Archive for the ‘Races autòctones’ Category

Ets aquí: Home » Races autòctones » "

La gallina empordanesa és una raça autòctona amb orígens molt antics. Tan vetusta com la resta de la seva parentela, que deriva -tota- directament dels dinosaures. Sí, dels dinosaures. Podríem perfectament definir la gallina, en general, com un llibre d’història amb potes si es té en compte que es comença a tenir notícies del seu origen ni més ni menys que a principis del cretaci (entre 125 i 110 milions d’anys enrere). Amb aquell període de la prehistòria es connecten unes restes fòssils trobades al nord de la Xina d’uns dinosaures que presentaven unes estructures semblants a plomes que, segons els experts, servien perquè suportessin millor els hiverns freds d’aquella època i zona del planeta. Diverses investigacions científiques posteriors han descobert que aquella gallina primerenca tenia un bec amb dents i que caminava de manera molt semblant a com ho feien els seus avantpassats dinosaures. Així doncs, la ciència ha aconseguit provar de manera inequívoca que existeix una relació directa (per tant, una filogènia) entre dinosaure i gallina. Noves informacions fidedignes i contrastades indiquen que les gallines van ser domesticades fa uns 10.000 anys abans de Crist a la Xina, segurament exemplars provinents de l’actual Tailàndia i Birmània. D’aquí es van estendre cap a l’Índia i, després, cap a l’oest. Els grecs van ser la civilització responsable de la seva introducció al Mediterrani i els romans, els que van consolidar la seva presència a l’antiga Hispània un cop els celtes ja les havien distribuït per tota la península Ibèrica. Identificació Un nou salt en la història ens porta fins a l’any 1920 quan, a Catalunya, el professor  Rossell i Vilà va citar per primera vegada una raça de gallina pròpia de la comarca de l’Empordà (Girona) que ell mateix havia seleccionat i criat en els galliners de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. En moltes fires de l’època, algunes d’elles promogudes per la Mancomunitat (el que després seria la Generalitat), criadors i gent del món rural exposaven dues varietats de l’empordanesa: la blanca i la rossa. Però tota aquesta feinada d’identificació, divulgació i conservació de la raça se’n va anar en orris quan, amb l’arribada de la dictadura del general Primo de Rivera, la Mancomunitat es va dissoldre i tots els grups que s’havien format van anar desapareixent a poc a poc. A partir del 1933, el mateix Rossell i Vilà, en qualitat de director dels Serveis Tècnics de Ramaderia de la primera Generalitat de Catalunya, va recollir exemplars de masies de Pals i del voltant, i va reactivar la criança amb un grup de galls i gallines de color blanc i pota groga. La Granja Avícola de Caldes de Montbui va ser el feu de l’empordanesa fins que, un cop acabada la Guerra Civil, la manca d’aliments va fer minvar-ne la població. Per acabar-ho d’adobar, durant els anys 50 es van introduir al país races estrangeres més productives que van apartar les autòctones del món rural abocant-les gairebé a l’extinció. Va ser, sens dubte, l’època més fosca de la nostra gallina. Però, per sort, en algunes masies empordaneses apartades encara n’hi havia de ben vives, sanes... i en un estat de puresa força bo. Recuperació L’any 1982, per iniciativa de la Diputació de Tarragona i de la Generalitat de Catalunya, es va endegar un ambiciós projecte per recuperar les gallines pròpies de l’Empordà de la mà del veterinari Antoni Jordà. La tasca de purificació va tenir lloc al Mas Bové de l’Institut de Recerca i de Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), adscrit a la Generalitat, ubicat a Constantí (Tarragona). Entre els anys 1985 i 1988, el cap del programa de genètica avícola, el doctor Amadeu Francesch, va seleccionar un grupet inicial d’uns 300 exemplars, obtenint les varietats de color blanca, rossa, roja i blanquirossa. Tanmateix, a l’IRTA es van realitzar diferents estudis de millora genètica i posteriors controls productius. L’any 2004 es va reconèixer també la varietat de color aperdiuada. El 2008, Joan Pou va crear l’Associació de Criadors de Gallines de Raça Empordanesa amb l’objectiu de millorar-ne el patró morfològic, divulgar i conservar les diferents varietats de color entre els socis criadors i controlar-ne el cens. Es va iniciar un conveni amb l’IRTA, en què criadors de l’associació vam participar en un programa de conservació de la raça. L’any 2015, la Mei Pastor va refundar la citada associació, ja desvinculada de l’IRTA, que va adoptar el nom definitiu d’Associació de Criadors de la Gallina de Raça Empordanesa mantenint els mateixos objectius. El nombre d’exemplars censats i controlats a Catalunya se situa al voltant dels 600, aproximadament. Així mateix, també se’n troben fora de les nostres fronteres, com per exemple a Espanya, França i Alemanya. L’evolució a l’alça de les estadístiques poblacionals ens permet ser optimistes, tot i que encara queda molta feina per fer per assegurar-nos, de forma definitiva, la seva presència en un futur a llarg termini. Cinc varietats, un patró comú És una au lleugera, molt rústega i resistent a malalties, de la qual es valora molt el seu ou de color marró rogenc força intens. La posta màxima se situa en 180 ous. Hi ha cinc varietats amb un patró racial comú: aperdiuada, rossa, blanca, blanquirrossa i roja. És sensible a la calor, però resistent al fred. Al voltant d’un 14% de les gallines es posen lloques (quan emet calor per incubar els ous), segons estudis realitzats ja fa uns anys a l’IRTA, mostrant un bon comportament matern. Si voleu més informació sobre la gallina empordanesa, sobre les fires i exposicions en què s’exposen, accediu al web www.empordanesa.org  i també al perfil de l’Associació de Criadors de la Gallina de Raça Empordanesa a Facebook.   Jaume Berenguer i Boix President d’Associació d’Amics de la Gallina Pairal (AGP) Expresident i actual soci criador de l’Associació de Criadors de la Gallina de Raça Empordanesa (ACGRE)    

Llegeix-ne més

La Fira de Sant Martirià acull, per primera vegada en la seva densa història, una exhibició d’Agility puntuable pel campionat del 2017 que organitza el Club del Gos d’Atura Català que tindrà lloc el diumenge 20 de novembre a partir de les 11 del matí. Sens dubte, una excel·lent ocasió per gaudir d’un esport caní que consisteix a dirigir un gos sobre una sèrie d'obstacles (salts, túnels, passarel·la, rampa, balancí) que ha de superar de la manera més exacta possible i competint contra rellotge, sense corretja, incentius o joguines.

El guia no pot tocar el gos ni els obstacles, excepte de manera accidental, i el control rau en la veu, els senyals manuals i el llenguatge corporal. Per tant, és essencial que l’animal estigui ben entrenat perquè la base de l’Agility és la disciplina i l’obediència. Un jutge dissenya l’ordre en què el gos haurà de completar el circuit conforme al reglament i marca els obstacles amb números que els guies han d’estudiar i recordar per a transmetre’ls després a l’animal, quan ambdós competeixin a la pista.

Catalunya és pionera en aquest esport caní tan divertit. L’any 1992, la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat va inscriure el Club Caní Catalunya de Vilassar de Mar com el primer club esportiu d’Agility al país, i el 2009 es va reconèixer oficialment la Federació Catalana d’Agility (FCAG), la primera de tot Espanya i d’Europa.

programa-agility
 

Llegeix-ne més

La Fira de Sant Martirià convida des de fa dos anys exemplars d’animals de races autòctons de zones pròximes per gaudir de l’oportunitat de conèixer-les ‘in situ’. L’any 2014 la regió convidada va ser les Illes Balears, mentre que l’any passat ens van visitar bestiar del País Basc. Per a l’edició d’enguany, s’hi podran veure races autòctones de l’Aragó, un territori limítrof amb Catalunya la capital del qual és Saragossa, que té una superfície de 47.720 quilòmetres quadrats i 1.277.471 d’habitants.

Segons els últims registres, a l’Aragó existeixen 15 races autòctones reconegudes de forma oficial, algunes d’elles en perill d’extinció, com ara les ovelles Churra Tensina i l’Ansotana, el cavall Hispà-Bretó o la gallina del Sobrarbe. Per contra, la cabra Moncaina ha experimentat una recuperació espectacular en els darrers anys. Una de les races més conegudes és, possiblement, la vaca Serrana de Terol, originària del sud. No obstant això, la més estesa és la Parda de Muntanya, amb més de 28.000 exemplars. A la província de Terol també es localitzen la Gallina Serrana i l’Ovella Ojinegra i la Rasa Aragonesa. Al marge d’aquestes, hi ha quatre altres races pendents de reconeixement oficial, com ara el Can de Chira, el gos pastor aragonès, el gall dindi d’Osca, la gallina serrana de Terol i l’ovella Merina de les Muntanyes Universals.

Alguns exemplars d’aquestes races es veuran al Parc de la Draga de Banyoles els dies 18, 19 i 20 de novembre.  

Llegeix-ne més

Sabíeu que durant la Fira de Sant Martirià ja és tradició que s’hi faci una exposició monogràfica i tingui lloc una trobada de criadors de gallines pertanyents a l’Associació d’Avicultors de la Raça Flor d’Ametller (ARFA)? Doncs enguany s’arriba a la sisena edició i se celebrarà el diumenge 20 de novembre a partir de les 10 del matí al parc de la Draga. El programa ja està tancat i consta d’una presentació del manual de selecció, de consultes veterinàries, d’un espai pràctic de debat i d’assessorament per a la selecció d’animals i, finalment, l’intercanvi de gallines d’aquesta raça entre els socis. Sens dubte, es tracta d’una molt bona oportunitat per conèixer una mica més aquesta gallina peculiar autòctona de Catalunya.

Des de fa molts anys que es cria en zones rurals i es caracteritza per ser una gallina de mida reduïda, elegant i desperta, de diferents colors de base, però sempre clapada de blanc, recordant els pètals de les flors de l'ametller. La seva gran utilitat en el galliner ha estat sempre la de covar, tant els seus propis ous com els d'altres espècies. Destaca també pel seu caràcter dòcil, raó per la qual és un animal molt fàcil de criar. Des de fa poc temps es va iniciar la seva recuperació i selecció, ja que el nombre d'exemplars era molt escàs i es temia per la seva desaparició. A l’ARFA treballen per unir els criadors i garantir la conservació d’una gallina que és molt catalana, que és molt de casa nostra.

 fulleto-trobada-de-criadors-02

Llegeix-ne més

La Fira de Sant Martirià de Banyoles d’enguany serà especial pels motius de sempre (el bestiar, els concursos, les parades, el racó dels pintors i dels artesans, les exhibicions, el Firestany, la tradició, la història, l’arrelament social…) i també per les novetats d’aquesta 38a edició, que són moltes i molt importants. El primer canvi, tot i que lleu, fa referència a la distribució dels diferents espais de la Fira per adaptar-se a les modificacions del nou programa i facilitar l’accés dels visitants. Així doncs, s’instal·larà una nova pista, mentre que la Fira del Dibuix i la Pintura s’ubicarà just al costat del pavelló. També se senyalitzarà millor la zona d’aparcament pels cotxes.

Però la principal modificació rau en el paper dels cavalls, que a partir d’ara es convertiran en autèntics artistes. Vivim en l’era dels espectacles de masses i els que tenen els cavalls com a protagonistes cada vegada agafen més rellevància, i la mostra no se’n podia quedar al marge. Amb l’objectiu d’augmentar l’interès i atraure més públic, sense trair la seva essència i el seu esperit tradicional, la Fira de Sant Martirià fa un pas endavant modificant la programació dedicada als cavalls; s’eliminen els concursos morfològics, però es conserven els del burro català i els animals híbrids. La nova i ferma aposta de futur són els espectacles de doma de cavalls que tindran lloc en una nova pista de dimensions més reduïdes. Una graderia permetrà sopar mentre es gaudeix en directe de les habilitats dels equins. La Fira pretén exhibir la cara més brillant del món de l’hípica. S’han programat xous eqüestres d’enorme bellesa i plasticitat durant els tres dies dirigits a petits i grans.

El compte enrere pels dies 18, 19 i 20 de novembre, quan el vessant artístic dels cavalls inundarà el parc de la Draga, ja ha començat…

Llegeix-ne més