Blog

Ets aquí: Home » Blog

La gallina empordanesa és una raça autòctona amb orígens molt antics. Tan vetusta com la resta de la seva parentela, que deriva -tota- directament dels dinosaures. Sí, dels dinosaures. Podríem perfectament definir la gallina, en general, com un llibre d’història amb potes si es té en compte que es comença a tenir notícies del seu origen ni més ni menys que a principis del cretaci (entre 125 i 110 milions d’anys enrere). Amb aquell període de la prehistòria es connecten unes restes fòssils trobades al nord de la Xina d’uns dinosaures que presentaven unes estructures semblants a plomes que, segons els experts, servien perquè suportessin millor els hiverns freds d’aquella època i zona del planeta. Diverses investigacions científiques posteriors han descobert que aquella gallina primerenca tenia un bec amb dents i que caminava de manera molt semblant a com ho feien els seus avantpassats dinosaures. Així doncs, la ciència ha aconseguit provar de manera inequívoca que existeix una relació directa (per tant, una filogènia) entre dinosaure i gallina. Noves informacions fidedignes i contrastades indiquen que les gallines van ser domesticades fa uns 10.000 anys abans de Crist a la Xina, segurament exemplars provinents de l’actual Tailàndia i Birmània. D’aquí es van estendre cap a l’Índia i, després, cap a l’oest. Els grecs van ser la civilització responsable de la seva introducció al Mediterrani i els romans, els que van consolidar la seva presència a l’antiga Hispània un cop els celtes ja les havien distribuït per tota la península Ibèrica. Identificació Un nou salt en la història ens porta fins a l’any 1920 quan, a Catalunya, el professor  Rossell i Vilà va citar per primera vegada una raça de gallina pròpia de la comarca de l’Empordà (Girona) que ell mateix havia seleccionat i criat en els galliners de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. En moltes fires de l’època, algunes d’elles promogudes per la Mancomunitat (el que després seria la Generalitat), criadors i gent del món rural exposaven dues varietats de l’empordanesa: la blanca i la rossa. Però tota aquesta feinada d’identificació, divulgació i conservació de la raça se’n va anar en orris quan, amb l’arribada de la dictadura del general Primo de Rivera, la Mancomunitat es va dissoldre i tots els grups que s’havien format van anar desapareixent a poc a poc. A partir del 1933, el mateix Rossell i Vilà, en qualitat de director dels Serveis Tècnics de Ramaderia de la primera Generalitat de Catalunya, va recollir exemplars de masies de Pals i del voltant, i va reactivar la criança amb un grup de galls i gallines de color blanc i pota groga. La Granja Avícola de Caldes de Montbui va ser el feu de l’empordanesa fins que, un cop acabada la Guerra Civil, la manca d’aliments va fer minvar-ne la població. Per acabar-ho d’adobar, durant els anys 50 es van introduir al país races estrangeres més productives que van apartar les autòctones del món rural abocant-les gairebé a l’extinció. Va ser, sens dubte, l’època més fosca de la nostra gallina. Però, per sort, en algunes masies empordaneses apartades encara n’hi havia de ben vives, sanes... i en un estat de puresa força bo. Recuperació L’any 1982, per iniciativa de la Diputació de Tarragona i de la Generalitat de Catalunya, es va endegar un ambiciós projecte per recuperar les gallines pròpies de l’Empordà de la mà del veterinari Antoni Jordà. La tasca de purificació va tenir lloc al Mas Bové de l’Institut de Recerca i de Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), adscrit a la Generalitat, ubicat a Constantí (Tarragona). Entre els anys 1985 i 1988, el cap del programa de genètica avícola, el doctor Amadeu Francesch, va seleccionar un grupet inicial d’uns 300 exemplars, obtenint les varietats de color blanca, rossa, roja i blanquirossa. Tanmateix, a l’IRTA es van realitzar diferents estudis de millora genètica i posteriors controls productius. L’any 2004 es va reconèixer també la varietat de color aperdiuada. El 2008, Joan Pou va crear l’Associació de Criadors de Gallines de Raça Empordanesa amb l’objectiu de millorar-ne el patró morfològic, divulgar i conservar les diferents varietats de color entre els socis criadors i controlar-ne el cens. Es va iniciar un conveni amb l’IRTA, en què criadors de l’associació vam participar en un programa de conservació de la raça. L’any 2015, la Mei Pastor va refundar la citada associació, ja desvinculada de l’IRTA, que va adoptar el nom definitiu d’Associació de Criadors de la Gallina de Raça Empordanesa mantenint els mateixos objectius. El nombre d’exemplars censats i controlats a Catalunya se situa al voltant dels 600, aproximadament. Així mateix, també se’n troben fora de les nostres fronteres, com per exemple a Espanya, França i Alemanya. L’evolució a l’alça de les estadístiques poblacionals ens permet ser optimistes, tot i que encara queda molta feina per fer per assegurar-nos, de forma definitiva, la seva presència en un futur a llarg termini. Cinc varietats, un patró comú És una au lleugera, molt rústega i resistent a malalties, de la qual es valora molt el seu ou de color marró rogenc força intens. La posta màxima se situa en 180 ous. Hi ha cinc varietats amb un patró racial comú: aperdiuada, rossa, blanca, blanquirrossa i roja. És sensible a la calor, però resistent al fred. Al voltant d’un 14% de les gallines es posen lloques (quan emet calor per incubar els ous), segons estudis realitzats ja fa uns anys a l’IRTA, mostrant un bon comportament matern. Si voleu més informació sobre la gallina empordanesa, sobre les fires i exposicions en què s’exposen, accediu al web www.empordanesa.org  i també al perfil de l’Associació de Criadors de la Gallina de Raça Empordanesa a Facebook.   Jaume Berenguer i Boix President d’Associació d’Amics de la Gallina Pairal (AGP) Expresident i actual soci criador de l’Associació de Criadors de la Gallina de Raça Empordanesa (ACGRE)    

Llegeix-ne més
nov 14, 2018 admin (0)

D’ençà que l’any 2016 la Fira de Sant Martirià va apostar pels espectacles eqüestres amb la intenció de fer un pas endavant i d’emmotllar-se als nous temps, sempre han actuat a Banyoles artistes de renom. En una edició especial com la d’enguany es repetirà la mateixa fórmula i, per tant, a la pista central es podran veure espectacles eqüestres per a tots els gustos de molta qualitat, innovadors i sorprenents. Respecte a anteriors edicions, la gran novetat per a aquest 2018 és el francès Laurent Galinier, que ens oferirà un número còmic el diumenge al migdia juntament amb dos artistes que ja han actuat a Banyoles: Lluís Pell i Florin Cristinel Harabor. Dissabte a la tarda, quan el dia s’apagui, la companyia Excalibur ens presentarà un espectacular xou amb foc. Comèdia burlesca Laurent Galinier va cultivar la seva passió per l’equitació de ben petit, però no va ser fins que va presenciar en directe una actuació de la companyia Zingaro que va prendre la decisió de dedicar-se a aquest món i planejar un espectacle propi amb el seu cavall. Actualment, és un dels artistes francesos millor valorats. A l’escenari combina destresa tècnica i comèdia burlesca, acrobàcies amb humor. La complicitat amb els seus animals, que segueixen fidelment cada un dels seus gestos, deixa tothom bocabadat. Tot plegat, en un context de diversió i simpatia que agrada a petits i grans. Habilitat suprema Conegut i admirat arreu d’Europa, Florin Cristinel Harabor, també francès, ha realitzat un gran nombre d’actuacions pel vell continent –fent parada també a Banyoles- que no han deixat ningú indiferent. Les cabrioles que duu a terme sobre el cavall deixen palès que la seva habilitat és suprema. De fet, és considerat el rei del volteig cosac i de la posta hongaresa. Les seves exhibicions són, a ull de la crítica, les millors que es poden veure en l’actualitat. Doma natural Lluís Pell, català de Monells, fa temps que es dedica a la cria de cavalls de pura raça espanyola i el seu entrenament amb doma natural i doma clàssica. Els equins, imponents, galopen en cercles, s’aturen, s’agenollen i s’aixequen sobre les potes posteriors. L’espectacle de Lluís Pell, que va començar a ensinistrar cavalls quan tenia 20 anys, és una mostra de l’estètica dels moviments dels cavalls. Atrea La companyia Excalibur presenta el seu espectacle Atrea, en què els cavallers demostren la seva destresa sobre l’equí duent a terme diverses accions increïbles amb un nivell de realisme sorprenents. L’espectacularitat augmenta quan s’introdueix un nou element: el foc. Quan hagi caigut la nit, els crits dels genets i el galop dels equins ens faran remuntar a temps pretèrits... Artistes amateurs L’Associació de la Fira de Sant Martirià vol potenciar artistes del Pla de l’Estany i, per aquest motiu, aquest any es començaran a veure propostes d’artistes amateurs. La primera a trencar el gel serà Inti Schenkel, que ens oferirà un espectacle de doma en llibertat. Serà el dissabte a partir de dos quarts d’una de la tarda.

Llegeix-ne més
nov 13, 2018 admin (0)

A la pista (de sorra suau), vuit cavalls, vuit jugadors -quatre en un equip i quatre, en l’altre-, dos genets per bàndol a la reserva, dues cistelles en forma de cèrcol vertical a cada extrem del camp i una pilota envoltada per sis nanses de cuir. Tres, dos, un...  a jugar! El ritme esdevé frenètic de seguida. L’acció és predominant, amb atacs i defenses constants, perquè la normativa facilita que l’espectacularitat aflori i el joc se n’aprofita. Alguns moviments tècnics deixen els espectadors bocabadats, com quan la pilota és a terra i els jugadors la recullen sense desmuntar del cavall. Aleshores, els “oooohhh!” i els “uaaaaaau!” s’escolten entre el públic en mode repetició. Tot l’enfrontament és un mostrari de jugades de combinació, d’habilitat i de precisió, sobretot en el moment de llançar a cistella. I així, fins a la finalització del matx... El horseball, una disciplina hípica en què es barregen tres esports -l’equitació, el rugbi i el bàsquet-, ha experimentat un creixement espectacular en els darrers anys al nostre país fruit de la feina ben feta per persones que senten una veritable passió per un esport en què Catalunya n’és una potència mundial. I tot plegat va començar aquí, al Pla de l’Estany... Origen Les primeres referències ens porten a l'Afganistan (el buzkashi es jugava amb una pell de cabra sense cap com a pilota) i a l'Argentina (de l’esport de tradició nacional anomenat pato). A la dècada de 1930, un militar de l'exèrcit francès, el capità Clave, que era campió del món de salt, era a l’Argentina, on va presenciar en directe un partit de pato. Li va agradar tant que va decidir adoptar la idea i importar-la a França, això sí, modificant lleugerament el reglament. A poc a poc, el vent va anar girant a favor i el horseball va expandir-se com una epidèmia (va ser certament molt popular a les regions de la Provença i la Vall del Loira) fins que en la dècada dels anys 70, la Federació Francesa d'Equitació no va tenir més remei que acceptar-lo sota el seu paraigua. Catalunya La història del horseball en territori català és més recent, però no per això menys interessant. Jordi Serra, del Club Les Alforges de Banyoles, va visitar el 1997 el Salon du Cheval de Tolosa de Llenguadoc i allà va veure in situ diverses exhibicions. De seguida va adonar-se que aquella disciplina tenia molt potencial: es jugava en equip, amb una pilota... i això feia que, sens dubte, fos una proposta molt atractiva pels joves; alhora, podia ser una eina molt eficaç perquè els més petits aprenguessin les bases de l’equitació. Com en tot, els inicis no van ser fàcils. En aquest sentit, la Fira de Sant Martirià va tenir una importància cabdal, ja que des de sempre ha donat aixopluc a aquest esport avenint-se a programar exhibicions. Avui en dia, després de 20 anys, Catalunya és la segona potència mundial de horseball per darrere de França. En els últims anys, el nombre de llicències federatives, clubs i competicions ha augmentat de manera exponencial. La nostra lliga compta amb uns 400 participants i 14 clubs, dos d’ells campions d’Europa: el Cardedeu, en categoria absoluta, i el Malla, en sub’16. Els jugadors catalans són considerats els millors del món i formen la columna vertebral de totes les seleccions espanyoles que competeixen al més alt nivell internacional. Pla de l’Estany I al Pla de l’Estany, què? Quin paper ha jugat la nostra comarca en l’expansió del horseball? Doncs ha tingut un paper crucial, com es pot llegir en els anteriors paràgrafs. Banyoles no només és coneguda pel rem, la natació i el triatló, sinó també i molt especialment per ser el bressol del bàsquet a cavall a Catalunya. A la comarca tenim quatre equips, el Club Alforges, el Can Costa, el Club Hípic Banyoles i el Club Horseball Banyoles, dos seleccionadors estatals (Jordi Serra, que va deixar el càrrec ara fa dos anys) i Pau Crous (que també va ser seleccionador català i actualment és el coordinador esportiu de la Federació espanyola), 12 jugadors internacionals i un Open en què hi prenen part equips de França, Itàlia i Anglaterra. Futur La previsió per als pròxims anys és prometedora. La Federació Internacional (FIHB) està enllestint un programa d’expansió mundial que inclou països en què ja es practicava el horseball, com ara Àustria i  Alemanya, però que de mica en mica va anar desapareixent. A més, el debat sobre la seva inclusió en la llista de d’esports oficials dels Jocs Olímpics continua ben viu. A casa nostra, el gran repte és que sigui més conegut, més visible i més valorat.   ON ES POT PRACTICAR HORSEBALL AL PLA DE L’ESTANY? CLUB EQÜESTRE ALFORGES Cal Veler s/n  - 17834, Camós 670440587 En Jordi Serra, responsable de l’hípica i qui va introduir el horseball a Catalunya, comenta que “les coses han canviat molt. Ara ja no és un passatemps, sinó que s’ha convertit en un esport amb tots els ets i uts que transmet uns valors als joves: disciplina, preparació física i mental, companyonia, respecte, treball en equip...”. Respecte a la importància del horseball pel Pla de l’Estany, assegura que “ha contribuït posar la comarca en el mapa. Per exemple, amb el torneig internacional. La gent ve a veure la competició i acaba gaudint de l’entorn natural que tenim”.   CLUB HÍPIC CAN COSTA Camí de Can Capell, 8 - 17844, Cornellà del Terri 693572519 En Carles és el gran dels quatre germans Costa que practiquen horseball. Per ell, aquest esport està carregat de valors positius pels més joves. Explica que “fa 8 anys que ens hi dediquem i l’experiència és molt positiva. Agrada molt als joves perquè es juga en equip i això els ajuda a socialitzar-se. A més, pel mig hi ha una pilota, una garantia d’èxit”. Amb la idea d’expandir aquests valors, fa una clara demanda: “Cada cop hi ha més federats i les administracions i les empreses interessades haurien de fer més pel horseball. Construir una pista coberta de caràcter públic serviria perquè aquest esport encara fos molt millor a casa nostra”.   CLUB HORSEBALL BANYOLES Ctra. de Banyoles a Mieres, s/n (quilòmetre 31) - 17834, Porqueres 618151644 En Pau Crous té una àmplia trajectòria en clubs i hípiques de Catalunya i també de França i, per tant, és una veu autoritzada. Ell i el seu germà Adrià van ser jugadors durant 7 anys de l’equip d’elit de Chambly, al país veí, “on també entrenàvem, érem professors i preparàvem els cavalls”, recorda. “El horseball és un esport dinàmic, divertit, apassionant, que et fa sentir sensacions fortes. Té aquest vessant col·lectiu que fa que tu i els teus col·legues d’equip tireu endavant, us ajudeu i us motiveu”, subratlla.

Llegeix-ne més
nov 12, 2018 admin (0)

Els cavalls vivien lliures en la natura, dedicant-se únicament a cercar aliment, quan els humans, en adonar-nos del seu potencial, vam decidir domesticar-los. Aleshores, els vam començar a  utilitzar com a mitjà de transport i també per feinejar al camp i al bosc, unes tasques que erosionaven els seus casquets que no estan anatòmicament dissenyats per trepitjar superfícies dures. La necessitat de ferrar-los, de posar-los sabates per protegir els seus peus, neix aquí. Posteriorment, amb la utilització del cavall per a les guerres, aquesta feina va passar a tenir una rellevància cabdal. A la Corona de Castella, els responsables de posar les ferradures als cavalls s’anomenaven albéitars, una paraula d’arrel àrab. En canvi, en els regnes de la Corona d’Aragó rebien el nom de manescals o manescals, un terme derivat de l’alemany. En els dos casos, els dos mots fan referència als veterinaris reials que tenien funcions diferents segons a quina corona pertanyessin; el catalanoaragonès atenia l’estabulació, doma, alimentació i sanitat dels cavalls, mentre que els del regne de Castella complien una funció exclusivament militar.

Amb els anys, l’ofici es va anar especialitzant cada cop més fins que van aparèixer els ferradors, que s’integraven dins el gremi de ferrers. Solien treballar als afores dels pobles, al costat dels camins i carreteres, perquè era el lloc on hi havia més trànsit de muntures i carruatges, i on tenien més feina. Els caps de setmana, l’activitat augmentava perquè la gent sortia més de viatge. Essència En l’actualitat, l’essència dels antics ferradors perdura. Continuen essent sabaters de cavalls, fent-los un calçat a mida anomenat ferradura, la sola que protegeix el casc que prevé del desgast excessiu i el resguarda del deteriorament. Ha de permetre que el cavall camini i troti correctament i corregeix lesions, malformacions, patologies, desequilibris, etc. Ara, els ferradors també els fan de podòlegs, als cavalls, perquè vetllen pel benestar dels seus peus gairebé d’ençà que neixen. Els poden arribar a fer, al llarg de la seva vida, diferents tipus de ferrats: ortopèdics, terapèutics, correctius. Els ferrats són necessaris quan el casc creix i això passa un cop han transcorregut entre sis i set setmanes. Abans, el farratge era molt més rústic perquè eren cavalls per treballar al bosc o al camp i ara són per diversió, passeig, oci i competició, i l’equí ha de gaudir d’una completa comoditat. Calçar l’animal amb la ferradura adequada a les seves característiques anatòmiques i funcionals, adaptant-les a cada casc i tenint en compte l’activitat que durà a terme (esportiva o de passeig, bàsicament), és el principal objectiu del ferrador. Les tècniques, les màquines i els materials emprats han canviat i fan una mica més fàcil la vida al ferrador, però continua essent un ofici cent per cent artesanal en què cada professional posa el seu toc personal. És una feina d’autor que mai podrà fer un robot. No hi ha dos ferradors iguals, com no hi ha dos cavalls iguals. A diferència del que passava abans, ara són ells, i no pas els cavalls, els que es desplacen: tots tenen una furgoneta en què carreguen tots els estris que necessiten i... a fer quilòmetres! Posar ferradures –no només a equins, sinó també a ases i muls- sembla una cosa senzilla, però no ho és. Es necessita una alta dosi de paciència, memòria visual, habilitat, experiència, una  connexió perfecta entre la ment i les mans, prudència, força física, saber estar, tranquil·litat...

Dos amics

L’ofici (avui dia, minoritari) s’aprenia de pares a fills o també anant d’aprenents. Ara és necessari un curs de dos anys que s’ofereix a la Seu d’Urgell i un mínim de 9 anys al costat d’un mestre. Una dita entre els mateixos ferradors diu: “S’ha d’aprendre dels bons i dels dolents, perquè dels pitjors aprens allò que no s’ha de fer”. Doncs això. No deixar de formar-se i assistir a congressos especialitzats, reciclar-se al cap i a la fi, és clau per no perdre pistonada. A la comarca del Pla de l’Estany tenim molt bons ferradors. A tall d’exemple, dos amics que es coneixen de ben petits i que, a més a més, van estudiar plegats: l’Oriol Marés, pertanyent a la quarta generació de ferradors, i en Màrius Alsius. Fa tretze anys que es dediquen a aquest ofici, l’un perquè la seva família ho duu a la sang (és fill d’en Jaume Marés, un referent mundial) i l’altre perquè a casa seva tenien cavalls i en veure ferrar-los s’hi va aficionar fins a convertir-ho en la seva professió, en la seva vida. “El benestar del cavall i treballar allà on et sents valorat, per mi aquesta és la meva principal satisfacció”, comenta l’Oriol. Per en Màrius, “veure que la teva feina realment serveix perquè els animals estiguin bé” és el que l’omple. Al llarg del temps, han viscut tota mena de situacions difícils. Una, de ben recent: “Estava ferrant un cavall per segon cop i vaig decidir no sedar-lo. A l’hora de clavar els claus, es va esverar massa, em va tirar contra la paret, etzibant-me coces a l’esquena. Jo, a terra, veia passar les seves potes a escassos mil·límetres de la meva cara. Aquell dia no tocava...”, explica en Màrius. Professió de risc En efecte, és una feina amb un grau de risc destacat. El simple volar d’una mosca pot desencadenar un comportament inesperat del cavall que pot tenir conseqüències importants. “No et pots confiar mai. Parlar de riscos laborals en la nostra professió és un acudit. Al final, són animals. Però també et pots cremar, perquè treballem amb temperatures de 1.300 graus, tallar, etc.”, subratllen. L’anècdota de l’Oriol és més amable: “Estava ferrant un cavall quan, a mitja feina, em diuen: compte, eh, que demà el vénen a provar i en pagaran 500.000 euros. En aquell moment, la meva resposta va ser: I això, no m’ho podies haver dit un cop hagués acabat?”. Solen ferrar entre tres i cinc cavalls al dia. Si tenen un ajudant, algun més. De mitjana, triguen una hora i mitja per cada animal. Uns 9 anys van trigar a començar a treballar sols, sense l’aixopluc del mestre. “Tenir un bon feeling amb l’equí ho és tot”, coincideixen. La seva primera vegada va ser complicada. “Vam trigar unes 4 hores!”, recorden. L’Oriol va debutar amb el cavall d’un amic ferrador, en Pepe; en Màrius, amb un cavall de casa seva: “Vaig acabar amb un mal d’esquena terrible!”. Els catalans, els millors del món No són gaires els professionals que hi ha a Catalunya. Els de la comarca es compten amb els dits d’una mà. La feina és dura. Malgrat tot, els catalans són els millors del món perquè no estan sotmesos a cap estil en concret, a cap escola. Amb el guiatge del banyolí Jaume Marés, un dels pioners, es van analitzar totes les tècniques utilitzades i es va elaborar una manera de fer pròpia que ha dut als ferradors catalans a ser, avui dia, un referent. Tots segueixen el camí del desaparegut mestre Jaume Marés, qui va ser ferrador de l’equip olímpic espanyol en quatre Jocs Olímpics.

Llegeix-ne més

Una nova Fira de Sant Martirià va néixer l’any 1979 després de la crisi que va amenaçar de fer-la desaparèixer. Calia reinventar-la i es va optar per donar més protagonisme al món del cavall.  D’aleshores ençà, la mostra, s’ha consolidat i s’ha fet gran en tots els sentits: en nombre d’edicions (40), en noves propostes per a tots els públics i en la xifra de visitants.

Crisi als anys setanta En els seus millors moments, la Fira de Sant Martirià aplegava milers de caps de bestiar rossam, bous, vaques o vedells, que es concentraven a la plaça de les Rodes. Malauradament, a mitjans dels anys setanta, la mecanització de l'agricultura i la crisi rural varen comportar el seu llanguiment. El 24 de novembre de 1978, la decadència era manifesta i la Revista de Banyoles (en el número de la segona quinzena de novembre) ho mostrava: “Enguany va ser més o menys com un divendres qualsevol (...). A les dues de la tarda, la plaça de les Rodes havia quedat disponible per l'aparcament acostumat de cotxe.La Fira es reinventa Calia, doncs, reinventar-la. Això va passar el 1979 i es va refer com a concurs d'animals de bestiar rossam. I es va donar més protagonisme al món del cavall. El nou organitzador va ser el Club Hípic de Banyoles, que l'hi va donar una nova concepció que, més o menys, perdura fins avui dia. Per al Club Hípic de Banyoles es tractava d’“una manifestació hípica a la vegada que acapara una dimensió comercial i folklòrica". Aquell any va haver-hi el primer Concurs d'Animals de Peu Rodó o de bestiar rossam. Varen participar-hi unes setanta bèsties. I es va procurar fer-la en diumenge (encara que la data no fos el 24 de novembre) per tal d'atraure més concurrència. Quaranta anys de Fira renovada Des de llavors, es deixa de fer el 24 de novembre i es busca fer-la coincidir en cap de setmana. En aquests quaranta anys s'ha potenciat aquesta nova Fira de Sant Martirià. S'hi ha implicat més l'Ajuntament de Banyoles i s'ha encarregat, des de 2007, la seva organització a una entitat constituïda específicament per a aquesta funció, l’Associació Fira de Sant Martirià (creada el 2006). Abans, a la dècada dels vuitanta, anava a càrrec de diferents entitats, englobades en una Comissió, com el Club Hípic de Banyoles, l'Associació de Comerciants de Banyoles, la Cooperativa Agrícola de Banyoles, la Cambra Agrària, l'Associació de Veïns de la plaça de les Rodes, els Joves Agricultors o l'AFRAC (Associació de Foment de la Raça Asinina Catalana). Fins a la dècada dels noranta el diumenge es feia el concurs i s'aprofitava el dissabte per inaugurar-la i fer altres actes festius, com ara sardanes, una festa infantil o alguna cercavila. L'afició creixent a la cria de cavalls va fer que a la Fira cada vegada es potenciés més el cavall esportiu, els cavalls de raça, les races productores de carn i els matxos i mules destinats a arrossegar troncs. Des de 1984 es va decidir reforçar el bestiar equí i decantar la Fira cap a una especialització en aquest tipus de bestiar: cavalls, eugues, ases i el burro català. El 1991 es va traslladar el lloc de celebració al passeig Dalmau i, finalment, el 1993 se situa al parc de la Draga, un lloc amb més capacitat. Tres dies Un gran canvi, però, es va produir el 1994, amb la incorporació a la Fira de Sant Martirià de Firestany, la fira pròpiament comercial (“multisectorial”), que havia començat fent-se durant la Festa de Sant Martirià i que posteriorment s'havia passat al juny. I s’incorporen les fires del Dibuix i la Pintura (abans a la plaça Major) i el Mercat d’Artesania. Amb el temps, la Fira s’ha allargat i dura tres dies (de divendres a diumenge). Actualment s’intenta atraure les escoles a la Fira (amb la visita els divendres) i es vol incorporar cada any algun aspecte o espectacle distintiu per tal d'atraure més públic. Ara la Fira de Sant Martirià conté una fira eqüestre, la mostra de races autòctones, Firestany, la fira d’artesania i la fira del dibuix i la pintura. Josep Grabuleda Sitjà Arxiver municipal

Llegeix-ne més

 Aquest 2018, la Fira de Sant Martirià de Banyoles arriba als 40 anys d’història amb una salut envejable que li permet mirar el futur amb optimisme. En una edició tan especial com aquesta, s’ha de reconèixer la feina feta per totes les persones que durant tot aquest temps han treballat perquè la Fira sigui el que és en l’actualitat: un referent del món del cavall i de les races autòctones dels Països Catalans arrelada completament al territori. Continuarem fent feina com fins ara perquè això no s’aturi aquí i perquè la gent de Banyoles, de la comarca i de tot Catalunya pugui continuar gaudint d’un esdeveniment per a tots els públics. Moltes gràcies a tothom!

Recuperada fa 39 anys, la de Sant Martirià és la Fira comarcal per excel·lència del Pla de l’Estany i de referència a la província de Girona en què també es reivindiquen els oficis tradicionals de la ramaderia i l’agricultura, i el paper clau que encara tenen a casa nostra. És una mostra plenament consolidada, arrelada a Banyoles i a la seva gent, que dinamitza el comerç de la ciutat. Representa un punt de trobada molt esperat per a tots aquells professionals que treballen en el sector agrari, però també pels milers de persones que la visiten cada any.

Amb l’objectiu d’augmentar l’interès i atraure més públic, sense trair la seva essència i el seu esperit tradicional, la Fira de Sant Martirià va fer l’any 2016 un pas endavant modificant la programació dedicada als cavalls. La nova i ferma aposta de futur van ser i continuaran sent els espectacles de doma de cavalls que tenen lloc en una nova pista de dimensions més reduïdes. El vessant artístic dels cavalls és el gran reclam de la nova Fira, que pretén exhibir la cara més brillant del món de l’hípica. Enguany, s’han tornat a programar xous eqüestres d’enorme bellesa i plasticitat dirigits a petits i grans. Us esperem a tots!

   Benvinguts a La Fira 2018!

 PROGRAMACIÓ 2018

Llegeix-ne més

Menut (de 250 a 320 gams), fa l’efecte que és més gran pel seu pit ample i arrodonit, i pel seu posat dret i esvelt. El seu cap és petit i un pèl quadrat, sense arestes, en forma d’avellana. El plomatge és enormement divers i es divideix en diferents varietats segons l’abundor i la distribució del color blanc. Per aquest motiu, és conegut com ‘el colom dels mil vestits’. De caràcter alegre, vivaç, actiu i manyac, és alhora desconfiat i reticent a posar-se en llocs aliens al seu colomar. Despert, sempre està alerta al més mínim moviment. Bon criador. D’ençà que el doctor Josep Antonín Cuatrecasas va estandarditzar la raça, es va revifar l’interès per aquest colom propi de Catalunya perquè, d’entre les 1.500 races de coloms que hi ha al món, la de vol català és la que dóna més joc als aficionats a la investigació genètica dels colors. No fa gaires anys va ratllar el llindar de l’extinció, però actualment s’ha aconseguit revertir la situació, tot i que encara falta recuperar moltes varietats, una feina que s’està fent conjuntament entre els socis del Club del Colom de Vol Català. Partint d’un tronc racial d’origen oriental (Índia, Turquia, Síria, Líban, Jordània i nord d’Egipte), va ser introduït a la península Ibèrica per l’intens comerç mediterrani dels Països Catalans durant els segles XII, XIII i XIV. Amb el temps, i mitjançant encreuaments amb altres races existents a Catalunya, es va anar obtenint el caràcter, la forma de volar, la morfologia actual i una immensa i bonica gamma de colors que configuren la raça actual. S’ha trobat una de les varietats més emblemàtiques d’aquest colom representada en un gravat del segle XIII i les primeres referències documentals les trobem el 1613. De bon començament, va ser seleccionat per al vol en estol (o vol en bàndol), una pràctica que era molt apreciada pel tipus de joc conegut com a ‘guerra de colomars’. La raça va gaudir del seu màxim esplendor a la Barcelona de finals del segle XIX. En aquella època, un de cada quatre terrats de la ciutat tenia un colomar dedicat a aquest joc, on els colomistes passaven hores amb els seus coloms i s’oblidaven durant una estona de les seves preocupacions. Durant la Guerra Civil i en els anys posteriors, el nombre d’exemplars es va reduir dràsticament fins a arribar gairebé a l’extinció. Guerra de colomars Com ja s’ha dit, la raça va ser utilitzada durant anys per les guerres de coloms. A mitjans i finals del segle XIX, l’afició estava molt estesa. Els afeccionats feien volar els coloms en esbart després d’haver-se passat hores ensinistrant-los en els colomars, unes grans estructures de fusta aixecades als terrats. Els colomistes solien tenir entre 150 i 200 individus que, obeint a palmes, espetecs i moviments de bandera, arrancaven a volar agrupant-se de seguida i elevant-se fins a formar un cercle o una el·lipse al voltant del seu colomar, fent diferents girs, sense allunyar-se mai prou perquè el seu propietari no els perdés de vista. Allò, que era ja un espectacle en si mateix, encara adquiria més emoció quan, de sobte, apareixia al cel l’estol d’un colomar proper aviat a l’aire en el moment oportú per un colomista rival. Quan coincidien les òrbites dels dos estols, es formava un gran grup i el desafiament ja estava servit... Després d’haver deixat volar plegats els dos esbarts una bona estona, es produïa la crida (simultània, moltes vegades, i a través d’un so convingut que les aus associaven al repartiment de gra) i, llavors, els coloms més veterans tiraven cap al seu colomar, arrossegant en la seva ràpida maniobra algun despistat o inexpert animal del bàndol contrari que apareixia a la lleixa d’entrada equivocada. La resta de feina l’acabava de fer un enginyós sistema de politges i comportes establert a l’entrada superior. Un cop ben analitzada la qualitat de la peça, i en funció de les relacions amb el colomista vençut, se li tornava el captiu, es canviava per un rescat en metàl·lic prèviament acordat o s’amagava per aparellar-la. Si les relacions no eren amistoses, no es tornava el presoner i, fins i tot, s’arribava a donar-li mort. Aquell frenesí competitiu responia a la rivalitat per comprovar quin estol tenia uns patrons i colors més perfectes, quin colomista exhibia una millor habilitat per maniobrar el bàndol en l’aire i en les picardies per tancar les contràries. Els esperits d’aquells homes quedaven presos de la màgia dels seus coloms, dels seus dibuixos, dels seus colors, de l’estètica única dels seus bàndols en vol. El 1990 s’inicià un procés de recuperació per part d’uns pocs criadors que s’ha vist recompensat en l’actualitat amb la consolidació d’algunes de les varietats més típiques (l’enter, el cap de frare, el mongí, el girat, el cua blanc, el xarel·lo o el cap i cua). A més de la seva terra d’origen, aquest colom sempre ha estat molt apreciat a les Illes Balears i a València. Avui dia, la raça s’ha escampat entre els afeccionats a la cria de coloms i es poden trobar a França, Alemanya, Anglaterra, els Estats Units, Portugal i Holanda.

Llegeix-ne més

El cavall sempre ha estat un animal admirat pels homes, sigui per la seva força o per l’elegància innata del seu cos. El desig de domar-lo ha fet possible el desenvolupament d’un seguit de tècniques al llarg del temps destinades a sotmetre’l. Un estudi realitzat fa pocs anys per la Universitat d’Exeter (Anglaterra) i publicat a la revista Science revela que els cavalls es van començar a ensinistrar fa uns 5.500 anys per l’antiga cultura Botai, localitzada en el que és ara el Kazakhstan. Va ser un avenç molt important que va tenir un gra impacte en la història, ja que va revolucionar el transport, les guerres i l’economia. L’ensinistrament va convertir els cavalls en animals més intel·ligents, tot i que van haver de pagar un alt preu genètic. La doma és l’art d’ensenyar a un cavall a ser dòcil, equilibrat i obedient mitjançant l’establiment d’un sistema de pautes entre l’equí i el genet. Tradicionalment, sempre s’ha aplicat la metodologia de la doma clàssica, un seguit de pràctiques que es fonamenten en la por i la submissió del cavall cap a la persona, cap a l’ensinistrador. Origen Té el seu origen en les escoles renaixentistes sorgides els segles XVI i XVII en què l’equitació va passar a ser reconeguda com un art i no només com un seguit d’exercicis amb finalitat bel·licistes. Temps abans, Xenofont, que fou un escriptor, historiador i militar cèlebre a Grècia, ja havia redactat dues obres en els segles III i IV abans de Crist sobre l’ensinistrament dels cavalls posant l’accent en el bon tracte envers els animals. A poc a poc, i a còpia d’anys, va emergir una nova manera de fer en contraposició a la clàssica, una nova via batejada com a doma natural. Les primeres dades que s’obtenen sobre la també anomenada doma racional o doma índia daten de fa molts segles. Les tècniques que s’utilitzen en l’actualitat ja s’aplicaven a Sud-amèrica pels indígenes, que consideraven els cavalls com uns animals essencials per a la seva supervivència i progrés. Únicament amb l’ajuda del seu cos, el domador era capaç d’amansar-los amb moviments i senyals. Es té constància també que els indis nord-americans tenien com a màxim objectiu que els poltres els tinguessin confiança perquè això els donava seguretat. Veneraven els cavalls com un animal sagrat i els respectaven fins que es creava un vincle difícil de trencar. Posteriorment, a Europa se certifiquen casos en què alguns cavallers aconseguien una relació molt especial amb les seves muntures sense emprar tècniques violentes d’ensinitrament. D’aquesta manera, aconseguien que els cavalls fessin un tipus de moviments sorprenents en plena batalla que els permetia sortir vencedors dels combats. Difusió A mitjans dels anys 80 es comença a difondre amb molta força la doma natural arreu del món per grans mestres que coincidien en el fet que, per ensinistrar un cavall, el genet s’havia de posar del seu bàndol, ajudant-lo i comprenent les seves pors. La doma natural s’entén com un concepte global, però pel damunt de tot és una filosofia. Existeixen gairebé tants mètodes com professionals que s’hi dediquen, però tots comparteixen uns punts coincidents perfectament identificables. En primer lloc, s’ha d’establir una línia de diàleg gestual amb el cavall perquè és així com es comuniquen entre ells. Per aquest motiu és bàsic conèixer en profunditat les seves pautes de comportament en estat salvatge. També és molt important que el genet assumeixi el paper de líder (com si fos el cavall dominant de la manada) i no pas de dominador. Exercir el lideratge sobre l’animal és la base de la doma natural perquè si no veu així al genet, mai el seguirà de forma voluntària. L’obediència es converteix en alguna cosa tan senzilla com seguir al líder de la manada en plena natura. Per tant, la violència, els xiscles i els cops perden tota la seva utilitat. Finalment, la base de tot és aconseguir la confiança mútua entre cavall i persona, establir una relació d’amistat, de cordialitat, que l’animal estigui alegre i relaxat. Els experts consideren que la doma clàssica i la doma natural són compatibles, ja que comparteixen un mateix objectiu: aconseguir un cavall equilibrat, dòcil, atent i sensible. L’única diferència rau en el fet que la natural intenta amollar l’home al cavall, i la clàssica aposta justament pel contrari. Dos camins per arribar a un mateix destí.

Llegeix-ne més

El popular Santi Serra actuarà diumenge a la Fira de Sant Martirià. És un enamorat dels cavalls, els quals ensinistra emprant només la veu i els gestos perquè actuïn en espectacles, anuncis de televisió i fins i tot en pel·lícules. Els equins acaben fent coses tan insospitades com ara ballar, parlar o pintar quadres. Nascut a Manlleu el 1988, va saltar a la fama quan va guanyar el programa de Telecinco ‘Tú sí que vales’. A la petita pantalla també va formar part del jurat de ‘Vaya fauna’. L’èxit a Europa li va arribar arran d’imposar-se en un programa televisiu a Alemanya. Respecte a la publicitat, ha participat en anuncis d’Adidas, Euromillón, Qatar Airways, Movistar, Vodafone, Desigual, Sònar, Sony Ericson, Coca-Cola i Volkswagen. Per aquest últim, produït per l’estudi Garbarz & Partner i que només es va emetre a Alemanya, es va endur dos guardons al Cannes Lions, el festival internacional de la creativitat; un lleó d’or per la idea de l’espot i un de bronze per la seva bona execució. Pel que fa als videoclips musicals, ha treballat amb artistes com ara Shakira i grups com ara Love of Lesbian. De tota la vida L’afició li ve de tota la vida, ja que els seus pares eren criadors de cavalls àrabs de competició, en la modalitat de morfològic, raids i carreres. Va començar fent ‘rodeos’, però de seguida (a 15 anys) es va adonar que havia de fer un pas endavant i va apostar pels espectacles. D’aquí va néixer l’empresa Sercam Shows, especialitzada en els xous amb cavalls i en el rodatge d’anuncis publicitaris amb tot tipus d’animals. De fet, les bestioles d’en Santi apareixen en el 80% dels espots realitzats a Espanya. Ha actuat a tot el món i en escenaris de tot tipus (teatres, centres comercials, platós de televisió, platges) davant de fins a 12.000 persones. Actualment, compta amb uns 7 cavalls, diferents gossos, àligues i falcons per fer els seus espectacles. Les idees per crear-los li brollen constantment de la ment i, per a ell, res és impossible. Innovar l’apassiona. Sorprendre, deixar bocabadat el públic. Va voler que un cavall volés i fes una coreografia aèria i ho va aconseguir penjant-lo d’uns arnesos i una grua. Impressionant, no?

Llegeix-ne més

L'Ajuntament de Banyoles i l'Associació de la Fira de Sant Martirià han fet un balanç molt positiu de la celebració de la 38a edició, que va tenir lloc els dies 18, 19 i 20 de novembre. El gruix de les propostes es va concentrar el cap de setmana amb la principal novetat dels espectacles eqüestres professionals, dissabte a la tarda i al vespre, i diumenge al matí. Concretament, segons dades del consistori, unes 250 persones van assistir a l’espectacle de dissabte al vespre i més de 400 el diumenge al matí. En total, doncs, més de 600 persones van presenciar en directe les evolucions dels equins en la nova carpa que es va instal·lar per a l'ocasió. La regidora de Turisme i Promoció Econòmica de l'Ajuntament de Banyoles, Joana Vilà, ha valorat l’afluència de gent als diferents espais i propostes, i el canvi d’ubicació de la Fira del Dibuix i la Pintura, a la part de dalt del pavelló. Tot i això, el consistori s’ha anotat un seguit de millores a tenir en compte per a l’edició de l’any que ve. Entre d’altres, la senyalització i la il·luminació del pavelló o la instal·lació de més lavabos portàtils. Pel que fa als espectacles eqüestres, que es duien a terme per primer cop, s’estudiarà la millora del tancat de la pista i la gestió del control d’entrades i sortides. Es calcula que unes 30 mil persones s’han passejat aquest cap de setmana pels diferents espais de la Fira.

Llegeix-ne més