Archive for the ‘General’ Category

Ets aquí: Home » General » "

nov 13, 2018 admin (0)

A la pista (de sorra suau), vuit cavalls, vuit jugadors -quatre en un equip i quatre, en l’altre-, dos genets per bàndol a la reserva, dues cistelles en forma de cèrcol vertical a cada extrem del camp i una pilota envoltada per sis nanses de cuir. Tres, dos, un...  a jugar! El ritme esdevé frenètic de seguida. L’acció és predominant, amb atacs i defenses constants, perquè la normativa facilita que l’espectacularitat aflori i el joc se n’aprofita. Alguns moviments tècnics deixen els espectadors bocabadats, com quan la pilota és a terra i els jugadors la recullen sense desmuntar del cavall. Aleshores, els “oooohhh!” i els “uaaaaaau!” s’escolten entre el públic en mode repetició. Tot l’enfrontament és un mostrari de jugades de combinació, d’habilitat i de precisió, sobretot en el moment de llançar a cistella. I així, fins a la finalització del matx... El horseball, una disciplina hípica en què es barregen tres esports -l’equitació, el rugbi i el bàsquet-, ha experimentat un creixement espectacular en els darrers anys al nostre país fruit de la feina ben feta per persones que senten una veritable passió per un esport en què Catalunya n’és una potència mundial. I tot plegat va començar aquí, al Pla de l’Estany... Origen Les primeres referències ens porten a l'Afganistan (el buzkashi es jugava amb una pell de cabra sense cap com a pilota) i a l'Argentina (de l’esport de tradició nacional anomenat pato). A la dècada de 1930, un militar de l'exèrcit francès, el capità Clave, que era campió del món de salt, era a l’Argentina, on va presenciar en directe un partit de pato. Li va agradar tant que va decidir adoptar la idea i importar-la a França, això sí, modificant lleugerament el reglament. A poc a poc, el vent va anar girant a favor i el horseball va expandir-se com una epidèmia (va ser certament molt popular a les regions de la Provença i la Vall del Loira) fins que en la dècada dels anys 70, la Federació Francesa d'Equitació no va tenir més remei que acceptar-lo sota el seu paraigua. Catalunya La història del horseball en territori català és més recent, però no per això menys interessant. Jordi Serra, del Club Les Alforges de Banyoles, va visitar el 1997 el Salon du Cheval de Tolosa de Llenguadoc i allà va veure in situ diverses exhibicions. De seguida va adonar-se que aquella disciplina tenia molt potencial: es jugava en equip, amb una pilota... i això feia que, sens dubte, fos una proposta molt atractiva pels joves; alhora, podia ser una eina molt eficaç perquè els més petits aprenguessin les bases de l’equitació. Com en tot, els inicis no van ser fàcils. En aquest sentit, la Fira de Sant Martirià va tenir una importància cabdal, ja que des de sempre ha donat aixopluc a aquest esport avenint-se a programar exhibicions. Avui en dia, després de 20 anys, Catalunya és la segona potència mundial de horseball per darrere de França. En els últims anys, el nombre de llicències federatives, clubs i competicions ha augmentat de manera exponencial. La nostra lliga compta amb uns 400 participants i 14 clubs, dos d’ells campions d’Europa: el Cardedeu, en categoria absoluta, i el Malla, en sub’16. Els jugadors catalans són considerats els millors del món i formen la columna vertebral de totes les seleccions espanyoles que competeixen al més alt nivell internacional. Pla de l’Estany I al Pla de l’Estany, què? Quin paper ha jugat la nostra comarca en l’expansió del horseball? Doncs ha tingut un paper crucial, com es pot llegir en els anteriors paràgrafs. Banyoles no només és coneguda pel rem, la natació i el triatló, sinó també i molt especialment per ser el bressol del bàsquet a cavall a Catalunya. A la comarca tenim quatre equips, el Club Alforges, el Can Costa, el Club Hípic Banyoles i el Club Horseball Banyoles, dos seleccionadors estatals (Jordi Serra, que va deixar el càrrec ara fa dos anys) i Pau Crous (que també va ser seleccionador català i actualment és el coordinador esportiu de la Federació espanyola), 12 jugadors internacionals i un Open en què hi prenen part equips de França, Itàlia i Anglaterra. Futur La previsió per als pròxims anys és prometedora. La Federació Internacional (FIHB) està enllestint un programa d’expansió mundial que inclou països en què ja es practicava el horseball, com ara Àustria i  Alemanya, però que de mica en mica va anar desapareixent. A més, el debat sobre la seva inclusió en la llista de d’esports oficials dels Jocs Olímpics continua ben viu. A casa nostra, el gran repte és que sigui més conegut, més visible i més valorat.   ON ES POT PRACTICAR HORSEBALL AL PLA DE L’ESTANY? CLUB EQÜESTRE ALFORGES Cal Veler s/n  - 17834, Camós 670440587 En Jordi Serra, responsable de l’hípica i qui va introduir el horseball a Catalunya, comenta que “les coses han canviat molt. Ara ja no és un passatemps, sinó que s’ha convertit en un esport amb tots els ets i uts que transmet uns valors als joves: disciplina, preparació física i mental, companyonia, respecte, treball en equip...”. Respecte a la importància del horseball pel Pla de l’Estany, assegura que “ha contribuït posar la comarca en el mapa. Per exemple, amb el torneig internacional. La gent ve a veure la competició i acaba gaudint de l’entorn natural que tenim”.   CLUB HÍPIC CAN COSTA Camí de Can Capell, 8 - 17844, Cornellà del Terri 693572519 En Carles és el gran dels quatre germans Costa que practiquen horseball. Per ell, aquest esport està carregat de valors positius pels més joves. Explica que “fa 8 anys que ens hi dediquem i l’experiència és molt positiva. Agrada molt als joves perquè es juga en equip i això els ajuda a socialitzar-se. A més, pel mig hi ha una pilota, una garantia d’èxit”. Amb la idea d’expandir aquests valors, fa una clara demanda: “Cada cop hi ha més federats i les administracions i les empreses interessades haurien de fer més pel horseball. Construir una pista coberta de caràcter públic serviria perquè aquest esport encara fos molt millor a casa nostra”.   CLUB HORSEBALL BANYOLES Ctra. de Banyoles a Mieres, s/n (quilòmetre 31) - 17834, Porqueres 618151644 En Pau Crous té una àmplia trajectòria en clubs i hípiques de Catalunya i també de França i, per tant, és una veu autoritzada. Ell i el seu germà Adrià van ser jugadors durant 7 anys de l’equip d’elit de Chambly, al país veí, “on també entrenàvem, érem professors i preparàvem els cavalls”, recorda. “El horseball és un esport dinàmic, divertit, apassionant, que et fa sentir sensacions fortes. Té aquest vessant col·lectiu que fa que tu i els teus col·legues d’equip tireu endavant, us ajudeu i us motiveu”, subratlla.

Llegeix-ne més
nov 12, 2018 admin (0)

Els cavalls vivien lliures en la natura, dedicant-se únicament a cercar aliment, quan els humans, en adonar-nos del seu potencial, vam decidir domesticar-los. Aleshores, els vam començar a  utilitzar com a mitjà de transport i també per feinejar al camp i al bosc, unes tasques que erosionaven els seus casquets que no estan anatòmicament dissenyats per trepitjar superfícies dures. La necessitat de ferrar-los, de posar-los sabates per protegir els seus peus, neix aquí. Posteriorment, amb la utilització del cavall per a les guerres, aquesta feina va passar a tenir una rellevància cabdal. A la Corona de Castella, els responsables de posar les ferradures als cavalls s’anomenaven albéitars, una paraula d’arrel àrab. En canvi, en els regnes de la Corona d’Aragó rebien el nom de manescals o manescals, un terme derivat de l’alemany. En els dos casos, els dos mots fan referència als veterinaris reials que tenien funcions diferents segons a quina corona pertanyessin; el catalanoaragonès atenia l’estabulació, doma, alimentació i sanitat dels cavalls, mentre que els del regne de Castella complien una funció exclusivament militar.

Amb els anys, l’ofici es va anar especialitzant cada cop més fins que van aparèixer els ferradors, que s’integraven dins el gremi de ferrers. Solien treballar als afores dels pobles, al costat dels camins i carreteres, perquè era el lloc on hi havia més trànsit de muntures i carruatges, i on tenien més feina. Els caps de setmana, l’activitat augmentava perquè la gent sortia més de viatge. Essència En l’actualitat, l’essència dels antics ferradors perdura. Continuen essent sabaters de cavalls, fent-los un calçat a mida anomenat ferradura, la sola que protegeix el casc que prevé del desgast excessiu i el resguarda del deteriorament. Ha de permetre que el cavall camini i troti correctament i corregeix lesions, malformacions, patologies, desequilibris, etc. Ara, els ferradors també els fan de podòlegs, als cavalls, perquè vetllen pel benestar dels seus peus gairebé d’ençà que neixen. Els poden arribar a fer, al llarg de la seva vida, diferents tipus de ferrats: ortopèdics, terapèutics, correctius. Els ferrats són necessaris quan el casc creix i això passa un cop han transcorregut entre sis i set setmanes. Abans, el farratge era molt més rústic perquè eren cavalls per treballar al bosc o al camp i ara són per diversió, passeig, oci i competició, i l’equí ha de gaudir d’una completa comoditat. Calçar l’animal amb la ferradura adequada a les seves característiques anatòmiques i funcionals, adaptant-les a cada casc i tenint en compte l’activitat que durà a terme (esportiva o de passeig, bàsicament), és el principal objectiu del ferrador. Les tècniques, les màquines i els materials emprats han canviat i fan una mica més fàcil la vida al ferrador, però continua essent un ofici cent per cent artesanal en què cada professional posa el seu toc personal. És una feina d’autor que mai podrà fer un robot. No hi ha dos ferradors iguals, com no hi ha dos cavalls iguals. A diferència del que passava abans, ara són ells, i no pas els cavalls, els que es desplacen: tots tenen una furgoneta en què carreguen tots els estris que necessiten i... a fer quilòmetres! Posar ferradures –no només a equins, sinó també a ases i muls- sembla una cosa senzilla, però no ho és. Es necessita una alta dosi de paciència, memòria visual, habilitat, experiència, una  connexió perfecta entre la ment i les mans, prudència, força física, saber estar, tranquil·litat...

Dos amics

L’ofici (avui dia, minoritari) s’aprenia de pares a fills o també anant d’aprenents. Ara és necessari un curs de dos anys que s’ofereix a la Seu d’Urgell i un mínim de 9 anys al costat d’un mestre. Una dita entre els mateixos ferradors diu: “S’ha d’aprendre dels bons i dels dolents, perquè dels pitjors aprens allò que no s’ha de fer”. Doncs això. No deixar de formar-se i assistir a congressos especialitzats, reciclar-se al cap i a la fi, és clau per no perdre pistonada. A la comarca del Pla de l’Estany tenim molt bons ferradors. A tall d’exemple, dos amics que es coneixen de ben petits i que, a més a més, van estudiar plegats: l’Oriol Marés, pertanyent a la quarta generació de ferradors, i en Màrius Alsius. Fa tretze anys que es dediquen a aquest ofici, l’un perquè la seva família ho duu a la sang (és fill d’en Jaume Marés, un referent mundial) i l’altre perquè a casa seva tenien cavalls i en veure ferrar-los s’hi va aficionar fins a convertir-ho en la seva professió, en la seva vida. “El benestar del cavall i treballar allà on et sents valorat, per mi aquesta és la meva principal satisfacció”, comenta l’Oriol. Per en Màrius, “veure que la teva feina realment serveix perquè els animals estiguin bé” és el que l’omple. Al llarg del temps, han viscut tota mena de situacions difícils. Una, de ben recent: “Estava ferrant un cavall per segon cop i vaig decidir no sedar-lo. A l’hora de clavar els claus, es va esverar massa, em va tirar contra la paret, etzibant-me coces a l’esquena. Jo, a terra, veia passar les seves potes a escassos mil·límetres de la meva cara. Aquell dia no tocava...”, explica en Màrius. Professió de risc En efecte, és una feina amb un grau de risc destacat. El simple volar d’una mosca pot desencadenar un comportament inesperat del cavall que pot tenir conseqüències importants. “No et pots confiar mai. Parlar de riscos laborals en la nostra professió és un acudit. Al final, són animals. Però també et pots cremar, perquè treballem amb temperatures de 1.300 graus, tallar, etc.”, subratllen. L’anècdota de l’Oriol és més amable: “Estava ferrant un cavall quan, a mitja feina, em diuen: compte, eh, que demà el vénen a provar i en pagaran 500.000 euros. En aquell moment, la meva resposta va ser: I això, no m’ho podies haver dit un cop hagués acabat?”. Solen ferrar entre tres i cinc cavalls al dia. Si tenen un ajudant, algun més. De mitjana, triguen una hora i mitja per cada animal. Uns 9 anys van trigar a començar a treballar sols, sense l’aixopluc del mestre. “Tenir un bon feeling amb l’equí ho és tot”, coincideixen. La seva primera vegada va ser complicada. “Vam trigar unes 4 hores!”, recorden. L’Oriol va debutar amb el cavall d’un amic ferrador, en Pepe; en Màrius, amb un cavall de casa seva: “Vaig acabar amb un mal d’esquena terrible!”. Els catalans, els millors del món No són gaires els professionals que hi ha a Catalunya. Els de la comarca es compten amb els dits d’una mà. La feina és dura. Malgrat tot, els catalans són els millors del món perquè no estan sotmesos a cap estil en concret, a cap escola. Amb el guiatge del banyolí Jaume Marés, un dels pioners, es van analitzar totes les tècniques utilitzades i es va elaborar una manera de fer pròpia que ha dut als ferradors catalans a ser, avui dia, un referent. Tots segueixen el camí del desaparegut mestre Jaume Marés, qui va ser ferrador de l’equip olímpic espanyol en quatre Jocs Olímpics.

Llegeix-ne més

Una nova Fira de Sant Martirià va néixer l’any 1979 després de la crisi que va amenaçar de fer-la desaparèixer. Calia reinventar-la i es va optar per donar més protagonisme al món del cavall.  D’aleshores ençà, la mostra, s’ha consolidat i s’ha fet gran en tots els sentits: en nombre d’edicions (40), en noves propostes per a tots els públics i en la xifra de visitants.

Crisi als anys setanta En els seus millors moments, la Fira de Sant Martirià aplegava milers de caps de bestiar rossam, bous, vaques o vedells, que es concentraven a la plaça de les Rodes. Malauradament, a mitjans dels anys setanta, la mecanització de l'agricultura i la crisi rural varen comportar el seu llanguiment. El 24 de novembre de 1978, la decadència era manifesta i la Revista de Banyoles (en el número de la segona quinzena de novembre) ho mostrava: “Enguany va ser més o menys com un divendres qualsevol (...). A les dues de la tarda, la plaça de les Rodes havia quedat disponible per l'aparcament acostumat de cotxe.La Fira es reinventa Calia, doncs, reinventar-la. Això va passar el 1979 i es va refer com a concurs d'animals de bestiar rossam. I es va donar més protagonisme al món del cavall. El nou organitzador va ser el Club Hípic de Banyoles, que l'hi va donar una nova concepció que, més o menys, perdura fins avui dia. Per al Club Hípic de Banyoles es tractava d’“una manifestació hípica a la vegada que acapara una dimensió comercial i folklòrica". Aquell any va haver-hi el primer Concurs d'Animals de Peu Rodó o de bestiar rossam. Varen participar-hi unes setanta bèsties. I es va procurar fer-la en diumenge (encara que la data no fos el 24 de novembre) per tal d'atraure més concurrència. Quaranta anys de Fira renovada Des de llavors, es deixa de fer el 24 de novembre i es busca fer-la coincidir en cap de setmana. En aquests quaranta anys s'ha potenciat aquesta nova Fira de Sant Martirià. S'hi ha implicat més l'Ajuntament de Banyoles i s'ha encarregat, des de 2007, la seva organització a una entitat constituïda específicament per a aquesta funció, l’Associació Fira de Sant Martirià (creada el 2006). Abans, a la dècada dels vuitanta, anava a càrrec de diferents entitats, englobades en una Comissió, com el Club Hípic de Banyoles, l'Associació de Comerciants de Banyoles, la Cooperativa Agrícola de Banyoles, la Cambra Agrària, l'Associació de Veïns de la plaça de les Rodes, els Joves Agricultors o l'AFRAC (Associació de Foment de la Raça Asinina Catalana). Fins a la dècada dels noranta el diumenge es feia el concurs i s'aprofitava el dissabte per inaugurar-la i fer altres actes festius, com ara sardanes, una festa infantil o alguna cercavila. L'afició creixent a la cria de cavalls va fer que a la Fira cada vegada es potenciés més el cavall esportiu, els cavalls de raça, les races productores de carn i els matxos i mules destinats a arrossegar troncs. Des de 1984 es va decidir reforçar el bestiar equí i decantar la Fira cap a una especialització en aquest tipus de bestiar: cavalls, eugues, ases i el burro català. El 1991 es va traslladar el lloc de celebració al passeig Dalmau i, finalment, el 1993 se situa al parc de la Draga, un lloc amb més capacitat. Tres dies Un gran canvi, però, es va produir el 1994, amb la incorporació a la Fira de Sant Martirià de Firestany, la fira pròpiament comercial (“multisectorial”), que havia començat fent-se durant la Festa de Sant Martirià i que posteriorment s'havia passat al juny. I s’incorporen les fires del Dibuix i la Pintura (abans a la plaça Major) i el Mercat d’Artesania. Amb el temps, la Fira s’ha allargat i dura tres dies (de divendres a diumenge). Actualment s’intenta atraure les escoles a la Fira (amb la visita els divendres) i es vol incorporar cada any algun aspecte o espectacle distintiu per tal d'atraure més públic. Ara la Fira de Sant Martirià conté una fira eqüestre, la mostra de races autòctones, Firestany, la fira d’artesania i la fira del dibuix i la pintura. Josep Grabuleda Sitjà Arxiver municipal

Llegeix-ne més

 Aquest 2018, la Fira de Sant Martirià de Banyoles arriba als 40 anys d’història amb una salut envejable que li permet mirar el futur amb optimisme. En una edició tan especial com aquesta, s’ha de reconèixer la feina feta per totes les persones que durant tot aquest temps han treballat perquè la Fira sigui el que és en l’actualitat: un referent del món del cavall i de les races autòctones dels Països Catalans arrelada completament al territori. Continuarem fent feina com fins ara perquè això no s’aturi aquí i perquè la gent de Banyoles, de la comarca i de tot Catalunya pugui continuar gaudint d’un esdeveniment per a tots els públics. Moltes gràcies a tothom!

Recuperada fa 39 anys, la de Sant Martirià és la Fira comarcal per excel·lència del Pla de l’Estany i de referència a la província de Girona en què també es reivindiquen els oficis tradicionals de la ramaderia i l’agricultura, i el paper clau que encara tenen a casa nostra. És una mostra plenament consolidada, arrelada a Banyoles i a la seva gent, que dinamitza el comerç de la ciutat. Representa un punt de trobada molt esperat per a tots aquells professionals que treballen en el sector agrari, però també pels milers de persones que la visiten cada any.

Amb l’objectiu d’augmentar l’interès i atraure més públic, sense trair la seva essència i el seu esperit tradicional, la Fira de Sant Martirià va fer l’any 2016 un pas endavant modificant la programació dedicada als cavalls. La nova i ferma aposta de futur van ser i continuaran sent els espectacles de doma de cavalls que tenen lloc en una nova pista de dimensions més reduïdes. El vessant artístic dels cavalls és el gran reclam de la nova Fira, que pretén exhibir la cara més brillant del món de l’hípica. Enguany, s’han tornat a programar xous eqüestres d’enorme bellesa i plasticitat dirigits a petits i grans. Us esperem a tots!

   Benvinguts a La Fira 2018!

 PROGRAMACIÓ 2018

Llegeix-ne més

Menut (de 250 a 320 gams), fa l’efecte que és més gran pel seu pit ample i arrodonit, i pel seu posat dret i esvelt. El seu cap és petit i un pèl quadrat, sense arestes, en forma d’avellana. El plomatge és enormement divers i es divideix en diferents varietats segons l’abundor i la distribució del color blanc. Per aquest motiu, és conegut com ‘el colom dels mil vestits’. De caràcter alegre, vivaç, actiu i manyac, és alhora desconfiat i reticent a posar-se en llocs aliens al seu colomar. Despert, sempre està alerta al més mínim moviment. Bon criador. D’ençà que el doctor Josep Antonín Cuatrecasas va estandarditzar la raça, es va revifar l’interès per aquest colom propi de Catalunya perquè, d’entre les 1.500 races de coloms que hi ha al món, la de vol català és la que dóna més joc als aficionats a la investigació genètica dels colors. No fa gaires anys va ratllar el llindar de l’extinció, però actualment s’ha aconseguit revertir la situació, tot i que encara falta recuperar moltes varietats, una feina que s’està fent conjuntament entre els socis del Club del Colom de Vol Català. Partint d’un tronc racial d’origen oriental (Índia, Turquia, Síria, Líban, Jordània i nord d’Egipte), va ser introduït a la península Ibèrica per l’intens comerç mediterrani dels Països Catalans durant els segles XII, XIII i XIV. Amb el temps, i mitjançant encreuaments amb altres races existents a Catalunya, es va anar obtenint el caràcter, la forma de volar, la morfologia actual i una immensa i bonica gamma de colors que configuren la raça actual. S’ha trobat una de les varietats més emblemàtiques d’aquest colom representada en un gravat del segle XIII i les primeres referències documentals les trobem el 1613. De bon començament, va ser seleccionat per al vol en estol (o vol en bàndol), una pràctica que era molt apreciada pel tipus de joc conegut com a ‘guerra de colomars’. La raça va gaudir del seu màxim esplendor a la Barcelona de finals del segle XIX. En aquella època, un de cada quatre terrats de la ciutat tenia un colomar dedicat a aquest joc, on els colomistes passaven hores amb els seus coloms i s’oblidaven durant una estona de les seves preocupacions. Durant la Guerra Civil i en els anys posteriors, el nombre d’exemplars es va reduir dràsticament fins a arribar gairebé a l’extinció. Guerra de colomars Com ja s’ha dit, la raça va ser utilitzada durant anys per les guerres de coloms. A mitjans i finals del segle XIX, l’afició estava molt estesa. Els afeccionats feien volar els coloms en esbart després d’haver-se passat hores ensinistrant-los en els colomars, unes grans estructures de fusta aixecades als terrats. Els colomistes solien tenir entre 150 i 200 individus que, obeint a palmes, espetecs i moviments de bandera, arrancaven a volar agrupant-se de seguida i elevant-se fins a formar un cercle o una el·lipse al voltant del seu colomar, fent diferents girs, sense allunyar-se mai prou perquè el seu propietari no els perdés de vista. Allò, que era ja un espectacle en si mateix, encara adquiria més emoció quan, de sobte, apareixia al cel l’estol d’un colomar proper aviat a l’aire en el moment oportú per un colomista rival. Quan coincidien les òrbites dels dos estols, es formava un gran grup i el desafiament ja estava servit... Després d’haver deixat volar plegats els dos esbarts una bona estona, es produïa la crida (simultània, moltes vegades, i a través d’un so convingut que les aus associaven al repartiment de gra) i, llavors, els coloms més veterans tiraven cap al seu colomar, arrossegant en la seva ràpida maniobra algun despistat o inexpert animal del bàndol contrari que apareixia a la lleixa d’entrada equivocada. La resta de feina l’acabava de fer un enginyós sistema de politges i comportes establert a l’entrada superior. Un cop ben analitzada la qualitat de la peça, i en funció de les relacions amb el colomista vençut, se li tornava el captiu, es canviava per un rescat en metàl·lic prèviament acordat o s’amagava per aparellar-la. Si les relacions no eren amistoses, no es tornava el presoner i, fins i tot, s’arribava a donar-li mort. Aquell frenesí competitiu responia a la rivalitat per comprovar quin estol tenia uns patrons i colors més perfectes, quin colomista exhibia una millor habilitat per maniobrar el bàndol en l’aire i en les picardies per tancar les contràries. Els esperits d’aquells homes quedaven presos de la màgia dels seus coloms, dels seus dibuixos, dels seus colors, de l’estètica única dels seus bàndols en vol. El 1990 s’inicià un procés de recuperació per part d’uns pocs criadors que s’ha vist recompensat en l’actualitat amb la consolidació d’algunes de les varietats més típiques (l’enter, el cap de frare, el mongí, el girat, el cua blanc, el xarel·lo o el cap i cua). A més de la seva terra d’origen, aquest colom sempre ha estat molt apreciat a les Illes Balears i a València. Avui dia, la raça s’ha escampat entre els afeccionats a la cria de coloms i es poden trobar a França, Alemanya, Anglaterra, els Estats Units, Portugal i Holanda.

Llegeix-ne més

El cavall sempre ha estat un animal admirat pels homes, sigui per la seva força o per l’elegància innata del seu cos. El desig de domar-lo ha fet possible el desenvolupament d’un seguit de tècniques al llarg del temps destinades a sotmetre’l. Un estudi realitzat fa pocs anys per la Universitat d’Exeter (Anglaterra) i publicat a la revista Science revela que els cavalls es van començar a ensinistrar fa uns 5.500 anys per l’antiga cultura Botai, localitzada en el que és ara el Kazakhstan. Va ser un avenç molt important que va tenir un gra impacte en la història, ja que va revolucionar el transport, les guerres i l’economia. L’ensinistrament va convertir els cavalls en animals més intel·ligents, tot i que van haver de pagar un alt preu genètic. La doma és l’art d’ensenyar a un cavall a ser dòcil, equilibrat i obedient mitjançant l’establiment d’un sistema de pautes entre l’equí i el genet. Tradicionalment, sempre s’ha aplicat la metodologia de la doma clàssica, un seguit de pràctiques que es fonamenten en la por i la submissió del cavall cap a la persona, cap a l’ensinistrador. Origen Té el seu origen en les escoles renaixentistes sorgides els segles XVI i XVII en què l’equitació va passar a ser reconeguda com un art i no només com un seguit d’exercicis amb finalitat bel·licistes. Temps abans, Xenofont, que fou un escriptor, historiador i militar cèlebre a Grècia, ja havia redactat dues obres en els segles III i IV abans de Crist sobre l’ensinistrament dels cavalls posant l’accent en el bon tracte envers els animals. A poc a poc, i a còpia d’anys, va emergir una nova manera de fer en contraposició a la clàssica, una nova via batejada com a doma natural. Les primeres dades que s’obtenen sobre la també anomenada doma racional o doma índia daten de fa molts segles. Les tècniques que s’utilitzen en l’actualitat ja s’aplicaven a Sud-amèrica pels indígenes, que consideraven els cavalls com uns animals essencials per a la seva supervivència i progrés. Únicament amb l’ajuda del seu cos, el domador era capaç d’amansar-los amb moviments i senyals. Es té constància també que els indis nord-americans tenien com a màxim objectiu que els poltres els tinguessin confiança perquè això els donava seguretat. Veneraven els cavalls com un animal sagrat i els respectaven fins que es creava un vincle difícil de trencar. Posteriorment, a Europa se certifiquen casos en què alguns cavallers aconseguien una relació molt especial amb les seves muntures sense emprar tècniques violentes d’ensinitrament. D’aquesta manera, aconseguien que els cavalls fessin un tipus de moviments sorprenents en plena batalla que els permetia sortir vencedors dels combats. Difusió A mitjans dels anys 80 es comença a difondre amb molta força la doma natural arreu del món per grans mestres que coincidien en el fet que, per ensinistrar un cavall, el genet s’havia de posar del seu bàndol, ajudant-lo i comprenent les seves pors. La doma natural s’entén com un concepte global, però pel damunt de tot és una filosofia. Existeixen gairebé tants mètodes com professionals que s’hi dediquen, però tots comparteixen uns punts coincidents perfectament identificables. En primer lloc, s’ha d’establir una línia de diàleg gestual amb el cavall perquè és així com es comuniquen entre ells. Per aquest motiu és bàsic conèixer en profunditat les seves pautes de comportament en estat salvatge. També és molt important que el genet assumeixi el paper de líder (com si fos el cavall dominant de la manada) i no pas de dominador. Exercir el lideratge sobre l’animal és la base de la doma natural perquè si no veu així al genet, mai el seguirà de forma voluntària. L’obediència es converteix en alguna cosa tan senzilla com seguir al líder de la manada en plena natura. Per tant, la violència, els xiscles i els cops perden tota la seva utilitat. Finalment, la base de tot és aconseguir la confiança mútua entre cavall i persona, establir una relació d’amistat, de cordialitat, que l’animal estigui alegre i relaxat. Els experts consideren que la doma clàssica i la doma natural són compatibles, ja que comparteixen un mateix objectiu: aconseguir un cavall equilibrat, dòcil, atent i sensible. L’única diferència rau en el fet que la natural intenta amollar l’home al cavall, i la clàssica aposta justament pel contrari. Dos camins per arribar a un mateix destí.

Llegeix-ne més

El popular Santi Serra actuarà diumenge a la Fira de Sant Martirià. És un enamorat dels cavalls, els quals ensinistra emprant només la veu i els gestos perquè actuïn en espectacles, anuncis de televisió i fins i tot en pel·lícules. Els equins acaben fent coses tan insospitades com ara ballar, parlar o pintar quadres. Nascut a Manlleu el 1988, va saltar a la fama quan va guanyar el programa de Telecinco ‘Tú sí que vales’. A la petita pantalla també va formar part del jurat de ‘Vaya fauna’. L’èxit a Europa li va arribar arran d’imposar-se en un programa televisiu a Alemanya. Respecte a la publicitat, ha participat en anuncis d’Adidas, Euromillón, Qatar Airways, Movistar, Vodafone, Desigual, Sònar, Sony Ericson, Coca-Cola i Volkswagen. Per aquest últim, produït per l’estudi Garbarz & Partner i que només es va emetre a Alemanya, es va endur dos guardons al Cannes Lions, el festival internacional de la creativitat; un lleó d’or per la idea de l’espot i un de bronze per la seva bona execució. Pel que fa als videoclips musicals, ha treballat amb artistes com ara Shakira i grups com ara Love of Lesbian. De tota la vida L’afició li ve de tota la vida, ja que els seus pares eren criadors de cavalls àrabs de competició, en la modalitat de morfològic, raids i carreres. Va començar fent ‘rodeos’, però de seguida (a 15 anys) es va adonar que havia de fer un pas endavant i va apostar pels espectacles. D’aquí va néixer l’empresa Sercam Shows, especialitzada en els xous amb cavalls i en el rodatge d’anuncis publicitaris amb tot tipus d’animals. De fet, les bestioles d’en Santi apareixen en el 80% dels espots realitzats a Espanya. Ha actuat a tot el món i en escenaris de tot tipus (teatres, centres comercials, platós de televisió, platges) davant de fins a 12.000 persones. Actualment, compta amb uns 7 cavalls, diferents gossos, àligues i falcons per fer els seus espectacles. Les idees per crear-los li brollen constantment de la ment i, per a ell, res és impossible. Innovar l’apassiona. Sorprendre, deixar bocabadat el públic. Va voler que un cavall volés i fes una coreografia aèria i ho va aconseguir penjant-lo d’uns arnesos i una grua. Impressionant, no?

Llegeix-ne més

L'Ajuntament de Banyoles i l'Associació de la Fira de Sant Martirià han fet un balanç molt positiu de la celebració de la 38a edició, que va tenir lloc els dies 18, 19 i 20 de novembre. El gruix de les propostes es va concentrar el cap de setmana amb la principal novetat dels espectacles eqüestres professionals, dissabte a la tarda i al vespre, i diumenge al matí. Concretament, segons dades del consistori, unes 250 persones van assistir a l’espectacle de dissabte al vespre i més de 400 el diumenge al matí. En total, doncs, més de 600 persones van presenciar en directe les evolucions dels equins en la nova carpa que es va instal·lar per a l'ocasió. La regidora de Turisme i Promoció Econòmica de l'Ajuntament de Banyoles, Joana Vilà, ha valorat l’afluència de gent als diferents espais i propostes, i el canvi d’ubicació de la Fira del Dibuix i la Pintura, a la part de dalt del pavelló. Tot i això, el consistori s’ha anotat un seguit de millores a tenir en compte per a l’edició de l’any que ve. Entre d’altres, la senyalització i la il·luminació del pavelló o la instal·lació de més lavabos portàtils. Pel que fa als espectacles eqüestres, que es duien a terme per primer cop, s’estudiarà la millora del tancat de la pista i la gestió del control d’entrades i sortides. Es calcula que unes 30 mil persones s’han passejat aquest cap de setmana pels diferents espais de la Fira.

Llegeix-ne més

La Fira de Sant Martirià acull, per primera vegada en la seva densa història, una exhibició d’Agility puntuable pel campionat del 2017 que organitza el Club del Gos d’Atura Català que tindrà lloc el diumenge 20 de novembre a partir de les 11 del matí. Sens dubte, una excel·lent ocasió per gaudir d’un esport caní que consisteix a dirigir un gos sobre una sèrie d'obstacles (salts, túnels, passarel·la, rampa, balancí) que ha de superar de la manera més exacta possible i competint contra rellotge, sense corretja, incentius o joguines.

El guia no pot tocar el gos ni els obstacles, excepte de manera accidental, i el control rau en la veu, els senyals manuals i el llenguatge corporal. Per tant, és essencial que l’animal estigui ben entrenat perquè la base de l’Agility és la disciplina i l’obediència. Un jutge dissenya l’ordre en què el gos haurà de completar el circuit conforme al reglament i marca els obstacles amb números que els guies han d’estudiar i recordar per a transmetre’ls després a l’animal, quan ambdós competeixin a la pista.

Catalunya és pionera en aquest esport caní tan divertit. L’any 1992, la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat va inscriure el Club Caní Catalunya de Vilassar de Mar com el primer club esportiu d’Agility al país, i el 2009 es va reconèixer oficialment la Federació Catalana d’Agility (FCAG), la primera de tot Espanya i d’Europa.

programa-agility
 

Llegeix-ne més

A la Fira de Sant Martirià d’enguany es podran presenciar els millors números eqüestres dels millors artistes europeus del moment en el marc d’una programació dedicada als cavalls que s’ha modificat de soca-rel per adaptar-la als nous temps. Innovadors, dinàmics, atrevits, frescos i divertits. Breus números encadenats en què s’aconsegueix captivar i involucrar els espectadors. Així són els xous que es veuran a la carpa del parc de la Draga. assire-becar Els  cavalls mostren un gran ventall d’habilitats guiats només pels peus i la veu de l’ensinistrador, aconseguint crear un ambient màgic que estremeix el públic per la seva creativitat i bellesa. Tot plegat, esquitxat amb pinzellades còmiques que agraden especialment als més petits. La programació abasta quatre números eqüestres ben diferents, però amb una característica comuna: l’alta qualitat.

Els artistes  

Florin Cristinel Harabor, de nacionalitat francesa és considerat com un gran mestre en volteig cosac i posta hongaresa, mentre que el també francès Guillaume Assire-Becar fusiona l’art i l’humor en una posada en escena singular, original i atrevida. El català Lluís Pell es dedica a la cria de cavalls de pura raça espanyola i al seu entrenament amb doma natural i doma clàssica. Finalment, el grup Excalibur realitza tornejos medievals amb cavalls des de fa temps amb un nivell de realisme i espectacularitat sorprenents.

Per no perdre-s'ho!

INFORMACIÓ VENDA D'ENTRADES

fira-sant-martiria-banyoles-espectacle-cavallsfira-sant-martiria-banyoles-espectacle-cavalls
 

Llegeix-ne més