Archive for the ‘Races autòctones’ Category

Ets aquí: Home » Races autòctones » "

La gallina Penedesenca va ser coneguda pels diferents concursos i exposicions promoguts per la Mancomunitat de Catalunya durant la dècada dels anys 20. El 21 de desembre del 1921 s’organitzà un concurs a Vilafranca del Penedès en què la Mancomunitat ja va exigir unes característiques morfològiques bàsiques en la cresta, orelletes, color del plomatge i potes. No obstant això, no va ser fins al 1928 que el professor Pere Màrtir Rossell i Vilar va tipificar morfològicament aquesta raça en una conferencia pública amb el nom ‘La raça de gallines del Penedès’. El professor Pere Màrtir Rossell i Vilar explicava que els exemplars d’aquesta raça tenien la característica de produir un ou de color marró rogenc molt intens i que en els mercats de Barcelona es pagaven dues o tres pessetes més cara la dotzena que ponien aquestes gallines. L’any 1931, tot just recuperada la Generalitat de Catalunya, el Departament Tècnic i de Pràctiques Agrícoles del Servei de Ramaderia encapçalat per Ramon Donès i Casabosch va organitzar un concurs d’aviram al Vendrell i un any després es va començar a seleccionar la varietat de color blanca i negra de la mà de criadors com ara Josep Milà, de la localitat d’Avinyonet, i Josep Montserrat, de Sant Cugat Sesgarrigues. L’any següent va sorgir l’Agrupació de Criadors de Penedesenques que van elabo- rar un primer patró de la raça.
Aquell mateix any, el 1933, va morir el professor Pere Màrtir Ros- sell i Vilar i es frenà la continuïtat de la raça. No va ser fins a l’any 1946 que, de la mà del criador Josep Montserrat, es va aconseguir aprovar la varietat Negra coneguda com a ‘Vilafranquina Negra’ en la II Assemblea Nacional d’Avicultors celebrada a Barcelona.
Recerca
Després de passar una situació certament crítica a mitjans del segle XX per l’entrada de poblacions d’aviram molt millorades en la producció d’ous, a l’any 1982 la Diputació de Tarragona va encarregar al veterinari Antoni Jordà la tasca d’aconseguir exemplars en diferents masos ubicats en diferents localitzacions de tot el Penedès per ser controlats en el Centre de Mas Bové, a Constantí (Tarragona).
El color de l’ou molt fosc en venedores ambulants de mercat van ajudar en la recerca, com també la seguretat de que s’estava davant dels últims exemplars que quedaven de l’antiga raça de gallines del Penedès. Al 1985 es va iniciar el programa de millora de la raça dirigit per el biòleg genetista avícola Amadeu Francesch, a qui es va homenatjar a la Fira de Sant Martirà fa uns quants anys, amb una població d’uns 300 exemplars. Les característiques morfològiques d’aquells animals eren molt semblants a les dictades anys enrere, però faltava uniformitzar els colors generals per poder optar a la categoria de raça. Així doncs, en els següents tres anys es va treballar aquest punt i es van obtenir quatre varietats: la Negra (antiga Vilafranquina Negra), l’Aperdiuada, la Blat i la Barrada. Patró El patró racial comú entre les quatre varietats seria: una cres- ta de cinc o sis puntes, mitjana, i és característica la presència d’apèndix o clavell en el lòbul posterior, tret conegut com a ‘cresta de rei’; orelletes blanques, algunes vegades esquitxades de vermell; potes de color blau pissarra en totes les varietats a excepció de la barrada, que les té blanques; la pell és blanca.
DADES PRODUCTIVES
Les polletes de la gallina Penedesenca tradicional inicien la posta a l’entorn dels 5 o 6 mesos de vida. La mitjana d’ous al final del primer any de posta és d’uns 160. El ous tenen la closca de color marró rogenc força intens i solen pesar més de 65 grams. La gallina adulta pesa uns 2,2 quilos en la varietat Negra i uns 1,8 quilos en les altres varietats.
GALL DEL PENEDÈS
Mantenint la línia per conservar poblacions de la raça semblant a la Prat, es procedeix des de l’IRTA a una millora genètica del pollastre de la varietat Negra a partir de l’any 1989, obtenint un pollastre millorat al voltant del 1991. D’aquesta manera es va aconseguir passar de les 18 setmanes d’engreix a 11, amb un índex de conversió més favorable (per assolir 2,2 quilos de pes són necessaris 6 quilos menys de pinso). A més a més, a les 20 setmanes pesaria uns 4 quilos enfront als 2,2 quilos del tradicional, i conservant les mateixes qualitats. És el conegut ‘Gall del Penedès’, com l’anomenen els penedesencs, el protagonista de la Fira del Gall de Vilafranca, iniciada als anys 80 i que any rere any es va consolidant. El visitant el pot degustar i optar a la seva compra, viu o ja sacrificat i desplomat, pels seus àpats nadalencs. L’any 2014 es va registrar oficialment com una espècie protegida.

Llegeix-ne més

En les darreres dècades s’ha accelerat el ritme de desaparició d’espècies animals arreu del món, provocada en bona mesura per l’acció humana i el seu impacte sobre el medi ambient. La fragilitat dels ecosistemes i les espècies que els habiten és un fet global, com també ho és la lluita per preservar la riquesa biològica i evitar les conseqüències negatives que comporta. Aquest fenomen no es produeix només amb les espècies salvatges, sinó també amb els animals domèstics i d’ús ramader. A Catalunya, com en tants altres països, les profundes transformacions socioeconòmiques al camp al llarg del segle XX han tingut com a resultat, entre altres, la disminució i fins i tot l’extinció de les races autòctones del país.
Les races autòctones catalanes Es consideren autòctones les races que tenen origen i implantació en un territori determinat, tot i que també s’hagin pogut estendre a altres zones amb el pas del temps. Cada raça presenta una identitat genètica i una morfologia específiques. Des d’un punt de vista oficial, 16 a Catalunya hi ha registrades actualment 14 races autòctones, que són les que recull el Catàleg de Races Autòctones d’Espanya. A banda d’aquestes, en el passat existien més races autòctones, avui ja extingides. El conill del Penedès, la cabra catalana, les vaques marinera i cerdana i el porc català, entre altres, han desaparegut dels nostres camps. Què ho ha fet? Els investigadors Pere-Miquel Parés, Amadeu Francesch, Jordi Jordana i Xavier Such apunten que en l’extinció d’una espècie s’hi relacionen múltiples factors: econòmics, perquè les races autòctones són menys productives que les industrials, i els ramaders en tanquen les explotacions o bé les substitueixen per races més comercials; demogràfics, a causa de l’abandonament del medi rural; tècnics, en promoure’s la inseminació artificial i aixídesincentivar la necessitat de mantenir mascles autòctons; i de desconeixement sobre la utilitat i aptituds de les races del país.
Els valors de les races autòctones Tanmateix, les races autòctones aporten valors i beneficis en diversos àmbits, que es tornen a tenir en compte de nou i que poden ser importants per al futur dels ecosistemes rurals catalans. En primer lloc, perquè constitueixen un reservori genètic únic, que pot ser de gran utilitat per adaptar-se a les noves necessitats productives i al clima canviant. Pel que fa al medi ambient, les races autòctones contribueixen a la regulació de la massa vegetal, que actualment ja no té tant ús com a recurs energètic. Així, la pastura d’aquests animals és un aliat fonamental en la conservació del paisatge i en l’aprofitament dels terrenys menys aptes per al cultiu. També cal tenir en compte el valor econòmic dels animals autòctons, atès que els productes que se’n poden extreure presenten qualitats diferencials, com ara la pro- ducció ecològica i el benestar animal, que poden ser apreciades pels consumidors. Finalment, les races autòctones són part del nostre patrimoni, no només en termes de singularitat genètica, sinó també perquè han generat al seu voltant unes formes de vida i una cultura que corren el risc de desaparèixer. Iniciatives i mesures per afavorir la conservació En les darreres dècades s’han promogut a Catalunya diverses inici- atives, a partir de l’esforç conjunt d’administracions, centres de recerca i particulars, per conservar i promoure la cria i manteniment de races autòctones. Les principals actuacions en aquest àmbit són les associacions de productors, l’elaboració de llibres genealògics i els programes públics de suport i foment a la cria.
Les associacions de productors agrupen ramaders que crien una raça autòctona i que sumen esforços especialment per a la selecció dels exemplars i la comercialització dels productes derivats dels animals, a banda de difondre’n els valors i fomentar-les. Així mateix, realitzen una funció essencial de portar el registre de pedigrins i definir i mantenir l’estàndard de cada raça. Repartides arreu del territori, la tasca d’aquestes entitats és clau per a l’elaboració dels llibres genealògics. Aquests documents, promoguts a través del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya, estableixen i preserven les característiques pròpies d’una raça i configuren un model de cria per als ramaders. Els primers, els de la vaca bruna dels Pirineus i l’ovella ripollesa, es van establir respectivament el 1990 i el 1991; tanmateix, llavors ja feia anys que la Generalitat col·laborava amb associacions i centres de recerca –particularment la Universitat Autònoma de Barcelona– per ajudar-los a determinar els estàndards de les races i obtenir la inclusió al Catàleg de Races Autòctones. El 2020 s’està treballant en la recopilació de la informació estadística, estructural i genètica de la gallina pairal catalana comparant-la amb les altres d’aviram autòcton. Des del 2005, el departament impulsa ajuts a races autòctones en perill d’extinció perquè se’n gestionin els llibres genealògics i es duguin a terme programes de millora. D’aquesta manera, s’han salvat de la desaparició races com la vaca pallaresa i l’ase català, que han estat al caire de l’extinció i actualment es mantenen i augmenten el nombre de caps gràcies als programes de conservació i altres me- canismes de suport. Aquests darrers anys, una important línia de subvenció de la Generalitat és la que s’emmarca en el Programa de Desenvolupament Rural de Catalunya - PDR.cat 2020, que comprèn el conjunt d’estratègies encaminades al sosteniment del món rural i que està cofinançat pel Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural (FEADER). Dins el programa hi ha una partida específica de conservació de les races autòctones, de la qual s’han realitzat cinc campanyes, entre 2015 i 2019, amb un desemborsament total de 9,7 milions d’euros, al voltant de 2 milions per any, distribuïts entre 11 ra- ces diferents.
Considerar que la preservació de les races autòctones és una qüestió que només afecta els ramaders i l’administració seria tenir un visió simplista de la problemàtica. Com hem exposat, aquestes races tenen un impacte positiu en molts nivells i constitueixen un patrimoni viu de Catalunya. Conèixer-les, conservar-les i promoure-le esdevé un repte social, en què la ciutadania també ha d’implicar-se, 17 per preservar un important actiu ecològic, econòmic, social i cultura del país.

Llegeix-ne més

La connexió de molts petits productors sensibilitzats amb el problema de la pèrdua de llavors tradicionals i la negació d’un model agrícola hegemònic i poc sostenible va fer possible la creació, l’any 2004, de la Xarxa Catalana de Graners (XCG), organitzada de forma horitzontal i assembleària. Des d’aleshores, treballen plegats com un equip de graners locals autogestionats i s’ajuden els uns als altres per assolir objectius comuns: la conservació de les llavors autòctones i ecològiques, la compartició d’experiències i metodologies, la dotació d’una base de dades que permeti conèixer totes les varietats conservades i el foment del lliure intercanvi i infor- mació. Tot plegat, perquè redundi en la qualitat dels nostres aliments. Proposen l’agroecologia com una solució als problemes ecològics, socials i culturals que afecten la societat actual perquè, 8 a més a més, també és una eina que permet independitzar-se del sistema agroalimentari corporatiu i fomenta l’autonomia i el benestar dels pobles.
Membres La xarxa compta, avui en dia, amb onze membres, entre els quals hi figuren empreses plenament consolidades, com ara Ecollavors (en funcionament des del 1995), i n’hi ha que s’han especialitzat en un sol producte; per exemple, Triticatum, que ha centrat els seus esforços recol·lectors exclusivament en el blat; o bé Arboreco, dedicada a les varietats tradicionals de fruiters ecològics. Per la seva banda, La Panotxa té com a objectiu principal la conservació i la divulgació de les nostres varietats tradicionals d’horta. Els coneixements i les llavors de la Xarxa Catalana de Graners estan a disposició de tothom al territori, però també els intercanvien amb conservadors de les illes Balears, del País Valencià i amb la xarxa de llavors en l’àmbit estatal. Per més informació: www.graners.wordpress.com

Llegeix-ne més

La gallina Pairal, una raça autòctona catalana, té una particularitat que no tenen les altres: una gran aptitud materna que, possiblement, serà determinant per a la seva subsistència en uns moments en què la seva recuperació avança, tot i que a petits passos.
Origen i primer patró Antigament, aquestes gallines de petita grandària autòctones de Catalunya anomenades popularment periques, quiques o pe- leies havien estat molt presents en les nostres masies i cases de pagès situades al voltant de la Serralada Litoral, que comprèn les comarques del Maresme, el Vallès i el nord del Barcelonès. Ja tenim constància de la seva existència en arxius fotogràfics i en alguna notificació documental de principis del segle passat en la zona del Vallès i del Maresme. No obstant això, els nostres page- sos han estat qui més informació han aportat sobre la gallina Pai- ral. En els seus testimonis ja es destaca la seva aptitud materna 14 i que, principalment, eren utilitzades per incubar els ous propis i també els d’altres gallines o espècies d’aus. L’any 2012 em vaig animar a posar en marxa el procés de recupe- ració de la raça després de detectar diversos grups dispersos de gallines en diverses cases de pagès que presentaven una forma i un tipus molt semblants entre elles. Amb l’ajuda i l’orientació del Doctor Amadeu Francesch, expert genetista avícola, vaig iniciar un estudi de freqüències de les principals característiques mor- fològiques de diferents poblacions, aconseguint definir les dues principals varietats de color en la raça: l’aperdiuada i la blat. Amb totes les dades, en el mes de juliol del 2013 vaig establir el primer patró morfològic orientatiu de la gallina Pairal catalana.
Principals atributs Tal com ja he comentat, aquesta gallina té com a principal ca- racterística la seva gran aptitud materna. Té molta facilitat per quedar-se lloca (quan emet calor per incubar els ous), cova molt atenta i és molt solidària (entre elles s’ajuden per protegir els ous sota l’atenta vigilància del mascle). Cuida i defensa els seus po- llets de qualsevol imprevist com cap altra gallina fa (d’aquí possi- blement el nom de peleies) i aquest instint ha estat i serà crucial per a la seva supervivència. Gent del món rural explica que les lloques s’amaguen sigil.losament, sense deixar rastre, quan volen incubar i que un bon dia apareixen de sobte, ben contentes, amb els seus pollets darrere. Tracten la seva descendència amb molta cura i delicadesa, evitant sempre llocs perillosos en què pugui haver-hi depredadors, en què els marges siguin grans o bé hi hagi massa aigua. Per tot plegat, els pollets creixen amb molta vitalitat i l’astúcia necessària per sobreviure i arribar a joves, i després a adults, amb èxit.
El seu temperament és eixerit. Els exemplars més veterans volen com perdius en cas de perill i dormen ben amunt dels arbres i de les teulades per evitar riscos. L’instint matern ha aconseguit que es perllonguessin en el temps, però també la seva capacitat per estar sempre alerta i amagar-se quan detecten la més mínima amenaça. D’aquesta manera, poden completar el cercle criant. Present i futur En l’actualitat, la Pairal ha deixat de ser imprescindible en la seva principal funció d’incubar ous d’altres espècies d’aus. Eren galli- nes que substituïen les modernes incubadores artificials, però avui en dia qualsevol pagès o criador pot adquirir un d’aquests ginys per un preu molt assequible i estalviar-se el manteniment d’aquests animals. Al Maresme, curiosament, també havien estat utilitzades a mitjans del segle passat en hivernacles de planta ornamental destinats al cultiu de rosers per controlar les males herbes d’una manera molt ecològica. Una activitat que ja tampoc desenvolupen. Per tot plegat, amb l’afegitó que no es tracta d’una raça especialment atractiva pel que fa a la productivitat, el seu estat censal és certament crític. En els darrers anys ha augmentat el nombre d’exemplars, però encara queda molta feina per fer. Però sóc optimista! Aquestes gallines tenen uns índexs d’èxit materns en criança realment excel.lents i la cura que tenen les mares dels seus pollets és, sens dubte, un valor natural insubstituïble. La creació d’una associació com la nostra és un exemple més de què la societat actual està molt més conscienciada en recuperar i protegir animals amb problemes d’extinció. Aquesta actitud positiva de donar valor al passat ens ofereix una clara esperança pel manteniment i conservació d’aquest patrimoni genètic viu que tenim en les nostres races autòctones. Desitjo que gaudiu d’aquesta magnífica Fira que enguany arriba a la seva 40a edició, dedicada a les nostres races catalanes. Si doneu un tomb per les carpes, trobareu una petita representació dels tipus i colors més abundants de la nostra gallina Pairal.   Jaume Berenguer i Boix President d’Associació d’Amics de la Gallina Pairal (AGP)

Llegeix-ne més

La Fira de Sant Martirià i la recuperació de l’ase català han evolucionat de forma paral.lela els darrers 40 anys. A mitjan anys 70, ambdues eren al llindar de l’extinció. El 24 de novembre de 1978 van començar a reeixir; i així, de forma ininterrompuda, han anat mantenint i creixent fins avui dia.
Gràcies a aquell tractant de bestiar de Berga i un parell d’il.lusionats veterinaris de Banyoles, es va salvar el que semblava insalvable. Uns romàntics. Aquell any 78 es va reobrir el Llibre de Registres de l’ancestral raça catalana, amb vuit someres i dos guarans. Els iaios de l’actual Llibre Genealògic; i es va fundar l’as- sociació de la raça: l’AFRAC. Avui dia, el llibre comptabilitza 1.715 animals enregistrats. No tots vius, per descomptat. Que campin i controlats per l’associació n’hi ha, a hores d’ara, 908. De guarans 340 i 568 someres; joves i vells, és clar. D’aquests animals en tenen cura un total de 131 criadors. Quan l’any 1995 es va iniciar el Programa de Conservació (AFRAC- DARP-UAB), se’n van comptabilitzar 98 (36 mascles i 62 femelles), i 16 esforçats que els criaven. Quin canvi, oi? I com han guanyat en tots aquests anys! Des del 2006 hem fet diversos concursos morfològics oficials i cada cop és més costós escollir els tres que han de pujar al podi. Millor així, veritat? Les darreres avaluacions morfològiques als reproductors (en una escala fins a 100) ens han classificat el 37% de les someres i el 67% dels guarans com a molt bons o excel.lents (puntuació superior a 75 punts). Això ens reconforta pensant que les coses no s’estan fent tan malament.
D’estudis se n’han fet molts. Sobretot de genètica i genealogia. Volem saber en cada moment què tenim i com va evolucionant la població. Procurar que la consanguinitat no se’ns surti de mare i ens ocasioni problemes, i poder donar les recomanacions més adients als criadors perquè continuïn proporcionant individus tan alts, forts i eixerits com sempre han estat els ases catalans.
Jordi Jordana  

Llegeix-ne més

Sabies que en algunes masies s’utilitza com a guarda en substitució del gos? O que un dels seus principals usos avui en dia és com a animal de companyia? El perquè del seu nom és una de les úniques coses que, per deducció, és fàcil de conèixer d’aquesta raça autòctona catalana... L’oca empordanesa és una raça autòctona pròpia de Catalunya el nom de la qual –per esbrinar el perquè no s’ha de ser pas un prodigi en la deducció- prové d’haver estat la més comuna en l’àrea de l’Empordà. Segons diversos estudis, el seu origen s’ha de buscar en les poblacions salvatges de l’espècie Anser anser(l’oca comuna o vulgar, l’ancestre silvestre de totes les classes d’oques domèstiques encara existents a Europa) que campaven lliurement pel vell continent.
Tot i tenir aquest origen compartit amb altres oques blanques europees, com ara la Romana, la Babat o l’Emden, el fet que du- rant molt de temps romangués en altres zones on es van moure aquestes espècies, va fer possible que esdevingués una població ben diferenciada. Es documenta la seva existència per primera vegada a finals del segle XIX com a oca del país o oca blanca, es- sent molt popular a les zones de Girona i a Barcelona, on es criava per la seva carn i per la posta. No va ser fins al 1992 quan va que- dar perfectament definit el seu estàndard, confeccionat per Pere Vacarisas, un important criador de la raça de Reus. Com és? Té una característica diferenciadora que no presenta cap altra raça del món: una protuberància (un monyo) al cap. És un animal esvelt, de color blanc, amb els ulls blau cel, el bec ataronjat, les potes rosades i les bosses abdominals ben desenvolupades. De- fensa el territori que ocupa amb caràcter, molt més durant l’èpo- ca de zel. És agressiva amb els estranys (no pas amb el pagès) i arran d’això se l’ha utilitzat molt, i encara es fa, com a guarda de les masies en substitució d’un gos. Referent també als seus usos avui en dia, s’ha convertit en un animal de companyia i no pas productor, encara que els seus rendiments, tant en posta com en carn, són força acceptables.
Actualment la podem trobar en diferents comarques i en altres comunitats autònomes, així com a França i a Alemanya. Pel que fa als efectius a Catalunya, s’estimen en unes 170 parelles. Però l’interès per aquest animal és creixent, i això fa preveure que es pugui anar allunyant –a poc a poc– del perill d’extinció. Una cu- riositat per acabar: si mai visiteu el claustre de la Catedral de Barcelona, hi trobareu una bassa vora un brollador. Allà hi ha tretze oques empordaneses, tantes com, segons la llegenda, anys tenia Santa Eulàlia quan va ser martiritzada.

Llegeix-ne més

La gallina empordanesa és una raça autòctona amb orígens molt antics. Tan vetusta com la resta de la seva parentela, que deriva -tota- directament dels dinosaures. Sí, dels dinosaures. Podríem perfectament definir la gallina, en general, com un llibre d’història amb potes si es té en compte que es comença a tenir notícies del seu origen ni més ni menys que a principis del cretaci (entre 125 i 110 milions d’anys enrere). Amb aquell període de la prehistòria es connecten unes restes fòssils trobades al nord de la Xina d’uns dinosaures que presentaven unes estructures semblants a plomes que, segons els experts, servien perquè suportessin millor els hiverns freds d’aquella època i zona del planeta. Diverses investigacions científiques posteriors han descobert que aquella gallina primerenca tenia un bec amb dents i que caminava de manera molt semblant a com ho feien els seus avantpassats dinosaures. Així doncs, la ciència ha aconseguit provar de manera inequívoca que existeix una relació directa (per tant, una filogènia) entre dinosaure i gallina. Noves informacions fidedignes i contrastades indiquen que les gallines van ser domesticades fa uns 10.000 anys abans de Crist a la Xina, segurament exemplars provinents de l’actual Tailàndia i Birmània. D’aquí es van estendre cap a l’Índia i, després, cap a l’oest. Els grecs van ser la civilització responsable de la seva introducció al Mediterrani i els romans, els que van consolidar la seva presència a l’antiga Hispània un cop els celtes ja les havien distribuït per tota la península Ibèrica. Identificació Un nou salt en la història ens porta fins a l’any 1920 quan, a Catalunya, el professor  Rossell i Vilà va citar per primera vegada una raça de gallina pròpia de la comarca de l’Empordà (Girona) que ell mateix havia seleccionat i criat en els galliners de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. En moltes fires de l’època, algunes d’elles promogudes per la Mancomunitat (el que després seria la Generalitat), criadors i gent del món rural exposaven dues varietats de l’empordanesa: la blanca i la rossa. Però tota aquesta feinada d’identificació, divulgació i conservació de la raça se’n va anar en orris quan, amb l’arribada de la dictadura del general Primo de Rivera, la Mancomunitat es va dissoldre i tots els grups que s’havien format van anar desapareixent a poc a poc. A partir del 1933, el mateix Rossell i Vilà, en qualitat de director dels Serveis Tècnics de Ramaderia de la primera Generalitat de Catalunya, va recollir exemplars de masies de Pals i del voltant, i va reactivar la criança amb un grup de galls i gallines de color blanc i pota groga. La Granja Avícola de Caldes de Montbui va ser el feu de l’empordanesa fins que, un cop acabada la Guerra Civil, la manca d’aliments va fer minvar-ne la població. Per acabar-ho d’adobar, durant els anys 50 es van introduir al país races estrangeres més productives que van apartar les autòctones del món rural abocant-les gairebé a l’extinció. Va ser, sens dubte, l’època més fosca de la nostra gallina. Però, per sort, en algunes masies empordaneses apartades encara n’hi havia de ben vives, sanes... i en un estat de puresa força bo. Recuperació L’any 1982, per iniciativa de la Diputació de Tarragona i de la Generalitat de Catalunya, es va endegar un ambiciós projecte per recuperar les gallines pròpies de l’Empordà de la mà del veterinari Antoni Jordà. La tasca de purificació va tenir lloc al Mas Bové de l’Institut de Recerca i de Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), adscrit a la Generalitat, ubicat a Constantí (Tarragona). Entre els anys 1985 i 1988, el cap del programa de genètica avícola, el doctor Amadeu Francesch, va seleccionar un grupet inicial d’uns 300 exemplars, obtenint les varietats de color blanca, rossa, roja i blanquirossa. Tanmateix, a l’IRTA es van realitzar diferents estudis de millora genètica i posteriors controls productius. L’any 2004 es va reconèixer també la varietat de color aperdiuada. El 2008, Joan Pou va crear l’Associació de Criadors de Gallines de Raça Empordanesa amb l’objectiu de millorar-ne el patró morfològic, divulgar i conservar les diferents varietats de color entre els socis criadors i controlar-ne el cens. Es va iniciar un conveni amb l’IRTA, en què criadors de l’associació vam participar en un programa de conservació de la raça. L’any 2015, la Mei Pastor va refundar la citada associació, ja desvinculada de l’IRTA, que va adoptar el nom definitiu d’Associació de Criadors de la Gallina de Raça Empordanesa mantenint els mateixos objectius. El nombre d’exemplars censats i controlats a Catalunya se situa al voltant dels 600, aproximadament. Així mateix, també se’n troben fora de les nostres fronteres, com per exemple a Espanya, França i Alemanya. L’evolució a l’alça de les estadístiques poblacionals ens permet ser optimistes, tot i que encara queda molta feina per fer per assegurar-nos, de forma definitiva, la seva presència en un futur a llarg termini. Cinc varietats, un patró comú És una au lleugera, molt rústega i resistent a malalties, de la qual es valora molt el seu ou de color marró rogenc força intens. La posta màxima se situa en 180 ous. Hi ha cinc varietats amb un patró racial comú: aperdiuada, rossa, blanca, blanquirrossa i roja. És sensible a la calor, però resistent al fred. Al voltant d’un 14% de les gallines es posen lloques (quan emet calor per incubar els ous), segons estudis realitzats ja fa uns anys a l’IRTA, mostrant un bon comportament matern. Si voleu més informació sobre la gallina empordanesa, sobre les fires i exposicions en què s’exposen, accediu al web www.empordanesa.org  i també al perfil de l’Associació de Criadors de la Gallina de Raça Empordanesa a Facebook.   Jaume Berenguer i Boix President d’Associació d’Amics de la Gallina Pairal (AGP) Expresident i actual soci criador de l’Associació de Criadors de la Gallina de Raça Empordanesa (ACGRE)    

Llegeix-ne més

La Fira de Sant Martirià acull, per primera vegada en la seva densa història, una exhibició d’Agility puntuable pel campionat del 2017 que organitza el Club del Gos d’Atura Català que tindrà lloc el diumenge 20 de novembre a partir de les 11 del matí. Sens dubte, una excel·lent ocasió per gaudir d’un esport caní que consisteix a dirigir un gos sobre una sèrie d'obstacles (salts, túnels, passarel·la, rampa, balancí) que ha de superar de la manera més exacta possible i competint contra rellotge, sense corretja, incentius o joguines.

El guia no pot tocar el gos ni els obstacles, excepte de manera accidental, i el control rau en la veu, els senyals manuals i el llenguatge corporal. Per tant, és essencial que l’animal estigui ben entrenat perquè la base de l’Agility és la disciplina i l’obediència. Un jutge dissenya l’ordre en què el gos haurà de completar el circuit conforme al reglament i marca els obstacles amb números que els guies han d’estudiar i recordar per a transmetre’ls després a l’animal, quan ambdós competeixin a la pista.

Catalunya és pionera en aquest esport caní tan divertit. L’any 1992, la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat va inscriure el Club Caní Catalunya de Vilassar de Mar com el primer club esportiu d’Agility al país, i el 2009 es va reconèixer oficialment la Federació Catalana d’Agility (FCAG), la primera de tot Espanya i d’Europa.

programa-agility
 

Llegeix-ne més

La Fira de Sant Martirià convida des de fa dos anys exemplars d’animals de races autòctons de zones pròximes per gaudir de l’oportunitat de conèixer-les ‘in situ’. L’any 2014 la regió convidada va ser les Illes Balears, mentre que l’any passat ens van visitar bestiar del País Basc. Per a l’edició d’enguany, s’hi podran veure races autòctones de l’Aragó, un territori limítrof amb Catalunya la capital del qual és Saragossa, que té una superfície de 47.720 quilòmetres quadrats i 1.277.471 d’habitants.

Segons els últims registres, a l’Aragó existeixen 15 races autòctones reconegudes de forma oficial, algunes d’elles en perill d’extinció, com ara les ovelles Churra Tensina i l’Ansotana, el cavall Hispà-Bretó o la gallina del Sobrarbe. Per contra, la cabra Moncaina ha experimentat una recuperació espectacular en els darrers anys. Una de les races més conegudes és, possiblement, la vaca Serrana de Terol, originària del sud. No obstant això, la més estesa és la Parda de Muntanya, amb més de 28.000 exemplars. A la província de Terol també es localitzen la Gallina Serrana i l’Ovella Ojinegra i la Rasa Aragonesa. Al marge d’aquestes, hi ha quatre altres races pendents de reconeixement oficial, com ara el Can de Chira, el gos pastor aragonès, el gall dindi d’Osca, la gallina serrana de Terol i l’ovella Merina de les Muntanyes Universals.

Alguns exemplars d’aquestes races es veuran al Parc de la Draga de Banyoles els dies 18, 19 i 20 de novembre.  

Llegeix-ne més

Sabíeu que durant la Fira de Sant Martirià ja és tradició que s’hi faci una exposició monogràfica i tingui lloc una trobada de criadors de gallines pertanyents a l’Associació d’Avicultors de la Raça Flor d’Ametller (ARFA)? Doncs enguany s’arriba a la sisena edició i se celebrarà el diumenge 20 de novembre a partir de les 10 del matí al parc de la Draga. El programa ja està tancat i consta d’una presentació del manual de selecció, de consultes veterinàries, d’un espai pràctic de debat i d’assessorament per a la selecció d’animals i, finalment, l’intercanvi de gallines d’aquesta raça entre els socis. Sens dubte, es tracta d’una molt bona oportunitat per conèixer una mica més aquesta gallina peculiar autòctona de Catalunya.

Des de fa molts anys que es cria en zones rurals i es caracteritza per ser una gallina de mida reduïda, elegant i desperta, de diferents colors de base, però sempre clapada de blanc, recordant els pètals de les flors de l'ametller. La seva gran utilitat en el galliner ha estat sempre la de covar, tant els seus propis ous com els d'altres espècies. Destaca també pel seu caràcter dòcil, raó per la qual és un animal molt fàcil de criar. Des de fa poc temps es va iniciar la seva recuperació i selecció, ja que el nombre d'exemplars era molt escàs i es temia per la seva desaparició. A l’ARFA treballen per unir els criadors i garantir la conservació d’una gallina que és molt catalana, que és molt de casa nostra.

 fulleto-trobada-de-criadors-02

Llegeix-ne més