repartits a diferents zones de Catalunya. La introducció de races molt seleccionades per a la producció càrnia i la pèrdua del sistema tradicional d’explotacions va contribuir a la davallada del cens . És l’eterna dialèctica de la quantitat i la qualitat.

    Tot i que la preocupació per la supervivència de la raça neix a la finca Baussitges (Espolla) fa més de trenta anys, no és fins el 2010 que s’inicia un projecte per recuperar-ne la població. Així, l’Associació Baussitges amics de la vaca de l’Albera gestiona la cessió de vaques als propietaris que els interessi. A més, des de fa un parell d’anys intenten donar a conèixer i prestigiar-ne la carn, que és produïda de forma majoritàriament ecològica.

    La Generalitat de Catalunya, la Universitat Autònoma de Barcelona i altres entitats són al darrere d’un projecte rigorós que pretén fer créixer una de les races més interessants des d’un punt de vista cultural i de preservació del patrimoni genètic català. En aquests moments els treballs de selecció genètica van encaminats a la millora i triatge de toros ja que les femelles es queden totes per a la cria.

    És evident que vetllar per la vaca de l’Albera és una inversió de present i de futur. Potser només falta que siguem conscients del valor impagable que té la seva presència per preservar l’ecosistema, que no significa res més que preservar el benestar de tots.

  • "Necessitem que els cultius i les pastures tornin a recuperar-se arreu del nostre país per salvar el bosc"

    A principis del segle XX la meitat del sòl rural de Catalunya era agrícola, un 40 % eren pastures i només un 10 %, boscos. Avui el bosc representa més del 60 % de la superfície, mentre que el sòl agrícola ha quedat reduït al 25 %, i les pastures, al 15 %.

    El bosc creix d’una forma desmesurada i amb una continuïtat perillosa. Quan les condicions meteorològiques no són favorables, tota aquesta càrrega i continuïtat de la massa forestal converteix el bosc en una arma de devastació. Hem tingut un desgraciat exemple amb els dos focs de l’Alt Empordà de l’estiu del 2012, en què va haver-hi quatre morts i més de 14.000 hectàrees afectades, 4.000 de les quals eren conreus que no es van cremar.

    A la Mediterrània sempre tindrem incendis. Hi hem de conviure, però podem fer moltes coses perquè no siguin tan grans i tan incontrolables.

    Agricultura, pastura i boscos

    Necessitem que els cultius i les pastures tornin a recuperar-se arreu del nostre país per moltes raons, una de les quals, salvar el bosc. A la segona meitat del segle XX, l’agricultura i la ramaderia s’havien presentat com un dels enemics dels boscos, però ara sabem, que són clau en la seva salvació.

    Cultius i clapes de prats herbacis per a ramats han de diversificar la gran manta arbòria del bosc actual i n’han de trencar la continuïtat. Aquests espais, en cas de petits incendis, poden tallar per si mateixos la propagació de l’incendi i oferir sempre un punt d’atac adequat i segur per als bombers. Però aquesta recuperació de cultius i pastures només és possible si els consumidors apostem pels productes locals.

    Quan vulguem fer una valoració justa del que suposa consumir productes alimentaris de proximitat, juntament amb els factors econòmics, gastronòmics, estratègics, socials i ambientals, hi hem d’afegir aquest aspecte territorial com a qüestió fonamental.

    El bosc que quedarà, el que podrem assumir i gestionar, també haurà de ser un bosc divers, on convisquin boscos nous amb boscos madurs, font de manteniment de la biodiversitat.

    Un altre dels factors clau per millorar la capacitat de gestió del bosc serà l’impuls de la biomassa forestal. La valorització de l’estella com a consumible alternatiu d’un gas o gasoil, cada vegada més car i contaminant, permetrà als propietaris rendibilitzar unes explotacions forestals que ara pràcticament no es poden mantenir.

    Com l’agricultura i la ramaderia de proximitat, la biomassa ens ofereix una energia més neta, més barata, que no ens fa dependre tant de l’exterior, que ajuda a reactivar moltes empreses locals i que crea ocupació.

    Una altra pràctica que hem de recuperar de l’antiga ocupació agrícola i ramadera del medi és la de mantenir nets els entorns de les construccions rurals i garantir així l’autoprotecció de les persones i les cases. Una masia tradicional tenia els camps propers treballats i, per això, podia resistir el pas d’un incendi forestal. Avui, malauradament, moltes construccions aïllades tenen els pins a tocar les finestres, i això moltes vegades provoca que, en cas d’incendi, els bombers hagin de destinar més esforços a salvar cases que no a la pròpia extinció.

    Entre altres actuacions que porta a terme, la Diputació de Girona també treballa per preservar els boscos i prevenir els incendis forestals promocionant l’agricultura i creant espais oberts per a la pastura de ramats. Amb tot, això només serà sostenible si la societat civil interioritza la necessitat de consumir productes locals per ajudar a conservar el territori.

    Martí Pujals, Coordinador de Medi Ambient i Territori de la Diputació de Girona

  • Tot i que el paisatge no entén de fronteres polítiques, no és temerari afirmar que el Pla de l’Estany manté un perfil rural i natural que és un dels seus grans valors culturals. Les hípiques de la comarca són una invitació a aprendre a muntar, a endinsar-se en esports com ara el horseball (bàsquet a cavall) o a conèixer la flora i la fauna de l’entorn.

    També juguen un paper important dins la Fira de Sant Martirià. Ens hem acostat a dues de les hípiques que aquest 2013 col·laboren —i no és pas la primera ocasió— amb la Fira. Ens ajudaran a radiografiar el món del cavall de present i de futur. I sobretot a no oblidar que és en la relació amb les persones que aquest món arriba a la seva màxima expressió. De fet, no deu ser casual que la doma del cavall s’iniciés en la prehistòria.

    Hípiques, cavalls i persones“El contacte amb el cavall permet relaxar-se i aïllar-se de la rutina del dia a dia”

    Jordi Serra i Anna Planas, Club Eqüestre Esportiu les Alforges

    El Pla de l’Estany és un bon lloc per a una hípica? Sí, és un bon paratge, on actualment hi ha molt turisme esportiu. I tenim un entorn bonic per gaudir-lo.

    Quins serveis oferiu? El nostre club ofereix classes d’equitació per a nens i adults iniciats i no iniciats al món de l’equitació, rutes, ensinistrament de cavalls i poltres, poni club, horseball (bàsquet a cavall), i un ambient net i acollidor.

    Què diferencia la vostra hípica de la resta? Del Pla de l’Estany cada hípica es dedica a un tipus diferent de disciplines hípiques, això fa que hi hagi de tot per a tothom, la nostra es diferencia en què som un dels clubs pioners del horseball a Espanya.

    Des de quan participeu a la Fira de Sant Martirià? Des del 1996.

    Per a vosaltres la Fira significa... Creiem que és una fira centenària dedicada al món equí i que ha de perdurar per tots els temps perquè els costums i les tradicions no s’han de perdre.

    El món del cavall és elitista. Tòpic absolut o part de veritat? El món del cavall costa diners però hi ha moltes alternatives per poder gaudir de l’equitació sense ser duc o marquès.

    Què puc aprendre si estic en contacte amb un cavall? Es poden aprendre moltes coses: estar en contacte amb un animal, viure la natura... i el més important actualment, on anar ràpid i córrer és el més important en el dia a dia, tractar amb cavalls provoca que tot aquest tipus d’estrès no existeixi, perquè l’animal això no ho entén. Per tant, és una manera de relaxar-se un mateix, i de poder-se aïllar de la rutina del dia a dia.

    "A més d'ensenyar a ser bons genets, pretenem que els alumnes siguin més feliços"

    Rafa Rodríguez, Equinatur

    El Pla de l’Estany és un bon lloc per a una hípica? Si tenim en compte que és la comarca d’Espanya amb més hípiques per habitant, resulta evident que és un lloc adequat. Ho fan possible els entorns, la producció agrícola propera, les bones comunicacions, l’oferta diferenciada dins d’aquest esport i l’afició de molts propietaris particulars.

    Quins serveis oferiu? Som una hípica amb un ventall variat: tenim escola, desenvolupem rutes a cavall, fem diferents cursos de formació, clínics específics de doma, salt i equitació western i, a més, competim en totes elles.

    Què diferencia la vostra hípica de la resta? Les característiques diferencials són, bàsicament, que tots els cavalls són de la nostra propietat, i quasi en la seva totalitat nascuts, criats i domats a Equinatur per tal de fer la feina a la perfecció.

    Des de quan participeu a la Fira de Sant Martirià? Des de l’any 2002, ininterrompudament.

    CavallsPer a vosaltres la Fira significa... Un dels principals referents del nostre calendari, un incentiu per tal de millorar com a genets en la disciplina de la doma i anys enrere també amb l’equitació western.

    El món del cavall és elitista. Tòpic absolut o part de veritat? Nosaltres lluitem decididament per tal de desfer aquesta part de realitat. Amb classes a dotze euros és possible fer viable un centre i són preus a l’abast de la majoria. Però malauradament sí que, a les estructures de la competició i de la política esportiva d’hípica, hi ha qüestions que fan més difícil l’accés per a qui es vol iniciar o progressar.

    Què puc aprendre si estic en contacte amb un cavall? El cavall en si és un animal sensible, noble, bo i fort, capaç d’aprendre i de progressar amb nosaltres. A partir d’aquí, amb ell es poden projectar multitud de diferents aprenentatges. Nosaltres, com a centre, a més d’intentar fer bons genets, bons esportistes en el ampli sentit del terme, volem ajudar a fer de cada alumne i client, persones millors i més felices. Aprofito per demanar perdó si, amb algú, no ho hem aconseguit.

    Marta Bosch. Periodista

  • "Una gallina nana, autòctona, molt coneguda a les nostres cases de pagès"

    Aquest any 2013 es presenta, per primera vegada a la Fira de Sant Martirià, una gallina nana, autòctona, molt coneguda a les nostres cases de pagès des de temps immemorials i, que popularment l’anomenem, des de sempre, com perica o quica.

    Històricament, aquesta gallina, de petita grandària, i que es pot haver entrecreuat alguna vegada, presenta, ja d’antany, una considerable variabilitat.

    Per poder dirigir i controlar aquest grup racial vers a una uniformitat dels seus desitjos, s’ha realitzat amb l’ajuda i orientació del Doctor Amadeu Francesc de l’IRTA, un estudi de freqüències d’algunes característiques morfològiques, per així, poder orientar la selecció cap a un tipus definit d’acord amb el que és més freqüent.

    Després d’analitzar aquestes freqüències morfològiques comencen ja a haver-hi alguns resultats i orientacions de cap a on ha d’anar el patró d’aquesta gallina que anomeno pairal i que destacaria principalment per una cresta senzilla, de talla mitjana i dreta, de quatre a sis dents plans, amb orelletes blanques, potes de color groc i cua ben desenvolupada amb un angle, respecte a l’horitzontal, d’uns 45 graus. El color de la closca de l’ou correspondria a un blanc trencat i els seus pesos es mourien al voltant d’uns 0,8 quilos en la femella i 1 quilo en el mascle.

    A la Fira de Sant Martirià d’enguany, trobareu representades una petita mostra dels tipus i colors que considerem més abundants, les varietats que anomenem silvestre o aperdiuada i blat.

    Aquestes gallines destaquen per la seva gran aptitud materna, tant pel fet de ser bones mares covadores d’ous, així com pel caràcter defensiu de la mare davant els seus pollets. A més, el mascle és altiu, motiu pel qual són conegudes popularment al Maresme com peleies.

    Actualment estem treballant per constituir una Associació anomenada Amics de la Gallina Pairal i en breu es podrà trobar tota la informació relacionada al web de l'Associació.

    Jaume Berenguer i Boix

LLEGIR MÉS ARTICLES 


Per participar en els diferents esdeveniments de la Fira i complir amb el programa sanitari, els propietaris hauran de presentar un certificat veterinari que garanteixi que els equins no han estat en contacte amb animals afectats amb malalties infectocontagioses o parasitàries.