Archive for the ‘General’ Category

Ets aquí: Home » General » "

Menut (de 250 a 320 gams), fa l’efecte que és més gran pel seu pit ample i arrodonit, i pel seu posat dret i esvelt. El seu cap és petit i un pèl quadrat, sense arestes, en forma d’avellana. El plomatge és enormement divers i es divideix en diferents varietats segons l’abundor i la distribució del color blanc. Per aquest motiu, és conegut com ‘el colom dels mil vestits’. De caràcter alegre, vivaç, actiu i manyac, és alhora desconfiat i reticent a posar-se en llocs aliens al seu colomar. Despert, sempre està alerta al més mínim moviment. Bon criador. D’ençà que el doctor Josep Antonín Cuatrecasas va estandarditzar la raça, es va revifar l’interès per aquest colom propi de Catalunya perquè, d’entre les 1.500 races de coloms que hi ha al món, la de vol català és la que dóna més joc als aficionats a la investigació genètica dels colors. No fa gaires anys va ratllar el llindar de l’extinció, però actualment s’ha aconseguit revertir la situació, tot i que encara falta recuperar moltes varietats, una feina que s’està fent conjuntament entre els socis del Club del Colom de Vol Català. Partint d’un tronc racial d’origen oriental (Índia, Turquia, Síria, Líban, Jordània i nord d’Egipte), va ser introduït a la península Ibèrica per l’intens comerç mediterrani dels Països Catalans durant els segles XII, XIII i XIV. Amb el temps, i mitjançant encreuaments amb altres races existents a Catalunya, es va anar obtenint el caràcter, la forma de volar, la morfologia actual i una immensa i bonica gamma de colors que configuren la raça actual. S’ha trobat una de les varietats més emblemàtiques d’aquest colom representada en un gravat del segle XIII i les primeres referències documentals les trobem el 1613. De bon començament, va ser seleccionat per al vol en estol (o vol en bàndol), una pràctica que era molt apreciada pel tipus de joc conegut com a ‘guerra de colomars’. La raça va gaudir del seu màxim esplendor a la Barcelona de finals del segle XIX. En aquella època, un de cada quatre terrats de la ciutat tenia un colomar dedicat a aquest joc, on els colomistes passaven hores amb els seus coloms i s’oblidaven durant una estona de les seves preocupacions. Durant la Guerra Civil i en els anys posteriors, el nombre d’exemplars es va reduir dràsticament fins a arribar gairebé a l’extinció. Guerra de colomars Com ja s’ha dit, la raça va ser utilitzada durant anys per les guerres de coloms. A mitjans i finals del segle XIX, l’afició estava molt estesa. Els afeccionats feien volar els coloms en esbart després d’haver-se passat hores ensinistrant-los en els colomars, unes grans estructures de fusta aixecades als terrats. Els colomistes solien tenir entre 150 i 200 individus que, obeint a palmes, espetecs i moviments de bandera, arrancaven a volar agrupant-se de seguida i elevant-se fins a formar un cercle o una el·lipse al voltant del seu colomar, fent diferents girs, sense allunyar-se mai prou perquè el seu propietari no els perdés de vista. Allò, que era ja un espectacle en si mateix, encara adquiria més emoció quan, de sobte, apareixia al cel l’estol d’un colomar proper aviat a l’aire en el moment oportú per un colomista rival. Quan coincidien les òrbites dels dos estols, es formava un gran grup i el desafiament ja estava servit... Després d’haver deixat volar plegats els dos esbarts una bona estona, es produïa la crida (simultània, moltes vegades, i a través d’un so convingut que les aus associaven al repartiment de gra) i, llavors, els coloms més veterans tiraven cap al seu colomar, arrossegant en la seva ràpida maniobra algun despistat o inexpert animal del bàndol contrari que apareixia a la lleixa d’entrada equivocada. La resta de feina l’acabava de fer un enginyós sistema de politges i comportes establert a l’entrada superior. Un cop ben analitzada la qualitat de la peça, i en funció de les relacions amb el colomista vençut, se li tornava el captiu, es canviava per un rescat en metàl·lic prèviament acordat o s’amagava per aparellar-la. Si les relacions no eren amistoses, no es tornava el presoner i, fins i tot, s’arribava a donar-li mort. Aquell frenesí competitiu responia a la rivalitat per comprovar quin estol tenia uns patrons i colors més perfectes, quin colomista exhibia una millor habilitat per maniobrar el bàndol en l’aire i en les picardies per tancar les contràries. Els esperits d’aquells homes quedaven presos de la màgia dels seus coloms, dels seus dibuixos, dels seus colors, de l’estètica única dels seus bàndols en vol. El 1990 s’inicià un procés de recuperació per part d’uns pocs criadors que s’ha vist recompensat en l’actualitat amb la consolidació d’algunes de les varietats més típiques (l’enter, el cap de frare, el mongí, el girat, el cua blanc, el xarel·lo o el cap i cua). A més de la seva terra d’origen, aquest colom sempre ha estat molt apreciat a les Illes Balears i a València. Avui dia, la raça s’ha escampat entre els afeccionats a la cria de coloms i es poden trobar a França, Alemanya, Anglaterra, els Estats Units, Portugal i Holanda.

Llegeix-ne més

El cavall sempre ha estat un animal admirat pels homes, sigui per la seva força o per l’elegància innata del seu cos. El desig de domar-lo ha fet possible el desenvolupament d’un seguit de tècniques al llarg del temps destinades a sotmetre’l. Un estudi realitzat fa pocs anys per la Universitat d’Exeter (Anglaterra) i publicat a la revista Science revela que els cavalls es van començar a ensinistrar fa uns 5.500 anys per l’antiga cultura Botai, localitzada en el que és ara el Kazakhstan. Va ser un avenç molt important que va tenir un gra impacte en la història, ja que va revolucionar el transport, les guerres i l’economia. L’ensinistrament va convertir els cavalls en animals més intel·ligents, tot i que van haver de pagar un alt preu genètic. La doma és l’art d’ensenyar a un cavall a ser dòcil, equilibrat i obedient mitjançant l’establiment d’un sistema de pautes entre l’equí i el genet. Tradicionalment, sempre s’ha aplicat la metodologia de la doma clàssica, un seguit de pràctiques que es fonamenten en la por i la submissió del cavall cap a la persona, cap a l’ensinistrador. Origen Té el seu origen en les escoles renaixentistes sorgides els segles XVI i XVII en què l’equitació va passar a ser reconeguda com un art i no només com un seguit d’exercicis amb finalitat bel·licistes. Temps abans, Xenofont, que fou un escriptor, historiador i militar cèlebre a Grècia, ja havia redactat dues obres en els segles III i IV abans de Crist sobre l’ensinistrament dels cavalls posant l’accent en el bon tracte envers els animals. A poc a poc, i a còpia d’anys, va emergir una nova manera de fer en contraposició a la clàssica, una nova via batejada com a doma natural. Les primeres dades que s’obtenen sobre la també anomenada doma racional o doma índia daten de fa molts segles. Les tècniques que s’utilitzen en l’actualitat ja s’aplicaven a Sud-amèrica pels indígenes, que consideraven els cavalls com uns animals essencials per a la seva supervivència i progrés. Únicament amb l’ajuda del seu cos, el domador era capaç d’amansar-los amb moviments i senyals. Es té constància també que els indis nord-americans tenien com a màxim objectiu que els poltres els tinguessin confiança perquè això els donava seguretat. Veneraven els cavalls com un animal sagrat i els respectaven fins que es creava un vincle difícil de trencar. Posteriorment, a Europa se certifiquen casos en què alguns cavallers aconseguien una relació molt especial amb les seves muntures sense emprar tècniques violentes d’ensinitrament. D’aquesta manera, aconseguien que els cavalls fessin un tipus de moviments sorprenents en plena batalla que els permetia sortir vencedors dels combats. Difusió A mitjans dels anys 80 es comença a difondre amb molta força la doma natural arreu del món per grans mestres que coincidien en el fet que, per ensinistrar un cavall, el genet s’havia de posar del seu bàndol, ajudant-lo i comprenent les seves pors. La doma natural s’entén com un concepte global, però pel damunt de tot és una filosofia. Existeixen gairebé tants mètodes com professionals que s’hi dediquen, però tots comparteixen uns punts coincidents perfectament identificables. En primer lloc, s’ha d’establir una línia de diàleg gestual amb el cavall perquè és així com es comuniquen entre ells. Per aquest motiu és bàsic conèixer en profunditat les seves pautes de comportament en estat salvatge. També és molt important que el genet assumeixi el paper de líder (com si fos el cavall dominant de la manada) i no pas de dominador. Exercir el lideratge sobre l’animal és la base de la doma natural perquè si no veu així al genet, mai el seguirà de forma voluntària. L’obediència es converteix en alguna cosa tan senzilla com seguir al líder de la manada en plena natura. Per tant, la violència, els xiscles i els cops perden tota la seva utilitat. Finalment, la base de tot és aconseguir la confiança mútua entre cavall i persona, establir una relació d’amistat, de cordialitat, que l’animal estigui alegre i relaxat. Els experts consideren que la doma clàssica i la doma natural són compatibles, ja que comparteixen un mateix objectiu: aconseguir un cavall equilibrat, dòcil, atent i sensible. L’única diferència rau en el fet que la natural intenta amollar l’home al cavall, i la clàssica aposta justament pel contrari. Dos camins per arribar a un mateix destí.

Llegeix-ne més

El popular Santi Serra actuarà diumenge a la Fira de Sant Martirià. És un enamorat dels cavalls, els quals ensinistra emprant només la veu i els gestos perquè actuïn en espectacles, anuncis de televisió i fins i tot en pel·lícules. Els equins acaben fent coses tan insospitades com ara ballar, parlar o pintar quadres. Nascut a Manlleu el 1988, va saltar a la fama quan va guanyar el programa de Telecinco ‘Tú sí que vales’. A la petita pantalla també va formar part del jurat de ‘Vaya fauna’. L’èxit a Europa li va arribar arran d’imposar-se en un programa televisiu a Alemanya. Respecte a la publicitat, ha participat en anuncis d’Adidas, Euromillón, Qatar Airways, Movistar, Vodafone, Desigual, Sònar, Sony Ericson, Coca-Cola i Volkswagen. Per aquest últim, produït per l’estudi Garbarz & Partner i que només es va emetre a Alemanya, es va endur dos guardons al Cannes Lions, el festival internacional de la creativitat; un lleó d’or per la idea de l’espot i un de bronze per la seva bona execució. Pel que fa als videoclips musicals, ha treballat amb artistes com ara Shakira i grups com ara Love of Lesbian. De tota la vida L’afició li ve de tota la vida, ja que els seus pares eren criadors de cavalls àrabs de competició, en la modalitat de morfològic, raids i carreres. Va començar fent ‘rodeos’, però de seguida (a 15 anys) es va adonar que havia de fer un pas endavant i va apostar pels espectacles. D’aquí va néixer l’empresa Sercam Shows, especialitzada en els xous amb cavalls i en el rodatge d’anuncis publicitaris amb tot tipus d’animals. De fet, les bestioles d’en Santi apareixen en el 80% dels espots realitzats a Espanya. Ha actuat a tot el món i en escenaris de tot tipus (teatres, centres comercials, platós de televisió, platges) davant de fins a 12.000 persones. Actualment, compta amb uns 7 cavalls, diferents gossos, àligues i falcons per fer els seus espectacles. Les idees per crear-los li brollen constantment de la ment i, per a ell, res és impossible. Innovar l’apassiona. Sorprendre, deixar bocabadat el públic. Va voler que un cavall volés i fes una coreografia aèria i ho va aconseguir penjant-lo d’uns arnesos i una grua. Impressionant, no?

Llegeix-ne més

L'Ajuntament de Banyoles i l'Associació de la Fira de Sant Martirià han fet un balanç molt positiu de la celebració de la 38a edició, que va tenir lloc els dies 18, 19 i 20 de novembre. El gruix de les propostes es va concentrar el cap de setmana amb la principal novetat dels espectacles eqüestres professionals, dissabte a la tarda i al vespre, i diumenge al matí. Concretament, segons dades del consistori, unes 250 persones van assistir a l’espectacle de dissabte al vespre i més de 400 el diumenge al matí. En total, doncs, més de 600 persones van presenciar en directe les evolucions dels equins en la nova carpa que es va instal·lar per a l'ocasió. La regidora de Turisme i Promoció Econòmica de l'Ajuntament de Banyoles, Joana Vilà, ha valorat l’afluència de gent als diferents espais i propostes, i el canvi d’ubicació de la Fira del Dibuix i la Pintura, a la part de dalt del pavelló. Tot i això, el consistori s’ha anotat un seguit de millores a tenir en compte per a l’edició de l’any que ve. Entre d’altres, la senyalització i la il·luminació del pavelló o la instal·lació de més lavabos portàtils. Pel que fa als espectacles eqüestres, que es duien a terme per primer cop, s’estudiarà la millora del tancat de la pista i la gestió del control d’entrades i sortides. Es calcula que unes 30 mil persones s’han passejat aquest cap de setmana pels diferents espais de la Fira.

Llegeix-ne més

La Fira de Sant Martirià acull, per primera vegada en la seva densa història, una exhibició d’Agility puntuable pel campionat del 2017 que organitza el Club del Gos d’Atura Català que tindrà lloc el diumenge 20 de novembre a partir de les 11 del matí. Sens dubte, una excel·lent ocasió per gaudir d’un esport caní que consisteix a dirigir un gos sobre una sèrie d'obstacles (salts, túnels, passarel·la, rampa, balancí) que ha de superar de la manera més exacta possible i competint contra rellotge, sense corretja, incentius o joguines.

El guia no pot tocar el gos ni els obstacles, excepte de manera accidental, i el control rau en la veu, els senyals manuals i el llenguatge corporal. Per tant, és essencial que l’animal estigui ben entrenat perquè la base de l’Agility és la disciplina i l’obediència. Un jutge dissenya l’ordre en què el gos haurà de completar el circuit conforme al reglament i marca els obstacles amb números que els guies han d’estudiar i recordar per a transmetre’ls després a l’animal, quan ambdós competeixin a la pista.

Catalunya és pionera en aquest esport caní tan divertit. L’any 1992, la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat va inscriure el Club Caní Catalunya de Vilassar de Mar com el primer club esportiu d’Agility al país, i el 2009 es va reconèixer oficialment la Federació Catalana d’Agility (FCAG), la primera de tot Espanya i d’Europa.

programa-agility
 

Llegeix-ne més

A la Fira de Sant Martirià d’enguany es podran presenciar els millors números eqüestres dels millors artistes europeus del moment en el marc d’una programació dedicada als cavalls que s’ha modificat de soca-rel per adaptar-la als nous temps. Innovadors, dinàmics, atrevits, frescos i divertits. Breus números encadenats en què s’aconsegueix captivar i involucrar els espectadors. Així són els xous que es veuran a la carpa del parc de la Draga. assire-becar Els  cavalls mostren un gran ventall d’habilitats guiats només pels peus i la veu de l’ensinistrador, aconseguint crear un ambient màgic que estremeix el públic per la seva creativitat i bellesa. Tot plegat, esquitxat amb pinzellades còmiques que agraden especialment als més petits. La programació abasta quatre números eqüestres ben diferents, però amb una característica comuna: l’alta qualitat.

Els artistes  

Florin Cristinel Harabor, de nacionalitat francesa és considerat com un gran mestre en volteig cosac i posta hongaresa, mentre que el també francès Guillaume Assire-Becar fusiona l’art i l’humor en una posada en escena singular, original i atrevida. El català Lluís Pell es dedica a la cria de cavalls de pura raça espanyola i al seu entrenament amb doma natural i doma clàssica. Finalment, el grup Excalibur realitza tornejos medievals amb cavalls des de fa temps amb un nivell de realisme i espectacularitat sorprenents.

Per no perdre-s'ho!

INFORMACIÓ VENDA D'ENTRADES

fira-sant-martiria-banyoles-espectacle-cavallsfira-sant-martiria-banyoles-espectacle-cavalls
 

Llegeix-ne més

La Fira de Sant Martirià convida des de fa dos anys exemplars d’animals de races autòctons de zones pròximes per gaudir de l’oportunitat de conèixer-les ‘in situ’. L’any 2014 la regió convidada va ser les Illes Balears, mentre que l’any passat ens van visitar bestiar del País Basc. Per a l’edició d’enguany, s’hi podran veure races autòctones de l’Aragó, un territori limítrof amb Catalunya la capital del qual és Saragossa, que té una superfície de 47.720 quilòmetres quadrats i 1.277.471 d’habitants.

Segons els últims registres, a l’Aragó existeixen 15 races autòctones reconegudes de forma oficial, algunes d’elles en perill d’extinció, com ara les ovelles Churra Tensina i l’Ansotana, el cavall Hispà-Bretó o la gallina del Sobrarbe. Per contra, la cabra Moncaina ha experimentat una recuperació espectacular en els darrers anys. Una de les races més conegudes és, possiblement, la vaca Serrana de Terol, originària del sud. No obstant això, la més estesa és la Parda de Muntanya, amb més de 28.000 exemplars. A la província de Terol també es localitzen la Gallina Serrana i l’Ovella Ojinegra i la Rasa Aragonesa. Al marge d’aquestes, hi ha quatre altres races pendents de reconeixement oficial, com ara el Can de Chira, el gos pastor aragonès, el gall dindi d’Osca, la gallina serrana de Terol i l’ovella Merina de les Muntanyes Universals.

Alguns exemplars d’aquestes races es veuran al Parc de la Draga de Banyoles els dies 18, 19 i 20 de novembre.  

Llegeix-ne més

Sabíeu que durant la Fira de Sant Martirià ja és tradició que s’hi faci una exposició monogràfica i tingui lloc una trobada de criadors de gallines pertanyents a l’Associació d’Avicultors de la Raça Flor d’Ametller (ARFA)? Doncs enguany s’arriba a la sisena edició i se celebrarà el diumenge 20 de novembre a partir de les 10 del matí al parc de la Draga. El programa ja està tancat i consta d’una presentació del manual de selecció, de consultes veterinàries, d’un espai pràctic de debat i d’assessorament per a la selecció d’animals i, finalment, l’intercanvi de gallines d’aquesta raça entre els socis. Sens dubte, es tracta d’una molt bona oportunitat per conèixer una mica més aquesta gallina peculiar autòctona de Catalunya.

Des de fa molts anys que es cria en zones rurals i es caracteritza per ser una gallina de mida reduïda, elegant i desperta, de diferents colors de base, però sempre clapada de blanc, recordant els pètals de les flors de l'ametller. La seva gran utilitat en el galliner ha estat sempre la de covar, tant els seus propis ous com els d'altres espècies. Destaca també pel seu caràcter dòcil, raó per la qual és un animal molt fàcil de criar. Des de fa poc temps es va iniciar la seva recuperació i selecció, ja que el nombre d'exemplars era molt escàs i es temia per la seva desaparició. A l’ARFA treballen per unir els criadors i garantir la conservació d’una gallina que és molt catalana, que és molt de casa nostra.

 fulleto-trobada-de-criadors-02

Llegeix-ne més

L'origen d'aquesta raça pròpia i, per tant, patrimoni natural de Catalunya, és el mateix que el dels altres gossos de pastura de les altes muntanyes europees: provenen dels gossos asiàtics arribats amb les invasions de bàrbars orientals i escampats pels romans. El gos d’atura català és, morfològicament, molt semblant al Bergamasc (Itàlia) i es feia servir per vigilar els ramats a la zona del Pirineu durant el dia per la transhumància (migració estacional a la recerca de les pastures). Durant generacions, se l'ha seleccionat per treballar i per això és extraordinàriament llest, amic de l'home i fàcil d'ensinistrar. Tanmateix, no és una d'aquelles races tristes que sempre esperen ordres. El gos d'atura té un punt d'independència, d'alegria, de murrieria, d’iniciativa, sempre dins els paràmetres de l’obediència. Com que és alegre, fa molta companyia i es guanya en poc temps a les persones. Aquesta és la seva principal utilitat avui en dia. El gos d’atura català pot presumir de ser una raça pura, és a dir, que no ha patit cap modificació durant la seva existència. I cap raça ho pot dir, això. Un exemplar actual és idèntic a un de 1929. IMG_6725 Després de la Guerra Civil (1936-1939), va ésser impossible frenar la davallada del nombre d’exemplars pel fet que molta gent del camp va marxar a les ciutats  a treballar. A sobre, l’arribada del turisme als Pirineus   va provocar la introducció de races foranes i el gos d'atura va ser infravalorat i es va anar abandonant i barrejant amb altres races. Però un bon dia de 1974, amb 17  anys, qui escriu aquestes línies era al llit amb grip i la meva mare em va regalar una enciclopèdia anglesa especialitzada traduïda al castellà en què apareixien totes les races de gos conegudes. Entre elles hi havia la nostra i li donava la mateixa importància que el pastor alemany o el pastor suïs, per posar dos exemples. ‘Això no pot ser’, em vaig dir. Així doncs, em vaig  llevar del llit d’una revolada i vaig posar-me a fer trucades. Uns dies després ens vam reunir quatre entusiastes dels animals amb una única missió: recuperar la nostra raça autòctona de gos. Vam    buscar i trobar exemplars purs a algunes granges, uns 50 en total, i a partir d’aquests registres inicials vam començar la recuperació de la raça respectant escrupolosament els aspectes estètics i morfològics, i mirant de millorar-ne el caràcter. Això sí, sense perdre les característiques del gos de treball. I la cosa va funcionar. La sang i el tipisme d’aquells gossos corre per les venes dels gossos d’avui i han marcat per sempre més la raça. Actualment, a Catalunya deuen haver-hi uns 4.500 gossos d’atura i uns 5.000 arreu del món repartits en països com ara Alemanya, França, Itàlia, Anglaterra, Finlàndia, Holanda, Israel, Japó i Mèxic. La primera exposició monogràfica es va fer a Banyoles el 1980, i gairebé  paral·lelament, vam crear el Club del Gos d’Atura Català. D’allò ja fa 35 anys i, també hem fet parada a Campllong, al Montseny, a Barcelona, a Puigcerdà o a Ripoll. Darrerament, la seu permanent és la ciutat de l’estany. Enguany, el monogràfic, per primer cop, tindrà lloc dins la Fira de Sant Martirià perquè la mostra de races autòctones ha anat agafant embranzida i és de lògica i justícia que també s’hi exposi l’única raça autòctona de Catalunya reconeguda que porta el nom del país arreu del planeta. També per primer cop es farà en dissabte perquè sempre s’ha fet en diumenge. Us hi esperem a tots!

Llegeix-ne més

La hipoteràpia utilitza el moviment del pas del cavall per tractar persones amb diferents afeccions físiques i mentals. El caràcter afable i perceptiu de l’equí juga un paper molt important perquè els resultats obtinguts siguin tan bons.

Liz Härtel era una gran practicant de l’equitació a la seva Dinamarca natal quan el 1943, a l’edat de setze anys, va contraure la poliomielitis. Durant un llarg període de temps, la malaltia li va impedir moure’s, però Liz no es va donar per vençuda i va decidir lluitar. Es va prometre que tornaria a tenir mobilitat a les cames i que tornaria a caminar. Així doncs, va deixar aparcades la cadira de rodes i les crosses en un racó de casa seva, i en contra de la voluntat de la seva família i de l’equip mèdic que l’atenia, va recuperar la vella afició de muntar a cavall. Va posar-hi coratge i esforç, i nou anys més tard va guanyar una medalla de plata en ensinistrament en els Jocs Olímpics d’Hèlsinki (1952). El públic només va adonar-se de les conseqüències físiques que li havia produït la poliomielitis a Liz quan va baixar del seu cavall i es va valdre de dos bastons canadencs per pujar al podi a recollir la medalla. Quatre anys després, en els Jocs Olímpics de Melbourne, va sumar la segona medalla de plata del seu palmarès en la mateixa disciplina. Cavall_1 El cas de Liz Härtel és paradigmàtic en el món de la hipoteràpia perquè la seva història va aconseguir despertar, finalment, l’interès de la medicina empírica en l’efecte beneficiós del moviment del cavall sobre les persones, que ja es coneixia des   de l’època antiga. En efecte, els grecs aconsellaven l’equitació per millorar l’estat anímic dels malalts terminals, i en el segle VII també es receptava per combatre la gota, una malaltia que en aquella època va causar estralls. Les primeres dades contrastades arriben el 1875, any en què el neuròleg francès Chassiagnac va adonar-se, corroborar  i demostrar que els pacients paraplègics o amb trastorns neurològics milloraven l’equilibri, les articulacions i el control muscular. Resposta No obstant això, l’auge de la hipoteràpia no va arribar fins als anys 50 i 60, principalment a Alemanya. Des d’aleshores s’utilitza el mètode actual basat en l’establiment d’una relació directa entre el moviment del cavall i la resposta del pacient. La hipoteràpia va saltar a posteriori d’Europa als Estats Units i Canadà, on va augmentar la seva importància en la dècada dels 70, per tornar al vell continent, on països com Itàlia, França o Alemanya compten avui en dia amb més de 30 anys d’experiència en aquest camp. A Catalunya, aquesta teràpia s’ha anat introduït progressivament des de fa poc temps, tot i que ja existeix un reconeixement generalitzat respecte als beneficis que aporta. Cada vegada són més els centres especialitzats (prop de Banyoles també se’n troben) i els particulars afectats que s'interessen per aquest tractament i que l’incorporen en el seu programa de recuperació. Però què és exactament la hipoteràpia? La paraula prové del grec Hippos (cavall) i es refereix a l’alternativa terapèutica basada en la utilització del moviment del cavall per tractar diferents afeccions físiques i mentals que ha obtingut mo lt bons resultats. S’han donat casos de nens autistes que no mostraven cap tipus d’estimació pels seus familiars que han acabat abraçant el seu cavall, o joves en cadira de rodes que han aconseguit tornar a caminar, o nens hiperactius que són capaços de relaxar-se després de passar una temporada muntant. Es tracta de l’únic tractament en què el pacient està exposat al moviment de vaivé de l’equí, molt similar al que realitza el cos humà quan camina. Això significa que el malalt no s’enfronta passivament al moviment, sinó que es veu obligat a reaccionar enfront un seguit d’estímuls produïts pel cavall quan camina. Ha d’adaptar-se i respondre davant múltiples i diferents sensacions. Benefici global El pas suau transmet al genet uns 110 moviments diferents per minut. Així doncs, no hi ha ni un sol múscul ni cap zona corporal, del còccix fins al cap, als quals no arribi un estímul. Tot plegat, en conjunt, fa que el malalt experimenti sensacions que mai abans havia viscut. La reacció no és només muscular, sinó també sensorial, i afecta a tot el cos; per tant, el benefici és global. Físicament, es milloren l’equilibri i la mobilitat, però també incideix en altres aspectes, com ara la comunicació i el comportament. És per això que aquesta teràpia s’utilitza també en pacients que pateixen dificultats d’inadaptació social, ja que trenca l’aïllament d’aquestes persones respecte al món. Muntar a cavall serveix per fer front a la por, per agafar confiança i aprendre a concentrar-se, i alhora oblidar-se de les tensions i inhibicions físiques i emocionals. Però si hi ha un punt diferencial que facilita notablement l’obtenció de resultats positius és, sens dubte, que la hipoteràpia és assumida pel malalt com una diversió. Com que es duu a terme a l’aire lliure, gaudeix de tot allò que l’envolta, sent que el cavall és viu, com ell, i percep el caràcter afable i enormement perceptiu de l’animal, que de seguida s’adona que aquella persona és diferent de la resta i es comporta de manera especial. Tot i que són molts els bons resultats obtinguts que omplen d’esperança a molta gent, la hipoteràpia no és una cura miraculosa. Està considerada com un tractament alternatiu i complementari als que s’utilitzen habitualment que permet obtenir nous estímuls que s’afegeixen als assolits mitjançant els mètodes tradicionals. Motius de sobre per, com a mínim, donar-li una oportunitat.

Llegeix-ne més