Posts Tagged ‘races autòctones

Ets aquí: Home » races autòctones

La gallina Penedesenca va ser coneguda pels diferents concursos i exposicions promoguts per la Mancomunitat de Catalunya durant la dècada dels anys 20. El 21 de desembre del 1921 s’organitzà un concurs a Vilafranca del Penedès en què la Mancomunitat ja va exigir unes característiques morfològiques bàsiques en la cresta, orelletes, color del plomatge i potes. No obstant això, no va ser fins al 1928 que el professor Pere Màrtir Rossell i Vilar va tipificar morfològicament aquesta raça en una conferencia pública amb el nom ‘La raça de gallines del Penedès’. El professor Pere Màrtir Rossell i Vilar explicava que els exemplars d’aquesta raça tenien la característica de produir un ou de color marró rogenc molt intens i que en els mercats de Barcelona es pagaven dues o tres pessetes més cara la dotzena que ponien aquestes gallines. L’any 1931, tot just recuperada la Generalitat de Catalunya, el Departament Tècnic i de Pràctiques Agrícoles del Servei de Ramaderia encapçalat per Ramon Donès i Casabosch va organitzar un concurs d’aviram al Vendrell i un any després es va començar a seleccionar la varietat de color blanca i negra de la mà de criadors com ara Josep Milà, de la localitat d’Avinyonet, i Josep Montserrat, de Sant Cugat Sesgarrigues. L’any següent va sorgir l’Agrupació de Criadors de Penedesenques que van elabo- rar un primer patró de la raça.
Aquell mateix any, el 1933, va morir el professor Pere Màrtir Ros- sell i Vilar i es frenà la continuïtat de la raça. No va ser fins a l’any 1946 que, de la mà del criador Josep Montserrat, es va aconseguir aprovar la varietat Negra coneguda com a ‘Vilafranquina Negra’ en la II Assemblea Nacional d’Avicultors celebrada a Barcelona.
Recerca
Després de passar una situació certament crítica a mitjans del segle XX per l’entrada de poblacions d’aviram molt millorades en la producció d’ous, a l’any 1982 la Diputació de Tarragona va encarregar al veterinari Antoni Jordà la tasca d’aconseguir exemplars en diferents masos ubicats en diferents localitzacions de tot el Penedès per ser controlats en el Centre de Mas Bové, a Constantí (Tarragona).
El color de l’ou molt fosc en venedores ambulants de mercat van ajudar en la recerca, com també la seguretat de que s’estava davant dels últims exemplars que quedaven de l’antiga raça de gallines del Penedès. Al 1985 es va iniciar el programa de millora de la raça dirigit per el biòleg genetista avícola Amadeu Francesch, a qui es va homenatjar a la Fira de Sant Martirà fa uns quants anys, amb una població d’uns 300 exemplars. Les característiques morfològiques d’aquells animals eren molt semblants a les dictades anys enrere, però faltava uniformitzar els colors generals per poder optar a la categoria de raça. Així doncs, en els següents tres anys es va treballar aquest punt i es van obtenir quatre varietats: la Negra (antiga Vilafranquina Negra), l’Aperdiuada, la Blat i la Barrada. Patró El patró racial comú entre les quatre varietats seria: una cres- ta de cinc o sis puntes, mitjana, i és característica la presència d’apèndix o clavell en el lòbul posterior, tret conegut com a ‘cresta de rei’; orelletes blanques, algunes vegades esquitxades de vermell; potes de color blau pissarra en totes les varietats a excepció de la barrada, que les té blanques; la pell és blanca.
DADES PRODUCTIVES
Les polletes de la gallina Penedesenca tradicional inicien la posta a l’entorn dels 5 o 6 mesos de vida. La mitjana d’ous al final del primer any de posta és d’uns 160. El ous tenen la closca de color marró rogenc força intens i solen pesar més de 65 grams. La gallina adulta pesa uns 2,2 quilos en la varietat Negra i uns 1,8 quilos en les altres varietats.
GALL DEL PENEDÈS
Mantenint la línia per conservar poblacions de la raça semblant a la Prat, es procedeix des de l’IRTA a una millora genètica del pollastre de la varietat Negra a partir de l’any 1989, obtenint un pollastre millorat al voltant del 1991. D’aquesta manera es va aconseguir passar de les 18 setmanes d’engreix a 11, amb un índex de conversió més favorable (per assolir 2,2 quilos de pes són necessaris 6 quilos menys de pinso). A més a més, a les 20 setmanes pesaria uns 4 quilos enfront als 2,2 quilos del tradicional, i conservant les mateixes qualitats. És el conegut ‘Gall del Penedès’, com l’anomenen els penedesencs, el protagonista de la Fira del Gall de Vilafranca, iniciada als anys 80 i que any rere any es va consolidant. El visitant el pot degustar i optar a la seva compra, viu o ja sacrificat i desplomat, pels seus àpats nadalencs. L’any 2014 es va registrar oficialment com una espècie protegida.

Llegeix-ne més

En les darreres dècades s’ha accelerat el ritme de desaparició d’espècies animals arreu del món, provocada en bona mesura per l’acció humana i el seu impacte sobre el medi ambient. La fragilitat dels ecosistemes i les espècies que els habiten és un fet global, com també ho és la lluita per preservar la riquesa biològica i evitar les conseqüències negatives que comporta. Aquest fenomen no es produeix només amb les espècies salvatges, sinó també amb els animals domèstics i d’ús ramader. A Catalunya, com en tants altres països, les profundes transformacions socioeconòmiques al camp al llarg del segle XX han tingut com a resultat, entre altres, la disminució i fins i tot l’extinció de les races autòctones del país.
Les races autòctones catalanes Es consideren autòctones les races que tenen origen i implantació en un territori determinat, tot i que també s’hagin pogut estendre a altres zones amb el pas del temps. Cada raça presenta una identitat genètica i una morfologia específiques. Des d’un punt de vista oficial, 16 a Catalunya hi ha registrades actualment 14 races autòctones, que són les que recull el Catàleg de Races Autòctones d’Espanya. A banda d’aquestes, en el passat existien més races autòctones, avui ja extingides. El conill del Penedès, la cabra catalana, les vaques marinera i cerdana i el porc català, entre altres, han desaparegut dels nostres camps. Què ho ha fet? Els investigadors Pere-Miquel Parés, Amadeu Francesch, Jordi Jordana i Xavier Such apunten que en l’extinció d’una espècie s’hi relacionen múltiples factors: econòmics, perquè les races autòctones són menys productives que les industrials, i els ramaders en tanquen les explotacions o bé les substitueixen per races més comercials; demogràfics, a causa de l’abandonament del medi rural; tècnics, en promoure’s la inseminació artificial i aixídesincentivar la necessitat de mantenir mascles autòctons; i de desconeixement sobre la utilitat i aptituds de les races del país.
Els valors de les races autòctones Tanmateix, les races autòctones aporten valors i beneficis en diversos àmbits, que es tornen a tenir en compte de nou i que poden ser importants per al futur dels ecosistemes rurals catalans. En primer lloc, perquè constitueixen un reservori genètic únic, que pot ser de gran utilitat per adaptar-se a les noves necessitats productives i al clima canviant. Pel que fa al medi ambient, les races autòctones contribueixen a la regulació de la massa vegetal, que actualment ja no té tant ús com a recurs energètic. Així, la pastura d’aquests animals és un aliat fonamental en la conservació del paisatge i en l’aprofitament dels terrenys menys aptes per al cultiu. També cal tenir en compte el valor econòmic dels animals autòctons, atès que els productes que se’n poden extreure presenten qualitats diferencials, com ara la pro- ducció ecològica i el benestar animal, que poden ser apreciades pels consumidors. Finalment, les races autòctones són part del nostre patrimoni, no només en termes de singularitat genètica, sinó també perquè han generat al seu voltant unes formes de vida i una cultura que corren el risc de desaparèixer. Iniciatives i mesures per afavorir la conservació En les darreres dècades s’han promogut a Catalunya diverses inici- atives, a partir de l’esforç conjunt d’administracions, centres de recerca i particulars, per conservar i promoure la cria i manteniment de races autòctones. Les principals actuacions en aquest àmbit són les associacions de productors, l’elaboració de llibres genealògics i els programes públics de suport i foment a la cria.
Les associacions de productors agrupen ramaders que crien una raça autòctona i que sumen esforços especialment per a la selecció dels exemplars i la comercialització dels productes derivats dels animals, a banda de difondre’n els valors i fomentar-les. Així mateix, realitzen una funció essencial de portar el registre de pedigrins i definir i mantenir l’estàndard de cada raça. Repartides arreu del territori, la tasca d’aquestes entitats és clau per a l’elaboració dels llibres genealògics. Aquests documents, promoguts a través del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya, estableixen i preserven les característiques pròpies d’una raça i configuren un model de cria per als ramaders. Els primers, els de la vaca bruna dels Pirineus i l’ovella ripollesa, es van establir respectivament el 1990 i el 1991; tanmateix, llavors ja feia anys que la Generalitat col·laborava amb associacions i centres de recerca –particularment la Universitat Autònoma de Barcelona– per ajudar-los a determinar els estàndards de les races i obtenir la inclusió al Catàleg de Races Autòctones. El 2020 s’està treballant en la recopilació de la informació estadística, estructural i genètica de la gallina pairal catalana comparant-la amb les altres d’aviram autòcton. Des del 2005, el departament impulsa ajuts a races autòctones en perill d’extinció perquè se’n gestionin els llibres genealògics i es duguin a terme programes de millora. D’aquesta manera, s’han salvat de la desaparició races com la vaca pallaresa i l’ase català, que han estat al caire de l’extinció i actualment es mantenen i augmenten el nombre de caps gràcies als programes de conservació i altres me- canismes de suport. Aquests darrers anys, una important línia de subvenció de la Generalitat és la que s’emmarca en el Programa de Desenvolupament Rural de Catalunya - PDR.cat 2020, que comprèn el conjunt d’estratègies encaminades al sosteniment del món rural i que està cofinançat pel Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural (FEADER). Dins el programa hi ha una partida específica de conservació de les races autòctones, de la qual s’han realitzat cinc campanyes, entre 2015 i 2019, amb un desemborsament total de 9,7 milions d’euros, al voltant de 2 milions per any, distribuïts entre 11 ra- ces diferents.
Considerar que la preservació de les races autòctones és una qüestió que només afecta els ramaders i l’administració seria tenir un visió simplista de la problemàtica. Com hem exposat, aquestes races tenen un impacte positiu en molts nivells i constitueixen un patrimoni viu de Catalunya. Conèixer-les, conservar-les i promoure-le esdevé un repte social, en què la ciutadania també ha d’implicar-se, 17 per preservar un important actiu ecològic, econòmic, social i cultura del país.

Llegeix-ne més

La connexió de molts petits productors sensibilitzats amb el problema de la pèrdua de llavors tradicionals i la negació d’un model agrícola hegemònic i poc sostenible va fer possible la creació, l’any 2004, de la Xarxa Catalana de Graners (XCG), organitzada de forma horitzontal i assembleària. Des d’aleshores, treballen plegats com un equip de graners locals autogestionats i s’ajuden els uns als altres per assolir objectius comuns: la conservació de les llavors autòctones i ecològiques, la compartició d’experiències i metodologies, la dotació d’una base de dades que permeti conèixer totes les varietats conservades i el foment del lliure intercanvi i infor- mació. Tot plegat, perquè redundi en la qualitat dels nostres aliments. Proposen l’agroecologia com una solució als problemes ecològics, socials i culturals que afecten la societat actual perquè, 8 a més a més, també és una eina que permet independitzar-se del sistema agroalimentari corporatiu i fomenta l’autonomia i el benestar dels pobles.
Membres La xarxa compta, avui en dia, amb onze membres, entre els quals hi figuren empreses plenament consolidades, com ara Ecollavors (en funcionament des del 1995), i n’hi ha que s’han especialitzat en un sol producte; per exemple, Triticatum, que ha centrat els seus esforços recol·lectors exclusivament en el blat; o bé Arboreco, dedicada a les varietats tradicionals de fruiters ecològics. Per la seva banda, La Panotxa té com a objectiu principal la conservació i la divulgació de les nostres varietats tradicionals d’horta. Els coneixements i les llavors de la Xarxa Catalana de Graners estan a disposició de tothom al territori, però també els intercanvien amb conservadors de les illes Balears, del País Valencià i amb la xarxa de llavors en l’àmbit estatal. Per més informació: www.graners.wordpress.com

Llegeix-ne més

Aquest any la Fira de Sant Martirià no serà físicament al Parc de la Draga, però no deixarà d’acudir a la seva cita anual amb el món del cavall i les races autòctones. L’Associació de la Fira de Sant Martirià, amb el suport de l’Ajuntament de Banyoles, han fet un esforç per reinventar la mostra i adaptar-la a la situació actual.
El cap de setmana del 14 i 15 de novembre la Fira de Sant Martirià estrenarà un nou format com a fira virtual. L’organització de la Fira ha arribat a un acord amb Banyoles Televisió i Ràdio Banyoles perquè l’essència de la mostra es mantingui a través dels continguts que els dos mitjans locals emetran durant tot el cap de setmana. Serà una edició única i especial perquè els veïns i veïnes de Banyoles i comarca no deixin de connectar-se amb el sector del cavall, les hípiques, les exhibicions eqüestres o les races autòctones. Banyoles Televisió oferirà una programació de continguts durant tot el cap de setmana que inclourà demostracions de salts, carrusels o doma en llibertat, que s’han elaborat en col·laboració amb els centres eqüestres i hípiques que habitualment participen en la Fira de Sant Martirià. Pel que fa a les races autòctones s’oferirà una mostra virtual que, a través d’entrevistes amb diferents representants del sector, farà un repàs a les principals races autòctones dels Països Catalans, per conèixer-ne les prin- cipals característiques, la història i la situació actual i futura de cadascuna d’aquestes races, que habitualment són presents a la mostra que s’organitza al Parc de la Draga. La programació s’oferirà per Banyoles Televisió, es podrà consultar a través del web firasantmartiria.banyoles.cat i des de les mateixes xarxes socials de la Fira de Sant Martirià. Durant el cap de setmana del 14 i 15 de novembre Ràdio Banyoles oferirà també una programació especial centrada en la Fira de Sant Martirià on emetran programes especials sobre la mostra emesos per l’emissora i fragments de la història de la Fira, com per exemple una edició especial del programa Records i memòries on Joan Saubí i Joan Olivas explicaven els orígens de la mostra. Tota la programació es podrà seguir en directe al 107.3FM de Ràdio Banyoles o bé a través del web www.radiobanyoles.cat.
Exposició de cartells i concurs
Prèviament a la celebració de la Fira de Sant Martirià virtual, l’Associació Banyoles Comerç i Turisme i l’Àrea de Promoció Econòmica de l’Ajuntament han organitzat una mostra de cartells antics de la mostra que es podran veure als aparadors dels diferents establiments associats a l’entitat.
A més, també han convocat un concurs de fotografies a Instagram amb diferents premis valorats amb un total de 2.000€. S’hi podrà participar compartint fotografies dels aparadors dels establiments que participen a l’exposició o bé dibuixos o manualitats inspirats en la Fira de Sant Martirià. Totes les fotografies s’hauran de publicar a la xarxa social Instagram entre l’11 i el 20 de novembre amb l’etiqueta #firasantmartiria20. Tota la informació actualitzada d’aquesta edició virtual de la Fira de Sant Martirià es podrà consultar a través de la pàgina web www.firasantmartiria.com, on es podrà descarregar també la nova edició de la revista de la fira que serà únicament en format digital.

Llegeix-ne més

La gallina Pairal, una raça autòctona catalana, té una particularitat que no tenen les altres: una gran aptitud materna que, possiblement, serà determinant per a la seva subsistència en uns moments en què la seva recuperació avança, tot i que a petits passos.
Origen i primer patró Antigament, aquestes gallines de petita grandària autòctones de Catalunya anomenades popularment periques, quiques o pe- leies havien estat molt presents en les nostres masies i cases de pagès situades al voltant de la Serralada Litoral, que comprèn les comarques del Maresme, el Vallès i el nord del Barcelonès. Ja tenim constància de la seva existència en arxius fotogràfics i en alguna notificació documental de principis del segle passat en la zona del Vallès i del Maresme. No obstant això, els nostres page- sos han estat qui més informació han aportat sobre la gallina Pai- ral. En els seus testimonis ja es destaca la seva aptitud materna 14 i que, principalment, eren utilitzades per incubar els ous propis i també els d’altres gallines o espècies d’aus. L’any 2012 em vaig animar a posar en marxa el procés de recupe- ració de la raça després de detectar diversos grups dispersos de gallines en diverses cases de pagès que presentaven una forma i un tipus molt semblants entre elles. Amb l’ajuda i l’orientació del Doctor Amadeu Francesch, expert genetista avícola, vaig iniciar un estudi de freqüències de les principals característiques mor- fològiques de diferents poblacions, aconseguint definir les dues principals varietats de color en la raça: l’aperdiuada i la blat. Amb totes les dades, en el mes de juliol del 2013 vaig establir el primer patró morfològic orientatiu de la gallina Pairal catalana.
Principals atributs Tal com ja he comentat, aquesta gallina té com a principal ca- racterística la seva gran aptitud materna. Té molta facilitat per quedar-se lloca (quan emet calor per incubar els ous), cova molt atenta i és molt solidària (entre elles s’ajuden per protegir els ous sota l’atenta vigilància del mascle). Cuida i defensa els seus po- llets de qualsevol imprevist com cap altra gallina fa (d’aquí possi- blement el nom de peleies) i aquest instint ha estat i serà crucial per a la seva supervivència. Gent del món rural explica que les lloques s’amaguen sigil.losament, sense deixar rastre, quan volen incubar i que un bon dia apareixen de sobte, ben contentes, amb els seus pollets darrere. Tracten la seva descendència amb molta cura i delicadesa, evitant sempre llocs perillosos en què pugui haver-hi depredadors, en què els marges siguin grans o bé hi hagi massa aigua. Per tot plegat, els pollets creixen amb molta vitalitat i l’astúcia necessària per sobreviure i arribar a joves, i després a adults, amb èxit.
El seu temperament és eixerit. Els exemplars més veterans volen com perdius en cas de perill i dormen ben amunt dels arbres i de les teulades per evitar riscos. L’instint matern ha aconseguit que es perllonguessin en el temps, però també la seva capacitat per estar sempre alerta i amagar-se quan detecten la més mínima amenaça. D’aquesta manera, poden completar el cercle criant. Present i futur En l’actualitat, la Pairal ha deixat de ser imprescindible en la seva principal funció d’incubar ous d’altres espècies d’aus. Eren galli- nes que substituïen les modernes incubadores artificials, però avui en dia qualsevol pagès o criador pot adquirir un d’aquests ginys per un preu molt assequible i estalviar-se el manteniment d’aquests animals. Al Maresme, curiosament, també havien estat utilitzades a mitjans del segle passat en hivernacles de planta ornamental destinats al cultiu de rosers per controlar les males herbes d’una manera molt ecològica. Una activitat que ja tampoc desenvolupen. Per tot plegat, amb l’afegitó que no es tracta d’una raça especialment atractiva pel que fa a la productivitat, el seu estat censal és certament crític. En els darrers anys ha augmentat el nombre d’exemplars, però encara queda molta feina per fer. Però sóc optimista! Aquestes gallines tenen uns índexs d’èxit materns en criança realment excel.lents i la cura que tenen les mares dels seus pollets és, sens dubte, un valor natural insubstituïble. La creació d’una associació com la nostra és un exemple més de què la societat actual està molt més conscienciada en recuperar i protegir animals amb problemes d’extinció. Aquesta actitud positiva de donar valor al passat ens ofereix una clara esperança pel manteniment i conservació d’aquest patrimoni genètic viu que tenim en les nostres races autòctones. Desitjo que gaudiu d’aquesta magnífica Fira que enguany arriba a la seva 40a edició, dedicada a les nostres races catalanes. Si doneu un tomb per les carpes, trobareu una petita representació dels tipus i colors més abundants de la nostra gallina Pairal.   Jaume Berenguer i Boix President d’Associació d’Amics de la Gallina Pairal (AGP)

Llegeix-ne més

La Fira de Sant Martirià i la recuperació de l’ase català han evolucionat de forma paral.lela els darrers 40 anys. A mitjan anys 70, ambdues eren al llindar de l’extinció. El 24 de novembre de 1978 van començar a reeixir; i així, de forma ininterrompuda, han anat mantenint i creixent fins avui dia.
Gràcies a aquell tractant de bestiar de Berga i un parell d’il.lusionats veterinaris de Banyoles, es va salvar el que semblava insalvable. Uns romàntics. Aquell any 78 es va reobrir el Llibre de Registres de l’ancestral raça catalana, amb vuit someres i dos guarans. Els iaios de l’actual Llibre Genealògic; i es va fundar l’as- sociació de la raça: l’AFRAC. Avui dia, el llibre comptabilitza 1.715 animals enregistrats. No tots vius, per descomptat. Que campin i controlats per l’associació n’hi ha, a hores d’ara, 908. De guarans 340 i 568 someres; joves i vells, és clar. D’aquests animals en tenen cura un total de 131 criadors. Quan l’any 1995 es va iniciar el Programa de Conservació (AFRAC- DARP-UAB), se’n van comptabilitzar 98 (36 mascles i 62 femelles), i 16 esforçats que els criaven. Quin canvi, oi? I com han guanyat en tots aquests anys! Des del 2006 hem fet diversos concursos morfològics oficials i cada cop és més costós escollir els tres que han de pujar al podi. Millor així, veritat? Les darreres avaluacions morfològiques als reproductors (en una escala fins a 100) ens han classificat el 37% de les someres i el 67% dels guarans com a molt bons o excel.lents (puntuació superior a 75 punts). Això ens reconforta pensant que les coses no s’estan fent tan malament.
D’estudis se n’han fet molts. Sobretot de genètica i genealogia. Volem saber en cada moment què tenim i com va evolucionant la població. Procurar que la consanguinitat no se’ns surti de mare i ens ocasioni problemes, i poder donar les recomanacions més adients als criadors perquè continuïn proporcionant individus tan alts, forts i eixerits com sempre han estat els ases catalans.
Jordi Jordana  

Llegeix-ne més

Sabies que en algunes masies s’utilitza com a guarda en substitució del gos? O que un dels seus principals usos avui en dia és com a animal de companyia? El perquè del seu nom és una de les úniques coses que, per deducció, és fàcil de conèixer d’aquesta raça autòctona catalana... L’oca empordanesa és una raça autòctona pròpia de Catalunya el nom de la qual –per esbrinar el perquè no s’ha de ser pas un prodigi en la deducció- prové d’haver estat la més comuna en l’àrea de l’Empordà. Segons diversos estudis, el seu origen s’ha de buscar en les poblacions salvatges de l’espècie Anser anser(l’oca comuna o vulgar, l’ancestre silvestre de totes les classes d’oques domèstiques encara existents a Europa) que campaven lliurement pel vell continent.
Tot i tenir aquest origen compartit amb altres oques blanques europees, com ara la Romana, la Babat o l’Emden, el fet que du- rant molt de temps romangués en altres zones on es van moure aquestes espècies, va fer possible que esdevingués una població ben diferenciada. Es documenta la seva existència per primera vegada a finals del segle XIX com a oca del país o oca blanca, es- sent molt popular a les zones de Girona i a Barcelona, on es criava per la seva carn i per la posta. No va ser fins al 1992 quan va que- dar perfectament definit el seu estàndard, confeccionat per Pere Vacarisas, un important criador de la raça de Reus. Com és? Té una característica diferenciadora que no presenta cap altra raça del món: una protuberància (un monyo) al cap. És un animal esvelt, de color blanc, amb els ulls blau cel, el bec ataronjat, les potes rosades i les bosses abdominals ben desenvolupades. De- fensa el territori que ocupa amb caràcter, molt més durant l’èpo- ca de zel. És agressiva amb els estranys (no pas amb el pagès) i arran d’això se l’ha utilitzat molt, i encara es fa, com a guarda de les masies en substitució d’un gos. Referent també als seus usos avui en dia, s’ha convertit en un animal de companyia i no pas productor, encara que els seus rendiments, tant en posta com en carn, són força acceptables.
Actualment la podem trobar en diferents comarques i en altres comunitats autònomes, així com a França i a Alemanya. Pel que fa als efectius a Catalunya, s’estimen en unes 170 parelles. Però l’interès per aquest animal és creixent, i això fa preveure que es pugui anar allunyant –a poc a poc– del perill d’extinció. Una cu- riositat per acabar: si mai visiteu el claustre de la Catedral de Barcelona, hi trobareu una bassa vora un brollador. Allà hi ha tretze oques empordaneses, tantes com, segons la llegenda, anys tenia Santa Eulàlia quan va ser martiritzada.

Llegeix-ne més

La Fira de Sant Martirià acull, per primera vegada en la seva densa història, una exhibició d’Agility puntuable pel campionat del 2017 que organitza el Club del Gos d’Atura Català que tindrà lloc el diumenge 20 de novembre a partir de les 11 del matí. Sens dubte, una excel·lent ocasió per gaudir d’un esport caní que consisteix a dirigir un gos sobre una sèrie d'obstacles (salts, túnels, passarel·la, rampa, balancí) que ha de superar de la manera més exacta possible i competint contra rellotge, sense corretja, incentius o joguines.

El guia no pot tocar el gos ni els obstacles, excepte de manera accidental, i el control rau en la veu, els senyals manuals i el llenguatge corporal. Per tant, és essencial que l’animal estigui ben entrenat perquè la base de l’Agility és la disciplina i l’obediència. Un jutge dissenya l’ordre en què el gos haurà de completar el circuit conforme al reglament i marca els obstacles amb números que els guies han d’estudiar i recordar per a transmetre’ls després a l’animal, quan ambdós competeixin a la pista.

Catalunya és pionera en aquest esport caní tan divertit. L’any 1992, la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat va inscriure el Club Caní Catalunya de Vilassar de Mar com el primer club esportiu d’Agility al país, i el 2009 es va reconèixer oficialment la Federació Catalana d’Agility (FCAG), la primera de tot Espanya i d’Europa.

programa-agility
 

Llegeix-ne més

Sabíeu que durant la Fira de Sant Martirià ja és tradició que s’hi faci una exposició monogràfica i tingui lloc una trobada de criadors de gallines pertanyents a l’Associació d’Avicultors de la Raça Flor d’Ametller (ARFA)? Doncs enguany s’arriba a la sisena edició i se celebrarà el diumenge 20 de novembre a partir de les 10 del matí al parc de la Draga. El programa ja està tancat i consta d’una presentació del manual de selecció, de consultes veterinàries, d’un espai pràctic de debat i d’assessorament per a la selecció d’animals i, finalment, l’intercanvi de gallines d’aquesta raça entre els socis. Sens dubte, es tracta d’una molt bona oportunitat per conèixer una mica més aquesta gallina peculiar autòctona de Catalunya.

Des de fa molts anys que es cria en zones rurals i es caracteritza per ser una gallina de mida reduïda, elegant i desperta, de diferents colors de base, però sempre clapada de blanc, recordant els pètals de les flors de l'ametller. La seva gran utilitat en el galliner ha estat sempre la de covar, tant els seus propis ous com els d'altres espècies. Destaca també pel seu caràcter dòcil, raó per la qual és un animal molt fàcil de criar. Des de fa poc temps es va iniciar la seva recuperació i selecció, ja que el nombre d'exemplars era molt escàs i es temia per la seva desaparició. A l’ARFA treballen per unir els criadors i garantir la conservació d’una gallina que és molt catalana, que és molt de casa nostra.

 fulleto-trobada-de-criadors-02

Llegeix-ne més

La Fira de Sant Martirià de Banyoles d’enguany serà especial pels motius de sempre (el bestiar, els concursos, les parades, el racó dels pintors i dels artesans, les exhibicions, el Firestany, la tradició, la història, l’arrelament social…) i també per les novetats d’aquesta 38a edició, que són moltes i molt importants. El primer canvi, tot i que lleu, fa referència a la distribució dels diferents espais de la Fira per adaptar-se a les modificacions del nou programa i facilitar l’accés dels visitants. Així doncs, s’instal·larà una nova pista, mentre que la Fira del Dibuix i la Pintura s’ubicarà just al costat del pavelló. També se senyalitzarà millor la zona d’aparcament pels cotxes.

Però la principal modificació rau en el paper dels cavalls, que a partir d’ara es convertiran en autèntics artistes. Vivim en l’era dels espectacles de masses i els que tenen els cavalls com a protagonistes cada vegada agafen més rellevància, i la mostra no se’n podia quedar al marge. Amb l’objectiu d’augmentar l’interès i atraure més públic, sense trair la seva essència i el seu esperit tradicional, la Fira de Sant Martirià fa un pas endavant modificant la programació dedicada als cavalls; s’eliminen els concursos morfològics, però es conserven els del burro català i els animals híbrids. La nova i ferma aposta de futur són els espectacles de doma de cavalls que tindran lloc en una nova pista de dimensions més reduïdes. Una graderia permetrà sopar mentre es gaudeix en directe de les habilitats dels equins. La Fira pretén exhibir la cara més brillant del món de l’hípica. S’han programat xous eqüestres d’enorme bellesa i plasticitat durant els tres dies dirigits a petits i grans.

El compte enrere pels dies 18, 19 i 20 de novembre, quan el vessant artístic dels cavalls inundarà el parc de la Draga, ja ha començat…

Llegeix-ne més