REVISTA 2017

banner1
banner2

Darrers articles al blog

  • 09 novembre, 2017
    Menut (de 250 a 320 gams), fa l’efecte que és més gran pel seu pit ample i arrodonit, i pel seu posat dret i esvelt. El seu cap és petit i un pèl quadrat, sense arestes, en forma d’avellana. El plomatge és enormement divers i es divideix en diferents varietats segons l’abundor i la distribució del color blanc. Per aquest motiu, és conegut com ‘el colom dels mil vestits’. De caràcter alegre, vivaç, actiu i manyac, és alhora desconfiat i reticent a posar-se en llocs aliens al seu colomar. Despert, sempre està alerta al més mínim moviment. Bon criador. D’ençà que el doctor Josep Antonín Cuatrecasas va estandarditzar la raça, es va revifar l’interès per aquest colom propi de Catalunya perquè, d’entre les 1.500 races de coloms que hi ha al món, la de vol català és la que dóna més joc als aficionats a la investigació genètica dels colors. No fa gaires anys va ratllar el llindar de l’extinció, però actualment s’ha aconseguit revertir la situació, tot i que encara falta recuperar moltes varietats, una feina que s’està fent conjuntament entre els socis del Club del Colom de Vol Català. Partint d’un tronc racial d’origen oriental (Índia, Turquia, Síria, Líban, Jordània i nord d’Egipte), va ser introduït a la península Ibèrica per l’intens comerç mediterrani dels Països Catalans durant els segles XII, XIII i XIV. Amb el temps, i mitjançant encreuaments amb altres races existents a Catalunya, es va anar obtenint el caràcter, la forma de volar, la morfologia actual i una immensa i bonica gamma de colors que configuren la raça actual. S’ha trobat una de les varietats més emblemàtiques d’aquest colom representada en un gravat del segle XIII i les primeres referències documentals les trobem el 1613. De bon començament, va ser seleccionat per al vol en estol (o vol en bàndol), una pràctica que era molt apreciada pel tipus de joc conegut com a ‘guerra de colomars’. La raça va gaudir del seu màxim esplendor a la Barcelona de finals del segle XIX. En aquella època, un de cada quatre terrats de la ciutat tenia un colomar dedicat a aquest joc, on els colomistes passaven hores amb els seus coloms i s’oblidaven durant una estona de les seves preocupacions. Durant la Guerra Civil i en els anys posteriors, el nombre d’exemplars es va reduir dràsticament fins a arribar gairebé a l’extinció. Guerra de colomars Com ja s’ha dit, la raça va ser utilitzada durant anys per les guerres de coloms. A mitjans i finals del segle XIX, l’afició estava molt estesa. Els afeccionats feien volar els coloms en esbart després d’haver-se passat hores ensinistrant-los en els colomars, unes grans estructures de fusta aixecades als terrats. Els colomistes solien tenir entre 150 i 200 individus que, obeint a palmes, espetecs i moviments de bandera, arrancaven a volar agrupant-se de seguida i elevant-se fins a formar un cercle o una el·lipse al voltant del seu colomar, fent diferents girs, sense allunyar-se mai prou perquè el seu propietari no els perdés de vista. Allò, que era ja un espectacle en si mateix, encara adquiria més emoció quan, de sobte, apareixia al cel l’estol d’un colomar proper aviat a l’aire en el moment oportú per un colomista rival. Quan coincidien les òrbites dels dos estols, es formava un gran grup i el desafiament ja estava servit... Després d’haver deixat volar plegats els dos esbarts una bona estona, es produïa la crida (simultània, moltes vegades, i a través d’un so convingut que les aus associaven al repartiment de gra) i, llavors, els coloms més veterans tiraven cap al seu colomar, arrossegant en la seva ràpida maniobra algun despistat o inexpert animal del bàndol contrari que apareixia a la lleixa d’entrada equivocada. La resta de feina l’acabava de fer un enginyós sistema de politges i comportes establert a l’entrada superior. Un cop ben analitzada la qualitat de la peça, i en funció de les relacions amb el colomista vençut, se li tornava el captiu, es canviava per un rescat en metàl·lic prèviament acordat o s’amagava per aparellar-la. Si les relacions no eren amistoses, no es tornava el presoner i, fins i tot, s’arribava a donar-li mort. Aquell frenesí competitiu responia a la rivalitat per comprovar quin estol tenia uns patrons i colors més perfectes, quin colomista exhibia una millor habilitat per maniobrar el bàndol en l’aire i en les picardies per tancar les contràries. Els esperits d’aquells homes quedaven presos de la màgia dels seus coloms, dels seus dibuixos, dels seus colors, de l’estètica única dels seus bàndols en vol. El 1990 s’inicià un procés de recuperació per part d’uns pocs criadors que s’ha vist recompensat en l’actualitat amb la consolidació d’algunes de les varietats més típiques (l’enter, el cap de frare, el mongí, el girat, el cua blanc, el xarel·lo o el cap i cua). A més de la seva terra d’origen, aquest colom sempre ha estat molt apreciat a les Illes Balears i a València. Avui dia, la raça s’ha escampat entre els afeccionats a la cria de coloms i es poden trobar a França, Alemanya, Anglaterra, els Estats Units, Portugal i Holanda.
  • El cavall sempre ha estat un animal admirat pels homes, sigui per la seva força o per l’elegància innata del seu cos. El desig de domar-lo ha fet possible el desenvolupament d’un seguit de tècniques al llarg del temps destinades a sotmetre’l. Un estudi realitzat fa pocs anys per la Universitat d’Exeter (Anglaterra) i publicat a la revista Science revela que els cavalls es van començar a ensinistrar fa uns 5.500 anys per l’antiga cultura Botai, localitzada en el que és ara el Kazakhstan. Va ser un avenç molt important que va tenir un gra impacte en la història, ja que va revolucionar el transport, les guerres i l’economia. L’ensinistrament va convertir els cavalls en animals més intel·ligents, tot i que van haver de pagar un alt preu genètic. La doma és l’art d’ensenyar a un cavall a ser dòcil, equilibrat i obedient mitjançant l’establiment d’un sistema de pautes entre l’equí i el genet. Tradicionalment, sempre s’ha aplicat la metodologia de la doma clàssica, un seguit de pràctiques que es fonamenten en la por i la submissió del cavall cap a la persona, cap a l’ensinistrador. Origen Té el seu origen en les escoles renaixentistes sorgides els segles XVI i XVII en què l’equitació va passar a ser reconeguda com un art i no només com un seguit d’exercicis amb finalitat bel·licistes. Temps abans, Xenofont, que fou un escriptor, historiador i militar cèlebre a Grècia, ja havia redactat dues obres en els segles III i IV abans de Crist sobre l’ensinistrament dels cavalls posant l’accent en el bon tracte envers els animals. A poc a poc, i a còpia d’anys, va emergir una nova manera de fer en contraposició a la clàssica, una nova via batejada com a doma natural. Les primeres dades que s’obtenen sobre la també anomenada doma racional o doma índia daten de fa molts segles. Les tècniques que s’utilitzen en l’actualitat ja s’aplicaven a Sud-amèrica pels indígenes, que consideraven els cavalls com uns animals essencials per a la seva supervivència i progrés. Únicament amb l’ajuda del seu cos, el domador era capaç d’amansar-los amb moviments i senyals. Es té constància també que els indis nord-americans tenien com a màxim objectiu que els poltres els tinguessin confiança perquè això els donava seguretat. Veneraven els cavalls com un animal sagrat i els respectaven fins que es creava un vincle difícil de trencar. Posteriorment, a Europa se certifiquen casos en què alguns cavallers aconseguien una relació molt especial amb les seves muntures sense emprar tècniques violentes d’ensinitrament. D’aquesta manera, aconseguien que els cavalls fessin un tipus de moviments sorprenents en plena batalla que els permetia sortir vencedors dels combats. Difusió A mitjans dels anys 80 es comença a difondre amb molta força la doma natural arreu del món per grans mestres que coincidien en el fet que, per ensinistrar un cavall, el genet s’havia de posar del seu bàndol, ajudant-lo i comprenent les seves pors. La doma natural s’entén com un concepte global, però pel damunt de tot és una filosofia. Existeixen gairebé tants mètodes com professionals que s’hi dediquen, però tots comparteixen uns punts coincidents perfectament identificables. En primer lloc, s’ha d’establir una línia de diàleg gestual amb el cavall perquè és així com es comuniquen entre ells. Per aquest motiu és bàsic conèixer en profunditat les seves pautes de comportament en estat salvatge. També és molt important que el genet assumeixi el paper de líder (com si fos el cavall dominant de la manada) i no pas de dominador. Exercir el lideratge sobre l’animal és la base de la doma natural perquè si no veu així al genet, mai el seguirà de forma voluntària. L’obediència es converteix en alguna cosa tan senzilla com seguir al líder de la manada en plena natura. Per tant, la violència, els xiscles i els cops perden tota la seva utilitat. Finalment, la base de tot és aconseguir la confiança mútua entre cavall i persona, establir una relació d’amistat, de cordialitat, que l’animal estigui alegre i relaxat. Els experts consideren que la doma clàssica i la doma natural són compatibles, ja que comparteixen un mateix objectiu: aconseguir un cavall equilibrat, dòcil, atent i sensible. L’única diferència rau en el fet que la natural intenta amollar l’home al cavall, i la clàssica aposta justament pel contrari. Dos camins per arribar a un mateix destí.
  • El popular Santi Serra actuarà diumenge a la Fira de Sant Martirià. És un enamorat dels cavalls, els quals ensinistra emprant només la veu i els gestos perquè actuïn en espectacles, anuncis de televisió i fins i tot en pel·lícules. Els equins acaben fent coses tan insospitades com ara ballar, parlar o pintar quadres. Nascut a Manlleu el 1988, va saltar a la fama quan va guanyar el programa de Telecinco ‘Tú sí que vales’. A la petita pantalla també va formar part del jurat de ‘Vaya fauna’. L’èxit a Europa li va arribar arran d’imposar-se en un programa televisiu a Alemanya. Respecte a la publicitat, ha participat en anuncis d’Adidas, Euromillón, Qatar Airways, Movistar, Vodafone, Desigual, Sònar, Sony Ericson, Coca-Cola i Volkswagen. Per aquest últim, produït per l’estudi Garbarz & Partner i que només es va emetre a Alemanya, es va endur dos guardons al Cannes Lions, el festival internacional de la creativitat; un lleó d’or per la idea de l’espot i un de bronze per la seva bona execució. Pel que fa als videoclips musicals, ha treballat amb artistes com ara Shakira i grups com ara Love of Lesbian. De tota la vida L’afició li ve de tota la vida, ja que els seus pares eren criadors de cavalls àrabs de competició, en la modalitat de morfològic, raids i carreres. Va començar fent ‘rodeos’, però de seguida (a 15 anys) es va adonar que havia de fer un pas endavant i va apostar pels espectacles. D’aquí va néixer l’empresa Sercam Shows, especialitzada en els xous amb cavalls i en el rodatge d’anuncis publicitaris amb tot tipus d’animals. De fet, les bestioles d’en Santi apareixen en el 80% dels espots realitzats a Espanya. Ha actuat a tot el món i en escenaris de tot tipus (teatres, centres comercials, platós de televisió, platges) davant de fins a 12.000 persones. Actualment, compta amb uns 7 cavalls, diferents gossos, àligues i falcons per fer els seus espectacles. Les idees per crear-los li brollen constantment de la ment i, per a ell, res és impossible. Innovar l’apassiona. Sorprendre, deixar bocabadat el públic. Va voler que un cavall volés i fes una coreografia aèria i ho va aconseguir penjant-lo d’uns arnesos i una grua. Impressionant, no?
  • L'Ajuntament de Banyoles i l'Associació de la Fira de Sant Martirià han fet un balanç molt positiu de la celebració de la 38a edició, que va tenir lloc els dies 18, 19 i 20 de novembre. El gruix de les propostes es va concentrar el cap de setmana amb la principal novetat dels espectacles eqüestres professionals, dissabte a la tarda i al vespre, i diumenge al matí. Concretament, segons dades del consistori, unes 250 persones van assistir a l’espectacle de dissabte al vespre i més de 400 el diumenge al matí. En total, doncs, més de 600 persones van presenciar en directe les evolucions dels equins en la nova carpa que es va instal·lar per a l'ocasió. La regidora de Turisme i Promoció Econòmica de l'Ajuntament de Banyoles, Joana Vilà, ha valorat l’afluència de gent als diferents espais i propostes, i el canvi d’ubicació de la Fira del Dibuix i la Pintura, a la part de dalt del pavelló. Tot i això, el consistori s’ha anotat un seguit de millores a tenir en compte per a l’edició de l’any que ve. Entre d’altres, la senyalització i la il·luminació del pavelló o la instal·lació de més lavabos portàtils. Pel que fa als espectacles eqüestres, que es duien a terme per primer cop, s’estudiarà la millora del tancat de la pista i la gestió del control d’entrades i sortides. Es calcula que unes 30 mil persones s’han passejat aquest cap de setmana pels diferents espais de la Fira.
  • La Fira de Sant Martirià acull, per primera vegada en la seva densa història, una exhibició d’Agility puntuable pel campionat del 2017 que organitza el Club del Gos d’Atura Català que tindrà lloc el diumenge 20 de novembre a partir de les 11 del matí. Sens dubte, una excel·lent ocasió per gaudir d’un esport caní que consisteix a dirigir un gos sobre una sèrie d'obstacles (salts, túnels, passarel·la, rampa, balancí) que ha de superar de la manera més exacta possible i competint contra rellotge, sense corretja, incentius o joguines.

    El guia no pot tocar el gos ni els obstacles, excepte de manera accidental, i el control rau en la veu, els senyals manuals i el llenguatge corporal. Per tant, és essencial que l’animal estigui ben entrenat perquè la base de l’Agility és la disciplina i l’obediència. Un jutge dissenya l’ordre en què el gos haurà de completar el circuit conforme al reglament i marca els obstacles amb números que els guies han d’estudiar i recordar per a transmetre’ls després a l’animal, quan ambdós competeixin a la pista.

    Catalunya és pionera en aquest esport caní tan divertit. L’any 1992, la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat va inscriure el Club Caní Catalunya de Vilassar de Mar com el primer club esportiu d’Agility al país, i el 2009 es va reconèixer oficialment la Federació Catalana d’Agility (FCAG), la primera de tot Espanya i d’Europa.

    programa-agility
     
  • A la Fira de Sant Martirià d’enguany es podran presenciar els millors números eqüestres dels millors artistes europeus del moment en el marc d’una programació dedicada als cavalls que s’ha modificat de soca-rel per adaptar-la als nous temps. Innovadors, dinàmics, atrevits, frescos i divertits. Breus números encadenats en què s’aconsegueix captivar i involucrar els espectadors. Així són els xous que es veuran a la carpa del parc de la Draga. assire-becar Els  cavalls mostren un gran ventall d’habilitats guiats només pels peus i la veu de l’ensinistrador, aconseguint crear un ambient màgic que estremeix el públic per la seva creativitat i bellesa. Tot plegat, esquitxat amb pinzellades còmiques que agraden especialment als més petits. La programació abasta quatre números eqüestres ben diferents, però amb una característica comuna: l’alta qualitat.

    Els artistes  

    Florin Cristinel Harabor, de nacionalitat francesa és considerat com un gran mestre en volteig cosac i posta hongaresa, mentre que el també francès Guillaume Assire-Becar fusiona l’art i l’humor en una posada en escena singular, original i atrevida. El català Lluís Pell es dedica a la cria de cavalls de pura raça espanyola i al seu entrenament amb doma natural i doma clàssica. Finalment, el grup Excalibur realitza tornejos medievals amb cavalls des de fa temps amb un nivell de realisme i espectacularitat sorprenents.

    Per no perdre-s'ho!

    INFORMACIÓ VENDA D'ENTRADES

    fira-sant-martiria-banyoles-espectacle-cavallsfira-sant-martiria-banyoles-espectacle-cavalls
     
  • La Fira de Sant Martirià convida des de fa dos anys exemplars d’animals de races autòctons de zones pròximes per gaudir de l’oportunitat de conèixer-les ‘in situ’. L’any 2014 la regió convidada va ser les Illes Balears, mentre que l’any passat ens van visitar bestiar del País Basc. Per a l’edició d’enguany, s’hi podran veure races autòctones de l’Aragó, un territori limítrof amb Catalunya la capital del qual és Saragossa, que té una superfície de 47.720 quilòmetres quadrats i 1.277.471 d’habitants.

    Segons els últims registres, a l’Aragó existeixen 15 races autòctones reconegudes de forma oficial, algunes d’elles en perill d’extinció, com ara les ovelles Churra Tensina i l’Ansotana, el cavall Hispà-Bretó o la gallina del Sobrarbe. Per contra, la cabra Moncaina ha experimentat una recuperació espectacular en els darrers anys. Una de les races més conegudes és, possiblement, la vaca Serrana de Terol, originària del sud. No obstant això, la més estesa és la Parda de Muntanya, amb més de 28.000 exemplars. A la província de Terol també es localitzen la Gallina Serrana i l’Ovella Ojinegra i la Rasa Aragonesa. Al marge d’aquestes, hi ha quatre altres races pendents de reconeixement oficial, com ara el Can de Chira, el gos pastor aragonès, el gall dindi d’Osca, la gallina serrana de Terol i l’ovella Merina de les Muntanyes Universals.

    Alguns exemplars d’aquestes races es veuran al Parc de la Draga de Banyoles els dies 18, 19 i 20 de novembre.  
  • Sabíeu que durant la Fira de Sant Martirià ja és tradició que s’hi faci una exposició monogràfica i tingui lloc una trobada de criadors de gallines pertanyents a l’Associació d’Avicultors de la Raça Flor d’Ametller (ARFA)? Doncs enguany s’arriba a la sisena edició i se celebrarà el diumenge 20 de novembre a partir de les 10 del matí al parc de la Draga. El programa ja està tancat i consta d’una presentació del manual de selecció, de consultes veterinàries, d’un espai pràctic de debat i d’assessorament per a la selecció d’animals i, finalment, l’intercanvi de gallines d’aquesta raça entre els socis. Sens dubte, es tracta d’una molt bona oportunitat per conèixer una mica més aquesta gallina peculiar autòctona de Catalunya.

    Des de fa molts anys que es cria en zones rurals i es caracteritza per ser una gallina de mida reduïda, elegant i desperta, de diferents colors de base, però sempre clapada de blanc, recordant els pètals de les flors de l'ametller. La seva gran utilitat en el galliner ha estat sempre la de covar, tant els seus propis ous com els d'altres espècies. Destaca també pel seu caràcter dòcil, raó per la qual és un animal molt fàcil de criar. Des de fa poc temps es va iniciar la seva recuperació i selecció, ja que el nombre d'exemplars era molt escàs i es temia per la seva desaparició. A l’ARFA treballen per unir els criadors i garantir la conservació d’una gallina que és molt catalana, que és molt de casa nostra.

     fulleto-trobada-de-criadors-02

  • La Fira de Sant Martirià de Banyoles d’enguany serà especial pels motius de sempre (el bestiar, els concursos, les parades, el racó dels pintors i dels artesans, les exhibicions, el Firestany, la tradició, la història, l’arrelament social…) i també per les novetats d’aquesta 38a edició, que són moltes i molt importants. El primer canvi, tot i que lleu, fa referència a la distribució dels diferents espais de la Fira per adaptar-se a les modificacions del nou programa i facilitar l’accés dels visitants. Així doncs, s’instal·larà una nova pista, mentre que la Fira del Dibuix i la Pintura s’ubicarà just al costat del pavelló. També se senyalitzarà millor la zona d’aparcament pels cotxes.

    Però la principal modificació rau en el paper dels cavalls, que a partir d’ara es convertiran en autèntics artistes. Vivim en l’era dels espectacles de masses i els que tenen els cavalls com a protagonistes cada vegada agafen més rellevància, i la mostra no se’n podia quedar al marge. Amb l’objectiu d’augmentar l’interès i atraure més públic, sense trair la seva essència i el seu esperit tradicional, la Fira de Sant Martirià fa un pas endavant modificant la programació dedicada als cavalls; s’eliminen els concursos morfològics, però es conserven els del burro català i els animals híbrids. La nova i ferma aposta de futur són els espectacles de doma de cavalls que tindran lloc en una nova pista de dimensions més reduïdes. Una graderia permetrà sopar mentre es gaudeix en directe de les habilitats dels equins. La Fira pretén exhibir la cara més brillant del món de l’hípica. S’han programat xous eqüestres d’enorme bellesa i plasticitat durant els tres dies dirigits a petits i grans.

    El compte enrere pels dies 18, 19 i 20 de novembre, quan el vessant artístic dels cavalls inundarà el parc de la Draga, ja ha començat…

  • L'origen d'aquesta raça pròpia i, per tant, patrimoni natural de Catalunya, és el mateix que el dels altres gossos de pastura de les altes muntanyes europees: provenen dels gossos asiàtics arribats amb les invasions de bàrbars orientals i escampats pels romans. El gos d’atura català és, morfològicament, molt semblant al Bergamasc (Itàlia) i es feia servir per vigilar els ramats a la zona del Pirineu durant el dia per la transhumància (migració estacional a la recerca de les pastures). Durant generacions, se l'ha seleccionat per treballar i per això és extraordinàriament llest, amic de l'home i fàcil d'ensinistrar. Tanmateix, no és una d'aquelles races tristes que sempre esperen ordres. El gos d'atura té un punt d'independència, d'alegria, de murrieria, d’iniciativa, sempre dins els paràmetres de l’obediència. Com que és alegre, fa molta companyia i es guanya en poc temps a les persones. Aquesta és la seva principal utilitat avui en dia. El gos d’atura català pot presumir de ser una raça pura, és a dir, que no ha patit cap modificació durant la seva existència. I cap raça ho pot dir, això. Un exemplar actual és idèntic a un de 1929. IMG_6725 Després de la Guerra Civil (1936-1939), va ésser impossible frenar la davallada del nombre d’exemplars pel fet que molta gent del camp va marxar a les ciutats  a treballar. A sobre, l’arribada del turisme als Pirineus   va provocar la introducció de races foranes i el gos d'atura va ser infravalorat i es va anar abandonant i barrejant amb altres races. Però un bon dia de 1974, amb 17  anys, qui escriu aquestes línies era al llit amb grip i la meva mare em va regalar una enciclopèdia anglesa especialitzada traduïda al castellà en què apareixien totes les races de gos conegudes. Entre elles hi havia la nostra i li donava la mateixa importància que el pastor alemany o el pastor suïs, per posar dos exemples. ‘Això no pot ser’, em vaig dir. Així doncs, em vaig  llevar del llit d’una revolada i vaig posar-me a fer trucades. Uns dies després ens vam reunir quatre entusiastes dels animals amb una única missió: recuperar la nostra raça autòctona de gos. Vam    buscar i trobar exemplars purs a algunes granges, uns 50 en total, i a partir d’aquests registres inicials vam començar la recuperació de la raça respectant escrupolosament els aspectes estètics i morfològics, i mirant de millorar-ne el caràcter. Això sí, sense perdre les característiques del gos de treball. I la cosa va funcionar. La sang i el tipisme d’aquells gossos corre per les venes dels gossos d’avui i han marcat per sempre més la raça. Actualment, a Catalunya deuen haver-hi uns 4.500 gossos d’atura i uns 5.000 arreu del món repartits en països com ara Alemanya, França, Itàlia, Anglaterra, Finlàndia, Holanda, Israel, Japó i Mèxic. La primera exposició monogràfica es va fer a Banyoles el 1980, i gairebé  paral·lelament, vam crear el Club del Gos d’Atura Català. D’allò ja fa 35 anys i, també hem fet parada a Campllong, al Montseny, a Barcelona, a Puigcerdà o a Ripoll. Darrerament, la seu permanent és la ciutat de l’estany. Enguany, el monogràfic, per primer cop, tindrà lloc dins la Fira de Sant Martirià perquè la mostra de races autòctones ha anat agafant embranzida i és de lògica i justícia que també s’hi exposi l’única raça autòctona de Catalunya reconeguda que porta el nom del país arreu del planeta. També per primer cop es farà en dissabte perquè sempre s’ha fet en diumenge. Us hi esperem a tots!
  • La hipoteràpia utilitza el moviment del pas del cavall per tractar persones amb diferents afeccions físiques i mentals. El caràcter afable i perceptiu de l’equí juga un paper molt important perquè els resultats obtinguts siguin tan bons.

    Liz Härtel era una gran practicant de l’equitació a la seva Dinamarca natal quan el 1943, a l’edat de setze anys, va contraure la poliomielitis. Durant un llarg període de temps, la malaltia li va impedir moure’s, però Liz no es va donar per vençuda i va decidir lluitar. Es va prometre que tornaria a tenir mobilitat a les cames i que tornaria a caminar. Així doncs, va deixar aparcades la cadira de rodes i les crosses en un racó de casa seva, i en contra de la voluntat de la seva família i de l’equip mèdic que l’atenia, va recuperar la vella afició de muntar a cavall. Va posar-hi coratge i esforç, i nou anys més tard va guanyar una medalla de plata en ensinistrament en els Jocs Olímpics d’Hèlsinki (1952). El públic només va adonar-se de les conseqüències físiques que li havia produït la poliomielitis a Liz quan va baixar del seu cavall i es va valdre de dos bastons canadencs per pujar al podi a recollir la medalla. Quatre anys després, en els Jocs Olímpics de Melbourne, va sumar la segona medalla de plata del seu palmarès en la mateixa disciplina. Cavall_1 El cas de Liz Härtel és paradigmàtic en el món de la hipoteràpia perquè la seva història va aconseguir despertar, finalment, l’interès de la medicina empírica en l’efecte beneficiós del moviment del cavall sobre les persones, que ja es coneixia des   de l’època antiga. En efecte, els grecs aconsellaven l’equitació per millorar l’estat anímic dels malalts terminals, i en el segle VII també es receptava per combatre la gota, una malaltia que en aquella època va causar estralls. Les primeres dades contrastades arriben el 1875, any en què el neuròleg francès Chassiagnac va adonar-se, corroborar  i demostrar que els pacients paraplègics o amb trastorns neurològics milloraven l’equilibri, les articulacions i el control muscular. Resposta No obstant això, l’auge de la hipoteràpia no va arribar fins als anys 50 i 60, principalment a Alemanya. Des d’aleshores s’utilitza el mètode actual basat en l’establiment d’una relació directa entre el moviment del cavall i la resposta del pacient. La hipoteràpia va saltar a posteriori d’Europa als Estats Units i Canadà, on va augmentar la seva importància en la dècada dels 70, per tornar al vell continent, on països com Itàlia, França o Alemanya compten avui en dia amb més de 30 anys d’experiència en aquest camp. A Catalunya, aquesta teràpia s’ha anat introduït progressivament des de fa poc temps, tot i que ja existeix un reconeixement generalitzat respecte als beneficis que aporta. Cada vegada són més els centres especialitzats (prop de Banyoles també se’n troben) i els particulars afectats que s'interessen per aquest tractament i que l’incorporen en el seu programa de recuperació. Però què és exactament la hipoteràpia? La paraula prové del grec Hippos (cavall) i es refereix a l’alternativa terapèutica basada en la utilització del moviment del cavall per tractar diferents afeccions físiques i mentals que ha obtingut mo lt bons resultats. S’han donat casos de nens autistes que no mostraven cap tipus d’estimació pels seus familiars que han acabat abraçant el seu cavall, o joves en cadira de rodes que han aconseguit tornar a caminar, o nens hiperactius que són capaços de relaxar-se després de passar una temporada muntant. Es tracta de l’únic tractament en què el pacient està exposat al moviment de vaivé de l’equí, molt similar al que realitza el cos humà quan camina. Això significa que el malalt no s’enfronta passivament al moviment, sinó que es veu obligat a reaccionar enfront un seguit d’estímuls produïts pel cavall quan camina. Ha d’adaptar-se i respondre davant múltiples i diferents sensacions. Benefici global El pas suau transmet al genet uns 110 moviments diferents per minut. Així doncs, no hi ha ni un sol múscul ni cap zona corporal, del còccix fins al cap, als quals no arribi un estímul. Tot plegat, en conjunt, fa que el malalt experimenti sensacions que mai abans havia viscut. La reacció no és només muscular, sinó també sensorial, i afecta a tot el cos; per tant, el benefici és global. Físicament, es milloren l’equilibri i la mobilitat, però també incideix en altres aspectes, com ara la comunicació i el comportament. És per això que aquesta teràpia s’utilitza també en pacients que pateixen dificultats d’inadaptació social, ja que trenca l’aïllament d’aquestes persones respecte al món. Muntar a cavall serveix per fer front a la por, per agafar confiança i aprendre a concentrar-se, i alhora oblidar-se de les tensions i inhibicions físiques i emocionals. Però si hi ha un punt diferencial que facilita notablement l’obtenció de resultats positius és, sens dubte, que la hipoteràpia és assumida pel malalt com una diversió. Com que es duu a terme a l’aire lliure, gaudeix de tot allò que l’envolta, sent que el cavall és viu, com ell, i percep el caràcter afable i enormement perceptiu de l’animal, que de seguida s’adona que aquella persona és diferent de la resta i es comporta de manera especial. Tot i que són molts els bons resultats obtinguts que omplen d’esperança a molta gent, la hipoteràpia no és una cura miraculosa. Està considerada com un tractament alternatiu i complementari als que s’utilitzen habitualment que permet obtenir nous estímuls que s’afegeixen als assolits mitjançant els mètodes tradicionals. Motius de sobre per, com a mínim, donar-li una oportunitat.
  • La cresta de clavellEn la cresta de la majoria de galls i gallines de raça catalana observarem un tret característic molt peculiar: presenten, en la seva part posterior, uns apèndixs que ens recorden una flor, el clavell.

    Abans, però, d’entrar en detall sobre aquest apèndix o clavell, detallarem primer la morfologia de la cresta en general.

    Podem observar diferències entre crestes de galls i gallines de diferents races. Observarem que la cresta del gall de raça Prat és més gran, carnosa i ampla que no les de raça Penedesenca i Empordanesa, per exemple. Però la descripció morfològica principal i comuna de la cresta de gallines de raça catalana seria la d’una cresta senzilla, serrada amb cinc o sis puntes planes (en les nanes, el patró contempla cinc puntes en la raça Flor d’Ametller i entre quatre i sis en la raça Pairal) i on la primera i l’última punta serien més petites que les del mig, amb la base arquejada i amb tendència a seguir la nuca sense arribar a tocar-la. En les femelles trobaríem també diferències entre crestes de les diferents races, i així tindríem, segons les tres races abans comentades, crestes tombades morfològicament diferents. El patró d’aquestes races detalla que tenim una cresta totalment caiguda a un costat en la raça Penedesenca, a diferència de la Prat, que està també caiguda a un costat però amb la primera dent dreta, i en la raça Empordanesa, on la tindrà només caiguda a un costat de la meitat enrere. En les races nanes catalanes, com la Flor d’Ametller i la Pairal, aquestes crestes són dretes, tant en mascles com en les femelles.

    Tal com hem dit al principi, aquesta cresta presenta un apèndix característic en la part posterior de la cresta de clavell, coneguda també popularment com a “cresta de rei”, i que en la seva descripció morfològica es descriu com a lòbul amb tendència a seguir la nuca sense arribar a tocar-la, de color vermell, i que ens ha de recordar una flor.

    Després de la meva observació personal en la cria de força animals i d’observació en diversos concursos i exposicions, concloc que la simetria d’aquest clavell ha de ser en forma de creu; o sigui, amb quatre parts ben diferenciades: a dalt, a baix i als dos laterals. La sola manca d’una de les quatre parts o fins i tot un excés d’aquest dentat (rebrots) suposaria un defecte a nivell d’enjudiciament.

    Aquests apèndixs ha de ser en forma plana, i es consideren un defecte apèndixs en forma rodona.

    *Fotos amb detalls de cresta amb clavell correctes i amb defectes.

     

    Jaume Berenguer i Boix. President de l’Associació d’Amics de la Gallina Pairal (AGP)

  • Els recursos genètics animals es troben dins el grup de béns més valuosos i estratègicament més importants que té un país, ja que conformen un patrimoni de valor inestimable.

    Cada regió o zona geogràfica té la seva biodiversitat natural i particular de plantes i animals. En el cas de les Illes Balears, aquesta particularitat és molt més marcada a causa d’un aïllament més dràstic, que ha condicionat l’aparició d’un gran nombre de races d’animals pròpies.

    Aquests animals fa molts anys que conviuen, i formen part no sols del patrimoni genètic, sinó també del patrimoni cultural de les illes, ja que aquestes races no només han evolucionat a causa del caràcter de la seva pagesia, dels cultius i alimentacions, sinó també del costum i tradicions d’un poble.

    Gràcies a l’esforç de molts criadors illencs, avui dia encara podem gaudir de la seva existència.

    Des de la fira agraïm a totes les persones i organismes que amb el seu esforç fan possible la continuïtat d’aquestes races.

    Entre elles hi podem trobar:

    Races Illes Balears

  • Ubicada entre la plana de l’Empordà i els contraforts del Pirineu, el Pla de l’Estany presenta una bellesa singular. Al voltant de l’estany es desplega un mosaic de camps, eres, boscos i turons esquitxats per ermites, masies i petits veïnats. Tot plegat dibuixa la fesomia de la comarca, un equilibri harmoniós entre l’activitat humana i la natura.

     

    Aquest patrimoni natural constitueix, indiscutiblement, un atractiu turístic. El paisatge del Pla de l’Estany convida el visitant a endinsar-s’hi i a descobrir-ne els múltiples racons. Una de les opcions per fer-ho és en una ruta eqüestre. No és casual que aquesta comarca registri l’índex de cavalls per habitant més alt de tot l’estat espanyol; un dels fets que ho explica és la idoneïtat de l’entorn natural per a les activitats hípiques. És per això que ens hem volgut fixar en com treballen les rutes a cavall els centres hípics del Pla de l’Estany i la relació d’aquesta activitat amb el turisme.

    Les rutes eqüestres són una manera sostenible de gaudir del paisatge i de descobrir la natura de prop.

    Les nombroses hípiques de la comarca ofereixen tot tipus de rutes eqüestres: des de passejades de poques hores, normalment pels paratges al voltant de la mateixa hípica, fins a sortides de diversos dies, fins i tot d’una setmana. Així, les rutes no només permeten conèixer el paisatge dels municipis del Pla de l’Estany, sinó que s’encaminen cap a la Garrotxa o l’Alt Empordà. Aquests diferents tipus de rutes responen al pes que té l’activitat en cada centre. D’una banda, hi ha hípiques que enfoquen el seu model de negoci cap a la pràctica esportiva –la doma clàssica, els salts o el horseball, per exemple– i veuen les rutes eqüestres com una font d’ingressos menor i complementària; de l’altra, n’hi ha que aposten per les rutes i hi dediquen més recursos, de manera que ofereixen itineraris més llargs i complets.

    Una ruta eqüestre té avantatges evidents sobre altres vies per descobrir un indret. D’entrada, els recorreguts poden abastar més quilòmetres i perllongar-se molt, com acabem de veure, amb un esforç físic molt menor que en les rutes a peu o en bicicleta. També permeten passar per zones d’accés difícil per a caminants i ciclistes, com ara rius i senders muntanyosos. Però les rutes eqüestres són, sobretot, una manera sostenible de gaudir del paisatge i de descobrir la natura de prop.

    Descoberta del territori

    Els cavalls que normalment s’utilitzen per a les rutes són animals amb molta experiència, que fa anys que es fan servir per a activitats hípiques. Algunes hípiques fan tot el procés de criança, de manera que els cavalls coneixen perfectament el territori que els toca recórrer. Convé aclarir que no hi ha una formació específica per als cavalls que fan rutes, sinó que s’escullen els animals més bregats en altres disciplines hípiques i que, per tant, són dòcils. Es tracta de muntures que ofereixen un molt bon comportament. Aquesta condició és bàsica per evitar ensurts a qui opti per fer una ruta eqüestre –sobretot si es tracta d’algú que no ha muntat mai. Les rutes eqüestres estan força separades de la resta del sector de l’hípica, perquè s’adrecen a tot tipus de públic, des d’aquelles persones que no han tingut contacte amb cavalls fins a aquelles que han practicat l’equitació durant tota la seva vida. Tot i això, es pot afirmar que existeix un turisme hípic, que cerca específicament experiències amb cavalls, i que troba en les rutes eqüestres una bona manera de conèixer les destinacions que vol visitar. Aquest tipus de turisme està consolidat i estès a països com Irlanda o els estats del centre d’Europa, on té un pes significatiu en el sector turístic. En aquest sentit, les hípiques del Pla de l’Estany coincideixen a l’hora d’assenyalar el turisme estranger com un mercat en auge, que convindria tenir en compte i potenciar en una comarca que ofereix tan bones condicions per a la pràctica hípica, tant pel que fa al relleu com al clima. I és que les rutes i, en general, les activitats vinculades al món del cavall generen al seu voltant beneficis substancials per a sectors com l’hoteler, la restauració i el petit comerç.

    Les activitats vinculades al món del cavall generen al seu voltant beneficis substancials per a sectors com l'hoteler, la restauració i el petit comerç.

    Els responsables i administradors d’algunes hípiques de la comarca expliquen que de vegades han tingut problemes amb l’administració o la policia local a causa de les rutes eqüestres. Es queixen d’una restricció excessiva que els prohibeix el pas per determinats camins i carreteres. Això els impedeix, per exemple, acostar-se a l’estany de Banyoles i voltar-lo. D’aquesta manera, algunes hípiques han optat per restringir elles mateixes el recorregut de les rutes, i estalviar-se així conflictes. Des dels centres s’apunta la necessitat d’arribar a un acord entre les parts implicades per tal que ningú es vegi perjudicat. Així doncs, reclamen una actitud més responsable per part de les hípiques, i més comprensió per part de les administracions. En definitiva, caldria replantejar la convivència entre les diverses activitats al voltant de l’estany i altres paratges per garantir-ne l’equilibri mediambiental i, al mateix temps, potenciar-ne l’atractiu turístic.

    El món de l’hípica no s’escapa dels efectes de la crisi, que ha fet disminuir molt els marges de guany per mantenir la competitivitat.

    La disminució d’ingressos s’ha notat sobretot en activitats com les classes d’equitació o el pupil·latge de cavalls. Molts propietaris s’han endut els seus cavalls de les hípiques on els tenien. Tanmateix, la crisi ha tingut un efecte en aparença insospitat: ha crescut el nombre d’hípiques arreu, perquè hi ha gent que ha trobat una sortida laboral en la creació d’un centre hípic.

    De tota manera, i malgrat l’estancament generalitzat en el consum que ha provocat la crisi, els centres de la comarca no han detectat cap disminució significativa en la demanda de rutes eqüestres. Això demostra que és un sector que es manté estable. L’oportunitat d’estar en contacte amb la natura i amb els cavalls, els preus assequibles i l’atractiu del paisatge asseguren el futur d’aquest tipus d’activitat al Pla de l’Estany.

    Eloi Camps. Periodista

  • "Una vaca àgil i de petita estatura, que  es desplaça fàcilment per terrenys accidentats"

    Els ecosistemes es creen les condicions que necessiten. Poc més i poc menys. I en el del massís de l’Albera hi ha una vaca que, al costat de la resta d’elements, harmonitza i equilibra el conjunt. Hi ha viscut des de fa segles tot i que no se’n fa esment fins al 1868 i no se’n fa la descripció genètica fins a mitjan segle XX.

    VacaAlberaD’aspecte massís i allargat, extremitats fortes i pèl abundant, la de l’Albera és una vaca àgil i de petita estatura, amb la qual cosa es desplaça fàcilment per terrenys accidentats. No en va, la seva alimentació és més propera als herbívors salvatges com ara el cérvol i el cabirol que no pas a les vaques que estem acostumats a veure als prats. Entre els seus aliments, a més de l’herba i plantes de sotabosc, és capaç de menjar les fulles i el fruit del faig, d’aquí que també se la conegui com a vaca fagina. És una desbrossadora natural valuosíssima en la lluita contra els focs, especialment en finques amb pocs accessos i aïllades. A més, pel seu pes, aixafa el sotabosc, amb la qual cosa permet obrir camins.

    Tot i això, la població d’aquesta raça estava en franca regressió, la cabanya era de menys de tres-cents animals però, gracies a tots els treballs de recuperació, actualment ens trobem amb tres-cents cinquanta exemplars a la serra l’Albera i cent cinquanta més repartits a diferents zones de Catalunya. La introducció de races molt seleccionades per a la producció càrnia i la pèrdua del sistema tradicional d’explotacions va contribuir a la davallada del cens . És l’eterna dialèctica de la quantitat i la qualitat.

    Tot i que la preocupació per la supervivència de la raça neix a la finca Baussitges (Espolla) fa més de trenta anys, no és fins el 2010 que s’inicia un projecte per recuperar-ne la població. Així, l’Associació Baussitges amics de la vaca de l’Albera gestiona la cessió de vaques als propietaris que els interessi. A més, des de fa un parell d’anys intenten donar a conèixer i prestigiar-ne la carn, que és produïda de forma majoritàriament ecològica.

    La Generalitat de Catalunya, la Universitat Autònoma de Barcelona i altres entitats són al darrere d’un projecte rigorós que pretén fer créixer una de les races més interessants des d’un punt de vista cultural i de preservació del patrimoni genètic català. En aquests moments els treballs de selecció genètica van encaminats a la millora i triatge de toros ja que les femelles es queden totes per a la cria.

    És evident que vetllar per la vaca de l’Albera és una inversió de present i de futur. Potser només falta que siguem conscients del valor impagable que té la seva presència per preservar l’ecosistema, que no significa res més que preservar el benestar de tots.

  • "Necessitem que els cultius i les pastures tornin a recuperar-se arreu del nostre país per salvar el bosc"

    A principis del segle XX la meitat del sòl rural de Catalunya era agrícola, un 40 % eren pastures i només un 10 %, boscos. Avui el bosc representa més del 60 % de la superfície, mentre que el sòl agrícola ha quedat reduït al 25 %, i les pastures, al 15 %.

    El bosc creix d’una forma desmesurada i amb una continuïtat perillosa. Quan les condicions meteorològiques no són favorables, tota aquesta càrrega i continuïtat de la massa forestal converteix el bosc en una arma de devastació. Hem tingut un desgraciat exemple amb els dos focs de l’Alt Empordà de l’estiu del 2012, en què va haver-hi quatre morts i més de 14.000 hectàrees afectades, 4.000 de les quals eren conreus que no es van cremar.

    A la Mediterrània sempre tindrem incendis. Hi hem de conviure, però podem fer moltes coses perquè no siguin tan grans i tan incontrolables.

    Agricultura, pastura i boscos

    Necessitem que els cultius i les pastures tornin a recuperar-se arreu del nostre país per moltes raons, una de les quals, salvar el bosc. A la segona meitat del segle XX, l’agricultura i la ramaderia s’havien presentat com un dels enemics dels boscos, però ara sabem, que són clau en la seva salvació.

    Cultius i clapes de prats herbacis per a ramats han de diversificar la gran manta arbòria del bosc actual i n’han de trencar la continuïtat. Aquests espais, en cas de petits incendis, poden tallar per si mateixos la propagació de l’incendi i oferir sempre un punt d’atac adequat i segur per als bombers. Però aquesta recuperació de cultius i pastures només és possible si els consumidors apostem pels productes locals.

    Quan vulguem fer una valoració justa del que suposa consumir productes alimentaris de proximitat, juntament amb els factors econòmics, gastronòmics, estratègics, socials i ambientals, hi hem d’afegir aquest aspecte territorial com a qüestió fonamental.

    El bosc que quedarà, el que podrem assumir i gestionar, també haurà de ser un bosc divers, on convisquin boscos nous amb boscos madurs, font de manteniment de la biodiversitat.

    Un altre dels factors clau per millorar la capacitat de gestió del bosc serà l’impuls de la biomassa forestal. La valorització de l’estella com a consumible alternatiu d’un gas o gasoil, cada vegada més car i contaminant, permetrà als propietaris rendibilitzar unes explotacions forestals que ara pràcticament no es poden mantenir.

    Com l’agricultura i la ramaderia de proximitat, la biomassa ens ofereix una energia més neta, més barata, que no ens fa dependre tant de l’exterior, que ajuda a reactivar moltes empreses locals i que crea ocupació.

    Una altra pràctica que hem de recuperar de l’antiga ocupació agrícola i ramadera del medi és la de mantenir nets els entorns de les construccions rurals i garantir així l’autoprotecció de les persones i les cases. Una masia tradicional tenia els camps propers treballats i, per això, podia resistir el pas d’un incendi forestal. Avui, malauradament, moltes construccions aïllades tenen els pins a tocar les finestres, i això moltes vegades provoca que, en cas d’incendi, els bombers hagin de destinar més esforços a salvar cases que no a la pròpia extinció.

    Entre altres actuacions que porta a terme, la Diputació de Girona també treballa per preservar els boscos i prevenir els incendis forestals promocionant l’agricultura i creant espais oberts per a la pastura de ramats. Amb tot, això només serà sostenible si la societat civil interioritza la necessitat de consumir productes locals per ajudar a conservar el territori.

    Martí Pujals, Coordinador de Medi Ambient i Territori de la Diputació de Girona

  • Tot i que el paisatge no entén de fronteres polítiques, no és temerari afirmar que el Pla de l’Estany manté un perfil rural i natural que és un dels seus grans valors culturals. Les hípiques de la comarca són una invitació a aprendre a muntar, a endinsar-se en esports com ara el horseball (bàsquet a cavall) o a conèixer la flora i la fauna de l’entorn.

    També juguen un paper important dins la Fira de Sant Martirià. Ens hem acostat a dues de les hípiques que aquest 2013 col·laboren —i no és pas la primera ocasió— amb la Fira. Ens ajudaran a radiografiar el món del cavall de present i de futur. I sobretot a no oblidar que és en la relació amb les persones que aquest món arriba a la seva màxima expressió. De fet, no deu ser casual que la doma del cavall s’iniciés en la prehistòria.

    Hípiques, cavalls i persones“El contacte amb el cavall permet relaxar-se i aïllar-se de la rutina del dia a dia”

    Jordi Serra i Anna Planas, Club Eqüestre Esportiu les Alforges

    El Pla de l’Estany és un bon lloc per a una hípica? Sí, és un bon paratge, on actualment hi ha molt turisme esportiu. I tenim un entorn bonic per gaudir-lo.

    Quins serveis oferiu? El nostre club ofereix classes d’equitació per a nens i adults iniciats i no iniciats al món de l’equitació, rutes, ensinistrament de cavalls i poltres, poni club, horseball (bàsquet a cavall), i un ambient net i acollidor.

    Què diferencia la vostra hípica de la resta? Del Pla de l’Estany cada hípica es dedica a un tipus diferent de disciplines hípiques, això fa que hi hagi de tot per a tothom, la nostra es diferencia en què som un dels clubs pioners del horseball a Espanya.

    Des de quan participeu a la Fira de Sant Martirià? Des del 1996.

    Per a vosaltres la Fira significa... Creiem que és una fira centenària dedicada al món equí i que ha de perdurar per tots els temps perquè els costums i les tradicions no s’han de perdre.

    El món del cavall és elitista. Tòpic absolut o part de veritat? El món del cavall costa diners però hi ha moltes alternatives per poder gaudir de l’equitació sense ser duc o marquès.

    Què puc aprendre si estic en contacte amb un cavall? Es poden aprendre moltes coses: estar en contacte amb un animal, viure la natura... i el més important actualment, on anar ràpid i córrer és el més important en el dia a dia, tractar amb cavalls provoca que tot aquest tipus d’estrès no existeixi, perquè l’animal això no ho entén. Per tant, és una manera de relaxar-se un mateix, i de poder-se aïllar de la rutina del dia a dia.

    "A més d'ensenyar a ser bons genets, pretenem que els alumnes siguin més feliços"

    Rafa Rodríguez, Equinatur

    El Pla de l’Estany és un bon lloc per a una hípica? Si tenim en compte que és la comarca d’Espanya amb més hípiques per habitant, resulta evident que és un lloc adequat. Ho fan possible els entorns, la producció agrícola propera, les bones comunicacions, l’oferta diferenciada dins d’aquest esport i l’afició de molts propietaris particulars.

    Quins serveis oferiu? Som una hípica amb un ventall variat: tenim escola, desenvolupem rutes a cavall, fem diferents cursos de formació, clínics específics de doma, salt i equitació western i, a més, competim en totes elles.

    Què diferencia la vostra hípica de la resta? Les característiques diferencials són, bàsicament, que tots els cavalls són de la nostra propietat, i quasi en la seva totalitat nascuts, criats i domats a Equinatur per tal de fer la feina a la perfecció.

    Des de quan participeu a la Fira de Sant Martirià? Des de l’any 2002, ininterrompudament.

    CavallsPer a vosaltres la Fira significa... Un dels principals referents del nostre calendari, un incentiu per tal de millorar com a genets en la disciplina de la doma i anys enrere també amb l’equitació western.

    El món del cavall és elitista. Tòpic absolut o part de veritat? Nosaltres lluitem decididament per tal de desfer aquesta part de realitat. Amb classes a dotze euros és possible fer viable un centre i són preus a l’abast de la majoria. Però malauradament sí que, a les estructures de la competició i de la política esportiva d’hípica, hi ha qüestions que fan més difícil l’accés per a qui es vol iniciar o progressar.

    Què puc aprendre si estic en contacte amb un cavall? El cavall en si és un animal sensible, noble, bo i fort, capaç d’aprendre i de progressar amb nosaltres. A partir d’aquí, amb ell es poden projectar multitud de diferents aprenentatges. Nosaltres, com a centre, a més d’intentar fer bons genets, bons esportistes en el ampli sentit del terme, volem ajudar a fer de cada alumne i client, persones millors i més felices. Aprofito per demanar perdó si, amb algú, no ho hem aconseguit.

    Marta Bosch. Periodista

  • "Una gallina nana, autòctona, molt coneguda a les nostres cases de pagès"

    Aquest any 2013 es presenta, per primera vegada a la Fira de Sant Martirià, una gallina nana, autòctona, molt coneguda a les nostres cases de pagès des de temps immemorials i, que popularment l’anomenem, des de sempre, com perica o quica.

    Històricament, aquesta gallina, de petita grandària, i que es pot haver entrecreuat alguna vegada, presenta, ja d’antany, una considerable variabilitat.

    Per poder dirigir i controlar aquest grup racial vers a una uniformitat dels seus desitjos, s’ha realitzat amb l’ajuda i orientació del Doctor Amadeu Francesc de l’IRTA, un estudi de freqüències d’algunes característiques morfològiques, per així, poder orientar la selecció cap a un tipus definit d’acord amb el que és més freqüent.

    Després d’analitzar aquestes freqüències morfològiques comencen ja a haver-hi alguns resultats i orientacions de cap a on ha d’anar el patró d’aquesta gallina que anomeno pairal i que destacaria principalment per una cresta senzilla, de talla mitjana i dreta, de quatre a sis dents plans, amb orelletes blanques, potes de color groc i cua ben desenvolupada amb un angle, respecte a l’horitzontal, d’uns 45 graus. El color de la closca de l’ou correspondria a un blanc trencat i els seus pesos es mourien al voltant d’uns 0,8 quilos en la femella i 1 quilo en el mascle.

    A la Fira de Sant Martirià d’enguany, trobareu representades una petita mostra dels tipus i colors que considerem més abundants, les varietats que anomenem silvestre o aperdiuada i blat.

    Aquestes gallines destaquen per la seva gran aptitud materna, tant pel fet de ser bones mares covadores d’ous, així com pel caràcter defensiu de la mare davant els seus pollets. A més, el mascle és altiu, motiu pel qual són conegudes popularment al Maresme com peleies.

    Actualment estem treballant per constituir una Associació anomenada Amics de la Gallina Pairal i en breu es podrà trobar tota la informació relacionada al web de l'Associació.

    Jaume Berenguer i Boix


Per participar en els diferents esdeveniments de la Fira i complir amb el programa sanitari, els propietaris hauran de presentar un certificat veterinari que garanteixi que els equins no han estat en contacte amb animals afectats amb malalties infectocontagioses o parasitàries.