Sabaters de cavalls

Ets aquí: Home » Sabaters de cavalls

nov 12, 2018 admin (0)

Els cavalls vivien lliures en la natura, dedicant-se únicament a cercar aliment, quan els humans, en adonar-nos del seu potencial, vam decidir domesticar-los. Aleshores, els vam començar a  utilitzar com a mitjà de transport i també per feinejar al camp i al bosc, unes tasques que erosionaven els seus casquets que no estan anatòmicament dissenyats per trepitjar superfícies dures. La necessitat de ferrar-los, de posar-los sabates per protegir els seus peus, neix aquí. Posteriorment, amb la utilització del cavall per a les guerres, aquesta feina va passar a tenir una rellevància cabdal. A la Corona de Castella, els responsables de posar les ferradures als cavalls s’anomenaven albéitars, una paraula d’arrel àrab. En canvi, en els regnes de la Corona d’Aragó rebien el nom de manescals o manescals, un terme derivat de l’alemany. En els dos casos, els dos mots fan referència als veterinaris reials que tenien funcions diferents segons a quina corona pertanyessin; el catalanoaragonès atenia l’estabulació, doma, alimentació i sanitat dels cavalls, mentre que els del regne de Castella complien una funció exclusivament militar.

Amb els anys, l’ofici es va anar especialitzant cada cop més fins que van aparèixer els ferradors, que s’integraven dins el gremi de ferrers. Solien treballar als afores dels pobles, al costat dels camins i carreteres, perquè era el lloc on hi havia més trànsit de muntures i carruatges, i on tenien més feina. Els caps de setmana, l’activitat augmentava perquè la gent sortia més de viatge.

Essència

En l’actualitat, l’essència dels antics ferradors perdura. Continuen essent sabaters de cavalls, fent-los un calçat a mida anomenat ferradura, la sola que protegeix el casc que prevé del desgast excessiu i el resguarda del deteriorament. Ha de permetre que el cavall camini i troti correctament i corregeix lesions, malformacions, patologies, desequilibris, etc. Ara, els ferradors també els fan de podòlegs, als cavalls, perquè vetllen pel benestar dels seus peus gairebé d’ençà que neixen. Els poden arribar a fer, al llarg de la seva vida, diferents tipus de ferrats: ortopèdics, terapèutics, correctius. Els ferrats són necessaris quan el casc creix i això passa un cop han transcorregut entre sis i set setmanes. Abans, el farratge era molt més rústic perquè eren cavalls per treballar al bosc o al camp i ara són per diversió, passeig, oci i competició, i l’equí ha de gaudir d’una completa comoditat. Calçar l’animal amb la ferradura adequada a les seves característiques anatòmiques i funcionals, adaptant-les a cada casc i tenint en compte l’activitat que durà a terme (esportiva o de passeig, bàsicament), és el principal objectiu del ferrador.

Les tècniques, les màquines i els materials emprats han canviat i fan una mica més fàcil la vida al ferrador, però continua essent un ofici cent per cent artesanal en què cada professional posa el seu toc personal. És una feina d’autor que mai podrà fer un robot. No hi ha dos ferradors iguals, com no hi ha dos cavalls iguals. A diferència del que passava abans, ara són ells, i no pas els cavalls, els que es desplacen: tots tenen una furgoneta en què carreguen tots els estris que necessiten i… a fer quilòmetres! Posar ferradures –no només a equins, sinó també a ases i muls- sembla una cosa senzilla, però no ho és. Es necessita una alta dosi de paciència, memòria visual, habilitat, experiència, una  connexió perfecta entre la ment i les mans, prudència, força física, saber estar, tranquil·litat…

Dos amics

L’ofici (avui dia, minoritari) s’aprenia de pares a fills o també anant d’aprenents. Ara és necessari un curs de dos anys que s’ofereix a la Seu d’Urgell i un mínim de 9 anys al costat d’un mestre. Una dita entre els mateixos ferradors diu: “S’ha d’aprendre dels bons i dels dolents, perquè dels pitjors aprens allò que no s’ha de fer”. Doncs això. No deixar de formar-se i assistir a congressos especialitzats, reciclar-se al cap i a la fi, és clau per no perdre pistonada. A la comarca del Pla de l’Estany tenim molt bons ferradors. A tall d’exemple, dos amics que es coneixen de ben petits i que, a més a més, van estudiar plegats: l’Oriol Marés, pertanyent a la quarta generació de ferradors, i en Màrius Alsius.

Fa tretze anys que es dediquen a aquest ofici, l’un perquè la seva família ho duu a la sang (és fill d’en Jaume Marés, un referent mundial) i l’altre perquè a casa seva tenien cavalls i en veure ferrar-los s’hi va aficionar fins a convertir-ho en la seva professió, en la seva vida. “El benestar del cavall i treballar allà on et sents valorat, per mi aquesta és la meva principal satisfacció”, comenta l’Oriol. Per en Màrius, “veure que la teva feina realment serveix perquè els animals estiguin bé” és el que l’omple. Al llarg del temps, han viscut tota mena de situacions difícils. Una, de ben recent: “Estava ferrant un cavall per segon cop i vaig decidir no sedar-lo. A l’hora de clavar els claus, es va esverar massa, em va tirar contra la paret, etzibant-me coces a l’esquena. Jo, a terra, veia passar les seves potes a escassos mil·límetres de la meva cara. Aquell dia no tocava…”, explica en Màrius.

Professió de risc

En efecte, és una feina amb un grau de risc destacat. El simple volar d’una mosca pot desencadenar un comportament inesperat del cavall que pot tenir conseqüències importants. “No et pots confiar mai. Parlar de riscos laborals en la nostra professió és un acudit. Al final, són animals. Però també et pots cremar, perquè treballem amb temperatures de 1.300 graus, tallar, etc.”, subratllen. L’anècdota de l’Oriol és més amable: “Estava ferrant un cavall quan, a mitja feina, em diuen: compte, eh, que demà el vénen a provar i en pagaran 500.000 euros. En aquell moment, la meva resposta va ser: I això, no m’ho podies haver dit un cop hagués acabat?”.

Solen ferrar entre tres i cinc cavalls al dia. Si tenen un ajudant, algun més. De mitjana, triguen una hora i mitja per cada animal. Uns 9 anys van trigar a començar a treballar sols, sense l’aixopluc del mestre. “Tenir un bon feeling amb l’equí ho és tot”, coincideixen. La seva primera vegada va ser complicada. “Vam trigar unes 4 hores!”, recorden. L’Oriol va debutar amb el cavall d’un amic ferrador, en Pepe; en Màrius, amb un cavall de casa seva: “Vaig acabar amb un mal d’esquena terrible!”.

Els catalans, els millors del món

No són gaires els professionals que hi ha a Catalunya. Els de la comarca es compten amb els dits d’una mà. La feina és dura. Malgrat tot, els catalans són els millors del món perquè no estan sotmesos a cap estil en concret, a cap escola. Amb el guiatge del banyolí Jaume Marés, un dels pioners, es van analitzar totes les tècniques utilitzades i es va elaborar una manera de fer pròpia que ha dut als ferradors catalans a ser, avui dia, un referent. Tots segueixen el camí del desaparegut mestre Jaume Marés, qui va ser ferrador de l’equip olímpic espanyol en quatre Jocs Olímpics.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>