Posts Tagged ‘Fira de Sant Martirià

Ets aquí: Home » Fira de Sant Martirià

La gallina Penedesenca va ser coneguda pels diferents concursos i exposicions promoguts per la Mancomunitat de Catalunya durant la dècada dels anys 20. El 21 de desembre del 1921 s’organitzà un concurs a Vilafranca del Penedès en què la Mancomunitat ja va exigir unes característiques morfològiques bàsiques en la cresta, orelletes, color del plomatge i potes. No obstant això, no va ser fins al 1928 que el professor Pere Màrtir Rossell i Vilar va tipificar morfològicament aquesta raça en una conferencia pública amb el nom ‘La raça de gallines del Penedès’. El professor Pere Màrtir Rossell i Vilar explicava que els exemplars d’aquesta raça tenien la característica de produir un ou de color marró rogenc molt intens i que en els mercats de Barcelona es pagaven dues o tres pessetes més cara la dotzena que ponien aquestes gallines. L’any 1931, tot just recuperada la Generalitat de Catalunya, el Departament Tècnic i de Pràctiques Agrícoles del Servei de Ramaderia encapçalat per Ramon Donès i Casabosch va organitzar un concurs d’aviram al Vendrell i un any després es va començar a seleccionar la varietat de color blanca i negra de la mà de criadors com ara Josep Milà, de la localitat d’Avinyonet, i Josep Montserrat, de Sant Cugat Sesgarrigues. L’any següent va sorgir l’Agrupació de Criadors de Penedesenques que van elabo- rar un primer patró de la raça.
Aquell mateix any, el 1933, va morir el professor Pere Màrtir Ros- sell i Vilar i es frenà la continuïtat de la raça. No va ser fins a l’any 1946 que, de la mà del criador Josep Montserrat, es va aconseguir aprovar la varietat Negra coneguda com a ‘Vilafranquina Negra’ en la II Assemblea Nacional d’Avicultors celebrada a Barcelona.
Recerca
Després de passar una situació certament crítica a mitjans del segle XX per l’entrada de poblacions d’aviram molt millorades en la producció d’ous, a l’any 1982 la Diputació de Tarragona va encarregar al veterinari Antoni Jordà la tasca d’aconseguir exemplars en diferents masos ubicats en diferents localitzacions de tot el Penedès per ser controlats en el Centre de Mas Bové, a Constantí (Tarragona).
El color de l’ou molt fosc en venedores ambulants de mercat van ajudar en la recerca, com també la seguretat de que s’estava davant dels últims exemplars que quedaven de l’antiga raça de gallines del Penedès. Al 1985 es va iniciar el programa de millora de la raça dirigit per el biòleg genetista avícola Amadeu Francesch, a qui es va homenatjar a la Fira de Sant Martirà fa uns quants anys, amb una població d’uns 300 exemplars. Les característiques morfològiques d’aquells animals eren molt semblants a les dictades anys enrere, però faltava uniformitzar els colors generals per poder optar a la categoria de raça. Així doncs, en els següents tres anys es va treballar aquest punt i es van obtenir quatre varietats: la Negra (antiga Vilafranquina Negra), l’Aperdiuada, la Blat i la Barrada. Patró El patró racial comú entre les quatre varietats seria: una cres- ta de cinc o sis puntes, mitjana, i és característica la presència d’apèndix o clavell en el lòbul posterior, tret conegut com a ‘cresta de rei’; orelletes blanques, algunes vegades esquitxades de vermell; potes de color blau pissarra en totes les varietats a excepció de la barrada, que les té blanques; la pell és blanca.
DADES PRODUCTIVES
Les polletes de la gallina Penedesenca tradicional inicien la posta a l’entorn dels 5 o 6 mesos de vida. La mitjana d’ous al final del primer any de posta és d’uns 160. El ous tenen la closca de color marró rogenc força intens i solen pesar més de 65 grams. La gallina adulta pesa uns 2,2 quilos en la varietat Negra i uns 1,8 quilos en les altres varietats.
GALL DEL PENEDÈS
Mantenint la línia per conservar poblacions de la raça semblant a la Prat, es procedeix des de l’IRTA a una millora genètica del pollastre de la varietat Negra a partir de l’any 1989, obtenint un pollastre millorat al voltant del 1991. D’aquesta manera es va aconseguir passar de les 18 setmanes d’engreix a 11, amb un índex de conversió més favorable (per assolir 2,2 quilos de pes són necessaris 6 quilos menys de pinso). A més a més, a les 20 setmanes pesaria uns 4 quilos enfront als 2,2 quilos del tradicional, i conservant les mateixes qualitats. És el conegut ‘Gall del Penedès’, com l’anomenen els penedesencs, el protagonista de la Fira del Gall de Vilafranca, iniciada als anys 80 i que any rere any es va consolidant. El visitant el pot degustar i optar a la seva compra, viu o ja sacrificat i desplomat, pels seus àpats nadalencs. L’any 2014 es va registrar oficialment com una espècie protegida.

Llegeix-ne més

En les darreres dècades s’ha accelerat el ritme de desaparició d’espècies animals arreu del món, provocada en bona mesura per l’acció humana i el seu impacte sobre el medi ambient. La fragilitat dels ecosistemes i les espècies que els habiten és un fet global, com també ho és la lluita per preservar la riquesa biològica i evitar les conseqüències negatives que comporta. Aquest fenomen no es produeix només amb les espècies salvatges, sinó també amb els animals domèstics i d’ús ramader. A Catalunya, com en tants altres països, les profundes transformacions socioeconòmiques al camp al llarg del segle XX han tingut com a resultat, entre altres, la disminució i fins i tot l’extinció de les races autòctones del país.
Les races autòctones catalanes Es consideren autòctones les races que tenen origen i implantació en un territori determinat, tot i que també s’hagin pogut estendre a altres zones amb el pas del temps. Cada raça presenta una identitat genètica i una morfologia específiques. Des d’un punt de vista oficial, 16 a Catalunya hi ha registrades actualment 14 races autòctones, que són les que recull el Catàleg de Races Autòctones d’Espanya. A banda d’aquestes, en el passat existien més races autòctones, avui ja extingides. El conill del Penedès, la cabra catalana, les vaques marinera i cerdana i el porc català, entre altres, han desaparegut dels nostres camps. Què ho ha fet? Els investigadors Pere-Miquel Parés, Amadeu Francesch, Jordi Jordana i Xavier Such apunten que en l’extinció d’una espècie s’hi relacionen múltiples factors: econòmics, perquè les races autòctones són menys productives que les industrials, i els ramaders en tanquen les explotacions o bé les substitueixen per races més comercials; demogràfics, a causa de l’abandonament del medi rural; tècnics, en promoure’s la inseminació artificial i aixídesincentivar la necessitat de mantenir mascles autòctons; i de desconeixement sobre la utilitat i aptituds de les races del país.
Els valors de les races autòctones Tanmateix, les races autòctones aporten valors i beneficis en diversos àmbits, que es tornen a tenir en compte de nou i que poden ser importants per al futur dels ecosistemes rurals catalans. En primer lloc, perquè constitueixen un reservori genètic únic, que pot ser de gran utilitat per adaptar-se a les noves necessitats productives i al clima canviant. Pel que fa al medi ambient, les races autòctones contribueixen a la regulació de la massa vegetal, que actualment ja no té tant ús com a recurs energètic. Així, la pastura d’aquests animals és un aliat fonamental en la conservació del paisatge i en l’aprofitament dels terrenys menys aptes per al cultiu. També cal tenir en compte el valor econòmic dels animals autòctons, atès que els productes que se’n poden extreure presenten qualitats diferencials, com ara la pro- ducció ecològica i el benestar animal, que poden ser apreciades pels consumidors. Finalment, les races autòctones són part del nostre patrimoni, no només en termes de singularitat genètica, sinó també perquè han generat al seu voltant unes formes de vida i una cultura que corren el risc de desaparèixer. Iniciatives i mesures per afavorir la conservació En les darreres dècades s’han promogut a Catalunya diverses inici- atives, a partir de l’esforç conjunt d’administracions, centres de recerca i particulars, per conservar i promoure la cria i manteniment de races autòctones. Les principals actuacions en aquest àmbit són les associacions de productors, l’elaboració de llibres genealògics i els programes públics de suport i foment a la cria.
Les associacions de productors agrupen ramaders que crien una raça autòctona i que sumen esforços especialment per a la selecció dels exemplars i la comercialització dels productes derivats dels animals, a banda de difondre’n els valors i fomentar-les. Així mateix, realitzen una funció essencial de portar el registre de pedigrins i definir i mantenir l’estàndard de cada raça. Repartides arreu del territori, la tasca d’aquestes entitats és clau per a l’elaboració dels llibres genealògics. Aquests documents, promoguts a través del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya, estableixen i preserven les característiques pròpies d’una raça i configuren un model de cria per als ramaders. Els primers, els de la vaca bruna dels Pirineus i l’ovella ripollesa, es van establir respectivament el 1990 i el 1991; tanmateix, llavors ja feia anys que la Generalitat col·laborava amb associacions i centres de recerca –particularment la Universitat Autònoma de Barcelona– per ajudar-los a determinar els estàndards de les races i obtenir la inclusió al Catàleg de Races Autòctones. El 2020 s’està treballant en la recopilació de la informació estadística, estructural i genètica de la gallina pairal catalana comparant-la amb les altres d’aviram autòcton. Des del 2005, el departament impulsa ajuts a races autòctones en perill d’extinció perquè se’n gestionin els llibres genealògics i es duguin a terme programes de millora. D’aquesta manera, s’han salvat de la desaparició races com la vaca pallaresa i l’ase català, que han estat al caire de l’extinció i actualment es mantenen i augmenten el nombre de caps gràcies als programes de conservació i altres me- canismes de suport. Aquests darrers anys, una important línia de subvenció de la Generalitat és la que s’emmarca en el Programa de Desenvolupament Rural de Catalunya - PDR.cat 2020, que comprèn el conjunt d’estratègies encaminades al sosteniment del món rural i que està cofinançat pel Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural (FEADER). Dins el programa hi ha una partida específica de conservació de les races autòctones, de la qual s’han realitzat cinc campanyes, entre 2015 i 2019, amb un desemborsament total de 9,7 milions d’euros, al voltant de 2 milions per any, distribuïts entre 11 ra- ces diferents.
Considerar que la preservació de les races autòctones és una qüestió que només afecta els ramaders i l’administració seria tenir un visió simplista de la problemàtica. Com hem exposat, aquestes races tenen un impacte positiu en molts nivells i constitueixen un patrimoni viu de Catalunya. Conèixer-les, conservar-les i promoure-le esdevé un repte social, en què la ciutadania també ha d’implicar-se, 17 per preservar un important actiu ecològic, econòmic, social i cultura del país.

Llegeix-ne més

ENTREVISTA A PERE COMA Veterinari especialista en odontologia de cavalls En altres paraules, en Pere és dentista de cavalls. A Catalunya n’hi ha de comptats. El seu perímetre d’acció és la província de Girona, tot i que en ocasions puntuals fa alguna aventura fora. Si teniu un èquid amb problemes bucals, o bé que ha de passar la revisió anual, no us ho penseu: poseu-vos-hi en contacte i no patiu perquè, per a la vostra comoditat, la consulta es desplaça amb ell.
Des de quan es té cura de les dents dels cavalls? És una especialització recent? “No! Els humans sempre s’han preocupat de cuidar les eines que els han permès subsistir. I en aquest sentit, els èquids han estat primordials. Per tant, la seva cura ha estat necessària i ha experimentat una evolució constant en funció del creixement del seu valor econòmic”. Continua... “Totes les civilitzacions se n’han preocupat. Es té constància de tractats de l’època romana en què es descriuen malalties i tumors bucals, així com els respectius tractaments. Els coneixe- ments i les tècniques han anat evolucionant amb el temps fins a arribar a l’actualitat. Avui dia es dispensa un tracte diferencial a l’odontologia perquè els veterinaris del món del cavall s’han especialitzat en aquest camp”. En sou molts, a Catalunya? “Gairebé tots els veterinaris que es dediquen als èquids tenen cura també de les seves boques, com si el metge de capçalera mirés les boques dels seus pacients. Però hi ha qui, per afició o per interès, ha fet un pas més enllà i ha desplaçat la seva activitat cap a l’odontologia, oferint més possibilitats de tractaments. D’aquests, a Catalunya en som ben pocs, potser deu. És bàsic crear sinergies entre nosaltres perquè, d’aquesta manera, millorem el coneixement de les patologies. L’alt cost dels mètodes de diagnòstic és un altre motiu pel qual ens especialitzem, ja que d’aquesta manera podem oferir els nostres serveis a altres veterinaris. Fins i tot, segons l’àmbit d’especialització, també ens referim pacients”. Quines són les principals tasques d’un dentista de cavalls?  “Bàsicament, condicionar la boca perquè l’animal pugui menjar amb normalitat i, a més a més, pugui tenir una vida esportiva òptima. Per menjar bé, la boca ha d’estar en bones condicions... però per què un cavall tingui un bon rendiment esportiu també ha de tenir la boca en bon estat? Doncs sí, això també influeix. Aquesta és la nostra feina i té moltes repercussions tant en el comportament com en la funcionalitat general i la condició física”.

“Sedem l’animal abans de començar a tractar-lo, però alguna ungla m’ha saltat”

Són molt diferents les dents dels humans que les dels cavalls? “En un món salvatge els humans seríem depredadors i els cavalls, preses. Aquest sol fet ja condiciona com és la dentició dels uns i dels altres. A més, els hàbits alimentaris (omnívor versus herbívor) fa que la forma dentària i l’ús que se’n fa sigui diferent en ambdues espècies. L’humà ha de tenir una boca preparada perrosegar i l’equí, per moldre i aprofitar tant com pugui els recursos que deixen altres herbívors que no tenen comportament de fugida.”
Com és la boca d’un cavall? Quins tractaments necessita? “La boca d’un cavall està dissenyada per tallar herba i perquè després passi un procés de mòlta, com el que es duia a terme en les antigues moles de gra dels molins. A tot això cal afegir-hi un efecte abrasiu que es produeix pel moviment de mastegament lateral de la mandíbula. Els tractaments es faran en funció d’aquestes característiques. Amb la domesticació, l’home ha provocat patologies en la dentició dels cavalls que serien molt minoritàries en estat natural i que, avui en dia, són molt habituals: per exemple, un creixement excessiu dels incisius”.

“Avui dia és inimaginable comprar un cavall sense fer-li una bona revisió bucal abans”

Algunes patologies poden ser greus? “En el dia a dia, el principal tractament per evitar problemes és llimar les puntes creades pel procés de mastegament que poden arribar a ser molt greus i provocar talls i nafres a la mucosa bucal. La gravetat també prové per un mal recanvi en les dents de llet, càries, diastemes, malformacions, fractures o fissures en les peces dentals o en la mandíbula i maxil·lar, tumors...”.
L’objectiu del tractament, quin és? “En una visita normal, aconseguir que l’animal pugui menjar i tre- ballar amb comoditat: així doncs, es llimarien les puntes creades en el procés de mastegament. Això és una mecànica que es realitza (o s’hauria de realitzar) un cop l’any. Es miraria que no hi hagués dents anormals i que el recanvi dental fos el correcte i, si convingués, s’extraurien”. La consulta va allà on tu vas, oi? “Els veterinaris de cavalls sempre ens hem desplaçat allà on és el pacient. El meu àmbit d’actuació és la província de Girona, tot i que faig escapades puntuals fora. Per a casos molt greus solem referir l’animal a una clínica amb la qual solem col·laborar i amb la qual compartim informació i formació”. Com us ho feu per mantenir els dits sans i estalvis? “Sempre sedem els cavalls. Segons el grau de manipulació a fer, es combinen diferents sedants i anestèsics amb dos objectius clars: que no hi hagi dolor i que el risc per al dentista sigui mínim. Disposem d’un aparell obre-boques amb graduacions que no els fa mal perquè, si el cavall tanca la boca, no ho pugui fer del tot. I per mirar dins, fem servir la clàssica frontalera”.
I les inspeccions, com es fan? “Visualment i palpant amb la mà cada peça. Per fer-ho, s’ha d’introduir a la boca gairebé tot l’avantbraç. Sempre que es fan coses incorrectes poden passar coses inesperades... Sí, alguna ungla m’ha saltat”.
Per últim, què et suggereix la dita “a caballo regalado no le mires el dentado”? “Crec que aquesta dita ve del temps dels nostres avis. Feia referència al fet que quan et regalaven un cavall, segurament era molt vell i, per tant, duraria poc i seria un niu de problemes. Antigament, la manera d’esbrinar l’edat dels cavalls era mirant-los les dents. Avui dia crec que és inimaginable que algú pugui comprar un cavall sense fer-li una bona revisió bucal abans.”

Llegeix-ne més

L’evolució del cavall fins a esdevenir l’herbívor de quatre potes que coneixem avui en dia es remunta a fa uns 55 milions d’anys. L’exactitud en què va fer els primers passos pel planeta és impossible de conèixer, però els científics estan d’acord que el seu primer avantpassat va ser l’Eohippus (en grec, cavall de l’alba), una animal amb trets similars al gos que va viure a l’Amèrica del Nord, concretament en els territoris que avui conformen l’Estat de Wyoming, a l’oest dels Estats Units. Just on s’ubica el Parc Nacional de Yellowstone. A poc a poc, els equins van expandir-se cap a Europa i a l’Àsia abans fins i tot que els continents se separessin, i des d’allà van fer salt també a l’Àfrica mentre l’evolució natural seguia el seu curs. Els experts adverteixen aleshores de l’aparició, al voltant d’aquest període, de l’espècie salvatge anomenada tarpan (equus ferus ferus) que tenia característiques molt similars als cavalls representats en diverses coves prehistòriques. L’últim exemplar documentat de tarpan va morir en captivitat a Rússia l’any 1909, amb temps suficient perquè els científics el poguessin estudiar a fons i concloure que d’ell provenien totes les espècies que actualment campen pel món. Fa uns dos milions d’anys va sorgir, també a Amèrica, l’equus ferus caballus, el primer cavall amb l’aparença actual.
Domesticació Quan i on va aconseguir l’home domesticar el cavall per primer cop? No hi ha consens entre la comunitat científica, tot i que la teoria més acceptada és que va tenir lloc a mitjans de l’any 3.500 abans de Crist al Kazakhstan (Àsia). Sens dubte, va tractar-se d’un dels majors punts d’inflexió de la història de la humanitat, ja que és a partir d’aquell instant quan l’home comença a treure profit de la força i noblesa dels equins per focalitzar-los en l’assoliment d’unes fites concretes, segons els temps i les civilitzacions.
El cavall i l’home han lligat els seus destins des d’aleshores, però mai en forma d’igualtat, sinó de sotmetiment. Avui dia veiem els equins als hipòdroms, en festes i desfilades, en tas- ques agràries, en activitats d’oci, de turisme rural o esporti- ves, ajudant a complir missions terapèutiques i de desenvolu- pament del lideratge, i com un signe identificador de l’estatus del seu propietari. També es promou la seva faceta com a vigilant forestal adreçada a la conservació del medi ambient. Però pocs recorden que la seva contribució a les finalitats de l’home va resultar determinant en la posterior transformació del món i en el progrés de l’espècie humana.
Usos La relació entre l’home i el cavall va començar sent de depredador-presa, amb l’interès d’aprofitar la seva carn per alimentar-se i la seva pell per guarir-se del fred. Anys més tard, em- prar la força de tracció i de treball dels equins es va convertir en necessitat. Aquest binomi esdevindrà cabdal pel futur de la humanitat perquè es van revolucionar i potenciar àmbits tan estratègics com ara el transport (per primera vegada es podien recórrer grans distàncies), la guerra (els grecs els van preparar per a la batalla, malgrat el seu tarannà afable, amb el desenvolupament dels estreps, brides, arnesos i selles, i durant molts anys la potència militar d’un país es va mesurar en funció del nombre de cavalls disponibles per a les operacions militars), la conquesta de nous territoris i la creació de nous imperis. El pas del temps va comportar una intensificació del conreu de l’agricultura i, en conseqüència, l’impuls de l’economia, mo- ment en què els cavalls es van estabular, es van controlar les manades, i es va començar a exercir la castració i la selec- ció dels millors exemplars per millorar-ne les races i optimitzar-les per a usos concrets.
Relegament En el segle XIX ja s’albira la fi de l’època daurada dels cavalls. La mecanització suposa el seu relegament i substitució per trens, camions i tractors, però encara participen en les dues grans guerres mundials. Moren un gran nombre d’exemplars i algunes races desapareixen per la manca de control en la cria i la reproducció, i perquè la seva carn va ser un recurs alimentari en temps de penúria. Els equins formaven part de les ano- menades càrregues de cavalleria. L’excessiva xifra de morts d’exemplars va fer possible que, a partir d’aquell moment, cessés la seva utilització en les batalles. A partir de l’any 1950, moltes associacions duen a terme una gran tasca de protec- ció, desenvolupament i de consolidació de la puresa i els estàndards propis de totes les races arreu del món. La població actual de cavalls al planeta suma un total aproxi- mat de 60 milions de caps. El país on més n’hi viuen és la Xina, entre 8 i 9 milions.

Llegeix-ne més

La connexió de molts petits productors sensibilitzats amb el problema de la pèrdua de llavors tradicionals i la negació d’un model agrícola hegemònic i poc sostenible va fer possible la creació, l’any 2004, de la Xarxa Catalana de Graners (XCG), organitzada de forma horitzontal i assembleària. Des d’aleshores, treballen plegats com un equip de graners locals autogestionats i s’ajuden els uns als altres per assolir objectius comuns: la conservació de les llavors autòctones i ecològiques, la compartició d’experiències i metodologies, la dotació d’una base de dades que permeti conèixer totes les varietats conservades i el foment del lliure intercanvi i infor- mació. Tot plegat, perquè redundi en la qualitat dels nostres aliments. Proposen l’agroecologia com una solució als problemes ecològics, socials i culturals que afecten la societat actual perquè, 8 a més a més, també és una eina que permet independitzar-se del sistema agroalimentari corporatiu i fomenta l’autonomia i el benestar dels pobles.
Membres La xarxa compta, avui en dia, amb onze membres, entre els quals hi figuren empreses plenament consolidades, com ara Ecollavors (en funcionament des del 1995), i n’hi ha que s’han especialitzat en un sol producte; per exemple, Triticatum, que ha centrat els seus esforços recol·lectors exclusivament en el blat; o bé Arboreco, dedicada a les varietats tradicionals de fruiters ecològics. Per la seva banda, La Panotxa té com a objectiu principal la conservació i la divulgació de les nostres varietats tradicionals d’horta. Els coneixements i les llavors de la Xarxa Catalana de Graners estan a disposició de tothom al territori, però també els intercanvien amb conservadors de les illes Balears, del País Valencià i amb la xarxa de llavors en l’àmbit estatal. Per més informació: www.graners.wordpress.com

Llegeix-ne més

Aquest any la Fira de Sant Martirià no serà físicament al Parc de la Draga, però no deixarà d’acudir a la seva cita anual amb el món del cavall i les races autòctones. L’Associació de la Fira de Sant Martirià, amb el suport de l’Ajuntament de Banyoles, han fet un esforç per reinventar la mostra i adaptar-la a la situació actual.
El cap de setmana del 14 i 15 de novembre la Fira de Sant Martirià estrenarà un nou format com a fira virtual. L’organització de la Fira ha arribat a un acord amb Banyoles Televisió i Ràdio Banyoles perquè l’essència de la mostra es mantingui a través dels continguts que els dos mitjans locals emetran durant tot el cap de setmana. Serà una edició única i especial perquè els veïns i veïnes de Banyoles i comarca no deixin de connectar-se amb el sector del cavall, les hípiques, les exhibicions eqüestres o les races autòctones. Banyoles Televisió oferirà una programació de continguts durant tot el cap de setmana que inclourà demostracions de salts, carrusels o doma en llibertat, que s’han elaborat en col·laboració amb els centres eqüestres i hípiques que habitualment participen en la Fira de Sant Martirià. Pel que fa a les races autòctones s’oferirà una mostra virtual que, a través d’entrevistes amb diferents representants del sector, farà un repàs a les principals races autòctones dels Països Catalans, per conèixer-ne les prin- cipals característiques, la història i la situació actual i futura de cadascuna d’aquestes races, que habitualment són presents a la mostra que s’organitza al Parc de la Draga. La programació s’oferirà per Banyoles Televisió, es podrà consultar a través del web firasantmartiria.banyoles.cat i des de les mateixes xarxes socials de la Fira de Sant Martirià. Durant el cap de setmana del 14 i 15 de novembre Ràdio Banyoles oferirà també una programació especial centrada en la Fira de Sant Martirià on emetran programes especials sobre la mostra emesos per l’emissora i fragments de la història de la Fira, com per exemple una edició especial del programa Records i memòries on Joan Saubí i Joan Olivas explicaven els orígens de la mostra. Tota la programació es podrà seguir en directe al 107.3FM de Ràdio Banyoles o bé a través del web www.radiobanyoles.cat.
Exposició de cartells i concurs
Prèviament a la celebració de la Fira de Sant Martirià virtual, l’Associació Banyoles Comerç i Turisme i l’Àrea de Promoció Econòmica de l’Ajuntament han organitzat una mostra de cartells antics de la mostra que es podran veure als aparadors dels diferents establiments associats a l’entitat.
A més, també han convocat un concurs de fotografies a Instagram amb diferents premis valorats amb un total de 2.000€. S’hi podrà participar compartint fotografies dels aparadors dels establiments que participen a l’exposició o bé dibuixos o manualitats inspirats en la Fira de Sant Martirià. Totes les fotografies s’hauran de publicar a la xarxa social Instagram entre l’11 i el 20 de novembre amb l’etiqueta #firasantmartiria20. Tota la informació actualitzada d’aquesta edició virtual de la Fira de Sant Martirià es podrà consultar a través de la pàgina web www.firasantmartiria.com, on es podrà descarregar també la nova edició de la revista de la fira que serà únicament en format digital.

Llegeix-ne més

La Fira de Sant Martirià de Banyoles acudeix, un any més, a la seva cita anual. Però enguany ha hagut de reinventar-se, donada la gravetat de la situació sanitària. La Fira doncs tindrà lloc de manera digi- tal, en línia el cap de setmana del 14 i 15 de novembre. Aprofitarem la tecnologia per mantenir-la viva iconnectada amb la gent. La programació es podrà consultar a través de la pàgina web de la Fira (www.firasantmartiria.com), s’ha elaborat respectant al màxim les mesures de seguretat i comptarà amb demostracions de salts, carrusels, doma en llibertat, xerrades o entrevistes sobre temàtiques relacionades amb el món del cavall i de les races autòctones.
Tots els continguts es retransmetran per Banyoles Televisió, Ràdio Banyoles i per les xarxes socials de la Fira. Així mateix aquesta edició de la revista de la Fira és en format únicament digital. Volem que tothom pugui viure i gaudir de la Fira d’enguany, encara que sigui d’una manera diferent. Desitgem que el proper any ens puguem retrobar en el marc habitual de la Fira. Gràcies als que feu possible que cada any puguem gaudir de la nostra Fira. Associació Fira de Sant Martirià

Llegeix-ne més

La Fira de Sant Martirià i la recuperació de l’ase català han evolucionat de forma paral.lela els darrers 40 anys. A mitjan anys 70, ambdues eren al llindar de l’extinció. El 24 de novembre de 1978 van començar a reeixir; i així, de forma ininterrompuda, han anat mantenint i creixent fins avui dia.
Gràcies a aquell tractant de bestiar de Berga i un parell d’il.lusionats veterinaris de Banyoles, es va salvar el que semblava insalvable. Uns romàntics. Aquell any 78 es va reobrir el Llibre de Registres de l’ancestral raça catalana, amb vuit someres i dos guarans. Els iaios de l’actual Llibre Genealògic; i es va fundar l’as- sociació de la raça: l’AFRAC. Avui dia, el llibre comptabilitza 1.715 animals enregistrats. No tots vius, per descomptat. Que campin i controlats per l’associació n’hi ha, a hores d’ara, 908. De guarans 340 i 568 someres; joves i vells, és clar. D’aquests animals en tenen cura un total de 131 criadors. Quan l’any 1995 es va iniciar el Programa de Conservació (AFRAC- DARP-UAB), se’n van comptabilitzar 98 (36 mascles i 62 femelles), i 16 esforçats que els criaven. Quin canvi, oi? I com han guanyat en tots aquests anys! Des del 2006 hem fet diversos concursos morfològics oficials i cada cop és més costós escollir els tres que han de pujar al podi. Millor així, veritat? Les darreres avaluacions morfològiques als reproductors (en una escala fins a 100) ens han classificat el 37% de les someres i el 67% dels guarans com a molt bons o excel.lents (puntuació superior a 75 punts). Això ens reconforta pensant que les coses no s’estan fent tan malament.
D’estudis se n’han fet molts. Sobretot de genètica i genealogia. Volem saber en cada moment què tenim i com va evolucionant la població. Procurar que la consanguinitat no se’ns surti de mare i ens ocasioni problemes, i poder donar les recomanacions més adients als criadors perquè continuïn proporcionant individus tan alts, forts i eixerits com sempre han estat els ases catalans.
Jordi Jordana  

Llegeix-ne més

Sabies que en algunes masies s’utilitza com a guarda en substitució del gos? O que un dels seus principals usos avui en dia és com a animal de companyia? El perquè del seu nom és una de les úniques coses que, per deducció, és fàcil de conèixer d’aquesta raça autòctona catalana... L’oca empordanesa és una raça autòctona pròpia de Catalunya el nom de la qual –per esbrinar el perquè no s’ha de ser pas un prodigi en la deducció- prové d’haver estat la més comuna en l’àrea de l’Empordà. Segons diversos estudis, el seu origen s’ha de buscar en les poblacions salvatges de l’espècie Anser anser(l’oca comuna o vulgar, l’ancestre silvestre de totes les classes d’oques domèstiques encara existents a Europa) que campaven lliurement pel vell continent.
Tot i tenir aquest origen compartit amb altres oques blanques europees, com ara la Romana, la Babat o l’Emden, el fet que du- rant molt de temps romangués en altres zones on es van moure aquestes espècies, va fer possible que esdevingués una població ben diferenciada. Es documenta la seva existència per primera vegada a finals del segle XIX com a oca del país o oca blanca, es- sent molt popular a les zones de Girona i a Barcelona, on es criava per la seva carn i per la posta. No va ser fins al 1992 quan va que- dar perfectament definit el seu estàndard, confeccionat per Pere Vacarisas, un important criador de la raça de Reus. Com és? Té una característica diferenciadora que no presenta cap altra raça del món: una protuberància (un monyo) al cap. És un animal esvelt, de color blanc, amb els ulls blau cel, el bec ataronjat, les potes rosades i les bosses abdominals ben desenvolupades. De- fensa el territori que ocupa amb caràcter, molt més durant l’èpo- ca de zel. És agressiva amb els estranys (no pas amb el pagès) i arran d’això se l’ha utilitzat molt, i encara es fa, com a guarda de les masies en substitució d’un gos. Referent també als seus usos avui en dia, s’ha convertit en un animal de companyia i no pas productor, encara que els seus rendiments, tant en posta com en carn, són força acceptables.
Actualment la podem trobar en diferents comarques i en altres comunitats autònomes, així com a França i a Alemanya. Pel que fa als efectius a Catalunya, s’estimen en unes 170 parelles. Però l’interès per aquest animal és creixent, i això fa preveure que es pugui anar allunyant –a poc a poc– del perill d’extinció. Una cu- riositat per acabar: si mai visiteu el claustre de la Catedral de Barcelona, hi trobareu una bassa vora un brollador. Allà hi ha tretze oques empordaneses, tantes com, segons la llegenda, anys tenia Santa Eulàlia quan va ser martiritzada.

Llegeix-ne més

Avui en dia existeixen diverses maneres de connectar amb els èquids, segons els interessos de la persona: l’equitació esportiva, l’equitació social o d’oci i l’equitació terapèutica. Al Pla de l’Estany s’ubiquen un bon grapat de centres eqüestres que fan possible que el sector al nostre territori sigui divers, innovador i de qualitat.
Antigament s’empraven els cavalls per a les dures feines del camp, per a tasques militars i perquè prenguessin part en curses de tota mena. En temps de pau i amb l’arribada de la mecanització, els èquids van quedar relegats a certs àmbits esportius associats a les classes benestants i a la producció de carn. No obstant això, amb el pas del temps, la seva interacció amb els humans ha anat augmentat a mesura que han anat sorgint noves maneres de connectar-hi, fins al punt que, en l’actualitat, es poden citar tres grans vessants del cavall: l’equitació social o d’oci, l’equitació esportiva i l’equitació terapèutica. El món del cavall encara és desconegut per a molta gent, però quan s’ha tastat i s’han despertat les passions que genera, és molt difícil resistir-s’hi. Vessants El vessant esportiu és, sens dubte, el més estructurat i desenvolupat. Catalunya és pionera en tres disciplines concretes: el Raid (realització d’un determinat recorregut en el menor temps possible), el T.R.E.C., Tècniques de Rutes Eqüestres de Competició (el genet i el cavall han de dominar totes les habilitats i dificultats per dur a terme un llarg passeig o una ruta pel camp) i el Horseball (el bàsquet a cavall), tot i que s’està millorant en moltes altres gràcies al foment d’aquest esport entre els més petits mitjançant els Poni Clubs.
El vessant terapèutic (l’equinoteràpia, en què s’utilitza el cavall com a eina terapèutica) ha guanyat molta importància en els darrers anys perquè s’ha vinculat a projectes molt interessants en els quals el contacte amb l’animal i la natura ajuda a millorar la salut física i psicològica (en definitiva, la qualitat de vida) de certs col·lectius que tenen unes necessitats concretes. L’equinoteràpia es divideix en tres grans àrees: la hipoteràpia (tracta persones amb trastorns d’origen neurològic, traumàtic, genètic o degeneratiu), la munta terapèutica (tracta disfuncions psicomotors, sensoriomotors i sociomotors) i l’esport terapèutic (indicat per a persones amb certa discapacitat física i funcional). Finalment, trobem el vessant social o d’oci i el seu desenvolupament a les zones rurals com a Turisme Eqüestre. De totes tres, per cert, hi ha oferta a la nostra comarca. Al Pla de l’Estany s’ubiquen un bon nombre de centres eqüestres que fan possible que el sector del cavall en el nostre territori sigui ampli, divers, innovador i de qualitat (vegeu taula). La gran varietat de disciplines existents per practicar l’equitació afavoreix que tothom qui ho vulgui pugui gaudir-la a la seva manera: nens i nenes, joves i adults poden escollir aquella que s’adapti millor a les seves necessitats o interessos. La mateixa persona és qui posa els límits. Però el que és segur és que totes les persones rebran, d’alguna manera o altra, els beneficis per a la salut que comporta la pràctica de l’equitació, tant en l’aspecte físic com psicològic, així com els valors positius i de creixement personal que transmet.
ALGUNS BENEFICIS DE L’EQUITACIÓ: 1- Apropa a la natura i, per tant, facilita el foment i el respecte pel medi ambient i també pels animals. 2- Desenvolupa la responsabilitat i l’afectivitat -el cavall és un ésser viu que s’ha de cuidar-, la superació personal i la superació de pors, la paciència, la constància, l’autocontrol, la intuïció, la comunicació, la confiança, l’autoestima, la seguretat, la concentració i la disciplina, valors ideals per a les persones. 3- Afavoreix la correcció postural i estimula la coordinació motriu, l’equilibri, l’agilitat, els reflexos i el sentit de l’orientació. 4- Permet desenvolupar i mantenir una bona forma física i el to muscular, ja que s’exerciten i es tonifiquen els muscles de tot el cos: braços, cames, abdominals, esquena, glutis... 5- Augmenta la capacitat respiratòria i l’enfortiment del cor. 6- Potencia el treball en equip i es fomenta la socialització. 7- El contacte amb el cavall millora l’estat anímic, carrega d’energia i aporta relaxació i desconnexió, alliberant-se estrès. 8- Es tracta d’una activitat divertida i a l’aire lliure. 9- És un potent mètode de rehabilitació i teràpia en psiquiatria, psicologia i pedagogia. La seva pràctica, sota supervisió, pot aportar beneficis a pacients amb autisme, trastorn pel dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat, paràlisi cerebral, síndrome de down, deficiència visual, auditiva o del llenguatge...
Les hípiques del Pla de l’Estany i les seves especialitats
Associació Esportiva la Bruguera. Formació en salts.
Can Baió. Ensinistrament del cavall per saltar en competicions d’alt nivell.
Mas Alba. Equinoteràpia.
Cavalls de Terraprim. Benestar i motivació.
Centre Hípic Equilibré. Teràpia assistida amb cavalls.
Club Hípic Banyoles. Organització de competicions esportives en l’àmbit estatal i internacional.
Club Hípic Pla de l’Estany. Passejades i rutes a cavall.
Club Eqüestre Esportiu les Alforges. Competició (horseball) i iniciació (Poni Club).
Centre Eqüestre la Campana. Escola d’equitació i competició en doma clàssica.
Equinatur. Centre de formació homologat per a professionals. Western i espectacles.
Hípica Bosquerós. Formació i competició en salt i Pony Ride.
Hípica Can Costa. Competició (horseball).
La Saga Horseball Team. Poni Club, horseball i doma.
   

Llegeix-ne més